Sí, la vida pot ser trista

Carson McCullers La balada del cafè trist Traducció Yannick Garcia L'Altra Editorial, Barcelona 2016

Carson McCullers
La balada del cafè trist
Traducció Yannick Garcia
L’Altra Editorial, Barcelona 2016

Advertia Sigmund Freud que, ben sovint, el biògraf es veu obligat a la mentida, al secretisme, a la hipocresia i a la idealització, fins i tot ha de saber amagar la seua incomprensió, ja que és impossible arribar a la veritat biogràfica. Tots els retrats i testimonis que s’endinsen en la vida de Carson McCullers insisteixen en el seu aspecte d’eterna xiqueta adolescent vestida descuradament amb roba d’home, imprevisible —admiracions i reticències— en les seues reaccions, però sobretot coincideixen en la seua immensa capacitat d’autodestrucció. A banda d’una progressiva degeneració articular que l’obligaria a utilitzar amb els anys una cadira de rodes, Carson McCullers combinà la malaltia amb severes crisis psicològiques, un matrimoni amb petites treves i molta desesperació, a més d’una tendència irrefrenable a refugiar-se en l’alcohol. No era estrany trobar l’autora d’El cor és un caçador solitari amb un whisky o un Old Fashioned a la mà, o amb una botella de conyac entre els llençols abans d’alçar-se de bon matí. “Si no tinguera una vida imaginària, em tornaria boja”, confessava una fràgil Carson McCullers que, enmig de nombroses tempestes i devastació personals, mostrava una fermesa i disciplina extremes quan havia de lluitar —en especial contra ella mateixa— per escriure i estirar el fil d’una nova narració.

Nascuda a Columbus, a l’estat de Geòrgia, Carson McCullers decidí ben prompte que per dur endavant els seus projectes vitals i literaris havia d’abandonar el sud. Però després de llargues absències tenia la convicció que havia de tornar-hi, “per renovar el sentit de l’horror”. De fet, la barreja de pobresa, mandra, violència, sensualitat i hedonisme emparentaven —als seus ulls— aquests escenaris amb les obres dels escriptors realistes russos, un parentiu sentimental que no deixava de subratllar. La llum del cel i el ritme despòtic de les estacions, carrers amb mirades somnolentes i desconfiades, les collites de cotó i el so dels telers emmarquen uns personatges que han de véncer la seua solitud, una opressiva incapacitat de revelar què senten i què pensen a la gent del seu voltant. Els espais de les narracions de Carson McCullers són estàtics, sense quasi variació, amb una escriptura més atenta a la intuïció i a la pugna interior que al moviment. Els protagonistes de les seues històries són expulsats del centre gravitatori —de les lleis ancestrals i tiràniques del sud—, i hauran de sobreposar-se a aquest sentiment d’exclusió, d’aïllament inquietant. Encara que el tema que d’una forma o d’una altra travessa aquests arguments no és un altre que el dolor que provoca estimar sense ser estimat: asimetries, il·lusions abolides i renúncies que han de sofrir els amants.

Esperits abatuts, insatisfets, sers solitaris i desvalguts s’enfronten en Reflexos en un ull daurat: en una base militar es desafien —i claudiquen— uns personatges descrits des d’un to lúgubre i malenconiós. Un soldat ras amb “aquella expressió muda que es troba normalment als ulls dels animals”, un capità homosexual que “sentia una trista propensió a enamorar-se dels amants de la seua dona”, a més d’un oficial que no té el coratge d’abandonar la seua parella, malalta i desposseïda ja d’ambicions. La gelosia es transforma ràpidament en humiliació i culpabilitat, una atmosfera pertorbadora en què l’acció avança cap a un final fatídic, on el desig i el càstig conflueixen en la resolució. Una por d’estimar que es converteix en crueltat instintiva amb els més propers, com també s’esdevé en Rellotge sense busques. Un farmacèutic sentenciat per una leucèmia, un jutge representant dels valors més reaccionaris de la Confederació, un jove negre d’ulls blaus —amenaçadors i espurnejants— i el nét idealista del jutge són els protagonistes que veuen com els seus destins s’entrellacen, flanquejats per la mort, les ombres del passat i fantasies irrealitzables. La sexualitat sempre és determinant en les narracions de Carson McCullers, però des de la indefinició i la complexitat, com una espècie de condemna.

Tota aquesta acumulació densa i minuciosa de sentiments exaltats i de derrotes, de gestos càlids que són rebutjats pel destinatari com en un acte reflex —interpretats com una ofensa—, són el nucli des d’on creix La balada del cafè trist. “Que l’amor és una experiència compartida entre dues persones (…) no vol dir que sigui semblant per als dos implicats. Existeix l’amant i l’amat, però són dos països diferents”. Carson McCullers desplega en una petita població del sud el triangle —desigual i anorreador— entre la senyoreta Amelia, una dona rica obsedida pels litigis i els jutjats, gens predisposada a ser amable amb la gent, i en l’altre costat el seu exhome i delinqüent Marvin Macy, amb qui estigué casada tan sols deu dies i que no perdona haver estat menyspreat i ignorat. I al bell mig d’aquest duel, el cosí Lymon, un geperut d’edat indefinida i indumentària grotesca que neutralitzarà la ferocitat i els dominis de la senyoreta Amelia. Ara bé, tal com succeeix en altres narracions de Carson McCullers, l’amor extasiat i possessiu d’aquests tres personatges no troba l’equivalent que els seus somnis han creat, la correspondència que, delerosos, busquen en el ser estimat i esquiu. Els clients habituals del café seran els espectadors amatents d’un desenllaç que combina la força, la calamitat i una bona dosi de caricatura despietada.

El cosí Lymon, amb les seues facècies i càlculs depredadors, s’ensenyoreix amb el pas del temps de les propietats de la senyoreta Amelia, però també dels seus secrets i de la seua indefensió. La balada del cafè trist avança com una sèrie de cercles concèntrics on les transicions són breus, descarnades i directes com les intervencions dels personatges. Els símbols —la neu, la llum, els sons, els colors del cel— són escassos però contenen la suggestió i el segell poètic de Carson McCullers, igual com algunes de les descripcions: un capatàs galtavermell “de mans refinades i liloses”, “el brunzit tènue i constant dels telers”, els ulls del geperut amb “unes bosses del color de l’espígol”. Si de cas, una de les millors imatges d’aquesta nouvelle —i que anuncia el paper ominós que el matrimoni fallit tindrà en la història— és quan el dia de la boda Amelia, incòmoda i impacient, busca la butxaca de la granota de faena en el vestit de nóvia. Algunes seqüències són introduïdes amb delicats traços pictòrics: “el firmament com una llengua de foc”, o bé “la llum cavernosa de la tarda d’hivern”.

Aquest volum de La balada del cafè trist inclou també algunes narracions de la primera etapa de Carson McCullers, històries en què la trama es planteja —com en les seues novel·les— d’una manera elusiva per remarcar la inseguretat i l’angoixa dels personatges. Amors truncats i esperances insatisfetes que aboquen a una revelació dolorosa, ànimes vulnerables que en haver patit una pèrdua —Passavolant, o l’aproximació a la ciència amorosa d’ Un arbre, una pedra, un núvol— esdevenen més savis, però més sols i afligits. L’abisme d’alcohol i d’infelicitat de Carson McCullers queda reflectit en la cheeveriana narració Un dilema domèstic, en què la compassió i l’escapatòria conflueixen en un únic camí. Les petjades més autobiogràfiques —la importància de la música en la concepció i el ritme narratius— es poden rastrejar en Wunderkind, on una jove se sent col·lapsada davant les tecles del piano en saber que ja no pot interpretar una partitura. Al cap i a la fi tot un retaule de criatures que, més tard o més prompte, sofriran un buit —una ferida— que determinarà la seua existència.

Amb una tendència espontània a la mitomania, Carson McCullers quedava embadalida fàcilment davant d’altres escriptors: Klaus Mann, Katherine Anne Porter, Elizabeth Bowen o la baronessa Blixen, de qui rellegia periòdicament Memòries d’Àfrica. D’alguns autors com Truman Capote o Gore Vidal patí mossegades i els efectes abrasius de la competència literària. En canvi, fou Tennessee Williams qui no dubtà a exercir d’àngel protector de McCullers, generós i cavalleresc: després d’una jornada extenuant amb molt d’alcohol la duia en braços —paternal— fins al llit, com una xiqueta menuda. Tan necessitada de lloances i d’aplaudiments, Carson McCullers se sentí com un membre de la reialesa en el viatge a Irlanda que féu poc abans de morir amb John Huston, i sempre relatava com un triomf quan Faulkner —després d’una lectura a West Point— abandonà el cercle d’oficials per saludar-la. De fet, El soroll i la fúria recordava a l’autora la pròpia infantesa i l’ajudava a recuperar el seu llenguatge llunyà. Irascible i trencadissa quan la paràlisi afectà el seu cos, una combativa Carson McCullers acceptava que havia d’escriure replegada des de l’interior, però també contra aquell dolor. Al final de La balada del cafè trist la protagonista decideix recloure’s en el seu casalot i tancar amb taulons qualsevol contacte amb veïns i tafaners, conscient que els conflictes —les veritables batalles— es lliuren, sobretot, contra un mateix.

També et pot interessar: