La veritat són ulls i mans que cremen en silenci
Christian Bobin
La presència pura
Traducció d’Antoni Clapés
Edicions del salobre, Mallorca, 2007
(…),”fins i tot a l’infern la vida pot ressorgir per uns segons, vinguda qui sap d’on, intacta. Amb un gest n’hi ha prou.”
L’home que escriu sap que totes les coses comencen cada dia de nou. També a l’altre costat de la finestra.
Els dies que passa al sanatori on viu son pare des de fa tres mesos li revelen aquest secret i molts d’altres.
El gest amb què el pare, malalt d’Alzheimer, mira els seus companys, descobreix i assenyala l’acàcia, única presència del jardí, —l’arbre que prepara la primavera—, és el gest innocent d’algú que ja es troba al final del seu camí. Un gest tan senzill i commovedor que sorprén i captiva el lector des de primera hora.
Per un costat, hi ha la relació entre pare i fill, nàufrags entre deixalles de vida, temorosos dels mots i de tot. Aquest és l’eix que lliga les trenta-cinc escasses pàgines d’una breu i molt intensa seqüència narrativa de naturalesa poètica, punyent, nua i transparent. Tant com ho són els ulls aquosos dels altres malalts, abocats al desenllaç fatídic, àvids del llenguatge precís de les mans.
L’altre protagonista de La presència pura és l’arbre mateix, convertit en espectador per la mirada del narrador d’allò que s’esdevé al saló dels morts, conseller savi més que no pas amic. L’arbre conversa amb el vent, coneix tan bé la pluja com els ocells que fan niu a les seues branques. L’arbre coneix també l’horror que habita l’interior de l’edifici que custodia. Diríem que en sap tant, que hi ha dies que branda feliçment les branques, com de vegades els homes el cap: sí, sí, sí.
No hi ha més grandesa que la de les ànimes ferides que pateixen. Homes i dones que de fet són més “grans” que aquells que van pel món de triomfadors. Hi veiem persones humanes “que parlen amb els ulls, i el que hi llegeixo, m’il·lumina millor que no els llibres”.
Magnífica peça la de Christian Bobin, escriptor borgonyés que una part de la crítica ha comparat amb Thomas Man, corprenedor i enorme en la seua brevetat i senzillesa. Excel·lent també la traducció d’Antoni Clapés d’aquesta sèrie de reflexions morals sobre l’existència humana, sobre el pes de la vida i la inefabilitat de la mort.
L’home que escriu amb talent i delectança, que viu de prop la malaltia de l’oblit, coneix “la gran dissort de creure que sabem alguna cosa”.
