Viure en l’escletxa

Portada

Vivian Gornick
Vincles ferotges. La dona singular i la ciutat
Traducció de Josefina Caball
L’Altra Editorial, Barcelona, 2017

Dues obres amb el nexe comú de la memòria. Dos retalls d’un mateix relat memorialístic, el de l’escriptora novaiorquesa Vivian Gornick —nascuda al Bronx el 1935—, però publicats originàriament amb gairebé trenta anys de diferència: Vincles ferotges el 1987 i La dona singular i la ciutat el 2015. Llegir-los conjuntament en un únic volum permet resseguir la mirada al passat i la recerca de la identitat de l’autora, gaudir del seu estil directe i despullat, lúcid i implacable. Però també permet copsar la diferència de qualitat literària entre tots dos, decantada de manera evident a favor del primer.

La Gornick que parla en Vincles ferotges té quaranta-cinc anys i la seua mare en té setanta-set. Totes dues viuen a la part baixa de Manhattan i hi passegen, hi passegen molt. No tenen bona relació —ens diu l’autora— i amb els anys sembla que empitjora. És quan parlen del passat que estan més bé juntes, i aquest és el veritable motor del text: el joc entre el present del relat, amb la relació entre mare i filla adultes, i el passat de la memòria. Una memòria que es desplega per mitjà de records directes de la filla però que també aflora sovint de les preguntes i de les incitacions a recordar que aquesta fa a la mare en els seus passejos: “Mama, ¿te’n recordes de la senyora Kornfeld? Torna’m a explicar què va passar”. Com a tela de fons, el Bronx de la seua infantesa, el mosaic de territoris multiètnics on se situava l’edifici on vivien, habitat sobretot per jueus —com ells mateixos— però on també hi havia irlandesos, russos i un polonés. Gornick va viure en aquella casa de veïns de vint pisos entre els sis i els vint-i-un anys, però només en recorda —diu— les dones: “Múrries, inconstants, incultes, actuaven com una protagonista de les novel·les naturalistes de Dreiser”. En el seu relat —de fet— els homes queden fora de pla, mentre que les dones en són el centre. Un relat que pretén explicar “el tracte que havien fet amb la vida” aquelles dones, i sobretot explicar-se ella mateixa, la xiqueta que creixia entre elles i es formava a imatge seua fins esdevenir una dona singular, “en la mesura que no fa la vida que s’espera d’una dona”. El carreró de la part posterior, on donava la finestra de la cuina, era el lloc on es connectaven els fils d’estendre i les vides dels habitants d’aquell microcosmos. Aparentment, la mare no participava dels crits, l’enrenou i l’animació, però era capaç d’enregistrar-ne cada paraula i cada moviment, cada canvi de tonalitat i el que això significava.

Els comentaris que la mare feia de la vida de l’altre costat de la finestra van ser el meu primer tast dels fruits de la intel·ligència: ella sabia convertir les xafarderies en coneixement.

El personatge de la mare és una autèntica troballa: els seus judicis implacables, els comentaris secs i afilats que adreça als de casa o als veïns, l’actitud brusca i intimidadora per esquivar qualsevol indici de tendresa. La tensió que hi ha entre totes dues és un dels principals motius literaris de l’obra, un enfrontament que va molt més enllà del conflicte generacional o del xoc entre dues èpoques. Fins i tot una certa competència entre mare i filla, quan aquesta comença a superar-la intel·lectualment o quan demostra que a nivell sexual s’ha desprès de coses que ella mai no podria alliberar del seu interior. La sacralització de l’amor i del matrimoni que fa la mare entren en contradicció amb la ràbia que sent per haver hagut de deixar de treballar i rebre una setmanada com una criatura. Sent que viu una vida absurda i avorrida, però explica tots aquests aspectes insatisfactoris amb frases que comencen amb un “Creu-me, si no fos per l’amor del vostre pare”. En la seua concepció, el seu és un matrimoni, més que feliç, definitiu. Idealitzat, diu l’autora: “no tan sols compensava l’avorriment i l’ansietat de la mare, sinó que també era la causa d’aquell avorriment i d’aquella ansietat”. Però, si el matrimoni era el motiu, l’excusa i la disculpa de tot, la mort del marit quan ella tenia quaranta-sis anys i la filla tretze li va oferir “una forma més elevada de ser”. Es va negar a sobreposar-se a la viduïtat, va convertir aquell dolor en la seua professió i en la seua identitat i s’hi va dedicar durant trenta anys. La seua desesperació era l’aire que respirava Vivian; el seu dolor, la norma a la qual se sotmetia. La depressió, l’ansietat i el sentiment de culpa de la filla són la conseqüència de la tria vital de la mare. De la reclusió voluntària, de la melancolia incessant, de la representació del dolor vint-i-quatre hores al dia durant tants anys.

El tercer vèrtex del triangle l’ocupa Nettie, una veïna també vídua però que inicia un camí diametralment oposat al de la mare després de la mort del marit. Nascuda per atraure els homes però incapaç per criar el fill o per a les coses pràctiques de la vida diària, ingènua i independent com una nena gran. Per a Vivian Nettie era el sexe, l’evidència que existia un món on els homes eren sexe. La resta del veïnat la considerava provocativa, ella sabia que era capaç de causar desig en els homes i ràbia en les dones amb un simple gest, i pensava que això li donava poder. En competència amb la mare per influir sobre ella, Nettie l’ensenya a traure partit del cos, convençuda que allò que una dona aconsegueix de la vida està determinat per la manera com s’arregla. “La Nettie volia seduir, la mare volia patir, jo volia llegir”. I, tanmateix, hi ha un missatge ben clar en què totes dues coincideixen: quan la mare afirma que “la vida sense un home és insuportable”, i Nettie que “els homes són escòria, però cal tenir-ne un”. A més de l’educació sentimental, l’obra és també el relat del procés de maduració de l’autora, en general. I en concret, del camí —llarg i difícil— cap a l’escriptura. Des d’uns inicis en què escriure exerceix de vàlvula d’escapament de l’ansietat i de l’angoixa que representa una mare com la seua, fins a la professionalització. En aquest sentit, si Nettie és la descoberta del sexe, l’arribada al City College representa el despertar intel·lectual:

Allà hi vaig aprendre que Faulkner era Amèrica, que Dickens era política, que Marx era sexe i que Jane Austen era la idea de cultura; hi vaig prendre consciència que jo venia d’un gueto i que D. H. Lawrence era un visionari.

En La dona singular i la ciutat, de la seua banda, la narradora té trenta anys més, la mare ja no hi és i el paper d’interlocutor l’ocupa Leonard, un amic. Tots dos comparteixen la idea de greuge, de la vida que no han pogut viure per haver nascut al si d’una injustícia social predeterminada: ell és homosexual, ella una dona singular. Però, de fet, en el primer llibre la mare també comparteix aquest greuge de la vida no viscuda; en el seu cas, per motius generacionals i per la mort prematura del marit. Tot i mantindre’n la voluntat memorialística, aquest segon llibre està lluny de la qualitat literària del primer, molt més compacte i unitari. Hi ha un cert abús de l’anècdota, del fragment breu que sovint vol exercir de paràbola, de metàfora del comportament humà en general i del de la protagonista en particular. I Leonard, per més que ho intente, no pot competir amb la mare en tant que personatge. Entre aquests fragments, referències a autors que han escrit sobre la ciutat, escriptors de la vida urbana com Dickens o Victor Hugo, el flâneur de Baudelaire. Autors que han escrit sobre Nova York o que han emprat en la seua literatura la manera de parlar de Nova York, i autors que han escrit sobre la dona. La sensació general, però, és de lleugeresa, de més dispersió, de menys gruix literari. La impressió de llegir un recull d’anècdotes o un conjunt de postals, unes amb més color que unes altres però sense profunditat. El millor de l’obra és, justament, quan abandona aquesta dispersió per retornar a la memòria estricta, a refer alguns camins que havia transitat abans i a descobrir explícitament el que allà ja s’intuïa: que l’autora s’assembla a la mare molt més del que voldria reconèixer. Que totes dues estaven soles, sense la persona adequada: “l’esquiu home adequat es va convertir en un ingredient bàsic en la nostra vida, i la seva absència, en una experiència decisiva”. Que la seua relació amb els homes és fruit de l’amor romàntic —i de la seua influència perniciosa— “injectat com un tint en el sistema nerviós de les meves emocions”. És la Vivian adulta que reconeix les contradiccions i els fracassos, i assumeix que ha aprés a viure en l’escletxa: “l’escletxa que hi ha entre la teoria i la pràctica, l’espai en què tantes de nosaltres hem anat a parar, una vegada i una altra”.

La sexualitat i l’amor —i les seues múltiples cares— estan presents de manera constant en ambdues obres. L’amor difícil —ferotge— entre mare i filla, el de totes dues i Leonard per la ciutat de Nova York, l’amor idealitzat de la mare pel pare; les relacions sentimentals poc satisfactòries de l’autora, les de Nettie, els amics i els amants. La veu narrativa —especialment en el primer llibre— és la de la dona que es pregunta com ha acabat convertida en el que és. Una veu lúcida i crítica, però també sensible i emotiva, que en el seu viatge a la memòria i a la identitat desemboca, inevitablement, en la figura de la mare, sobretot, però també en la de la resta de dones que van exercir de model durant la seua infantesa i joventut. A partir de l’experiència personal, i amb un estil honest, pròxim i despullat, que defuig el sentimentalisme i la compassió, Gornick indaga en la condició de dona.

També et pot interessar: