El plaer dels bons relats

Ella es posa la camisa de dormir de randes de la seua àvia i mamprén el viatge al país dels somnis eròtics, a cavall d’unes cuixes morenes que l’enamoren, valenta i despentinada. Juga i riu entre les quatre parets del seu pis del barri Gòtic de Barcelona i es confessa addicta als plaers més imaginatius. Fàcil i convençuda, “s’eixarranca” els dies de cada dia i planta la seua bandera a la llum taronja d’un capvespre de diumenge, desvestida, seduïda per la carícia suau d’una ploma fina. Qualsevol lloc és bo per a una bona refregada: l’andana d’una estació, ca la modista, el balcó de casa, un hotel, el fil telefònic, una pàgina porno d’internet.
I elles i ells, marits i mullers, germanes, amants, pares, mares i fills, tietes, amics, o uns autèntics desconeguts, serviran de protagonistres d’aquests contes que poden ferir, pel seu contingut, “la sensibilitat del lector llepafils”, expressió que ja va fer servir La Trinca a la portada d’un disc i que ara l’autora parafraseja. O potser no feriran cap esperit sensible, si en llegir els relats de Marta Pérez Sierra (Barcelona, 1957) el lector es deixa anar amb la gràcil escriptura d’aquesta dona que domina tan bé el llenguatge i capta amb facilitat aquella imatge colpidora, aquell joc de paraules que arranca un somriure així, de sobte. Però sobretot, és capaç de recrear una veu desinhibida, i compromesa amb totes les dones.
Un bonsai dins meu és un títol ben curiós per encapçalar una sèrie de contes eròtics travessats sovint per poemes –de temàtica similar– que completen l’univers agosarat d’una autora que se sorprén de tot el que veu, fins i tot d’allò que ella mateixa escriu. I que no renuncia a res si és possible. Nascuda al barri de Gràcia, Pérez Sierra manté viu i ran de ploma un llenguatge popular admirable, amb tot de frases fetes, ben triades, locucions, comparacions, metàfores i refranys i dites, sempre amatent als girs més amables i enginyosos i, lògicament, als recursos més estrictament poètics del llenguatge (sense menysteniment quan cal de la rima). Vegem-ne una mostra: “Aquella noia valia un valer, que diria la iaia. No vull esmentar la iaia, que no sé quin cobriment li agafaria si sabés el que he fet”; “Ves-te’n, Anton, que el que es queda ja es compon”; “Marededéudemontserrat! Aquest xicot està per a sucar-hi pa!”. O aquest altre fragment, embolicat en una fina poeticitat que transcendeix l’erotisme més rampellut i directe: “I la desvestirà, i en descordar-li els sostenidors, la llum de la tarda, arraulida a la pell fina, eixirà, escapolint-se pels mugrons, pel coll, fins als ulls, ja vençuts, closos, oblidats de plaer”.

El llibre, amb il·lustracions de Núria Saladrigas, un pròleg de Roser Amills i un epíleg de Rosa M. Arrazola, consta de quaranta-cinc relats i poemes. Es tracta del passeig hedonista per les vides d’uns personatges singulars, planers, que potser no aspiren a res sinó a protagonitzar la pròpia vida, d’harmonies i desequilibris.
El narrador és múltiple, com ho són els personatges, però la veu que hi trobem és majoritàriament la d’una dona ja gran, “bleda però informada”, reivindicativa i emprenyada amb el món. La dona que encara espera, potser sense èxit, trobar el seu príncep blau, i que aquest no resulte ser un timador o un consolador sense piles. Escriu, doncs, des d’una perspectiva externa, omniscient i, quan pren la paraula, sol adreçar-se a un tu proper, com si es tractara d’una conversa o, més aviat, d’un xafardeig. És una veu que recull el testimoniatge d’un present rabiós. El temps de dir “Wang” a un vibrador, o “Ditagil” a una crema recuperadora de l’agilitat digital, o “Vigormans” a una crema hidrantant. El llibre l’ha publicat Aledis, una editorial gironina que naix amb la finalitat de donar a conéixer aquest tipus de literatura feta en català.

I en aquesta juguesca de mots que és la partida que Marta Pérez Sierra planteja, hi guanya l’humor i la reflexió. Hi caben lliçons verbals lúdiques com aquella referència a la paremiologia del conte titulat “69”. I un regust de fetitxisme, en ”Un bon tros a l’olla”, “Sir Archibald” o en l’esbojarrat “Talons d’agulla”. I un joc d’elevades temperatures, a fora i a dins dels personatges, en “Més del compte”.
L’amor adopta formes tan diverses que alguns contes escapen a l’erotisme, l’ultrapassen. Tot i això, romanen en un nivell de sàvia complicitat humana que entendreixen qualsevol que s’hi endinse. No hi ha sexe en algun conte, però hi ha complicitat, dels gestos, de les actituds. Parlem de “Les tietes” o de l’hilarant “Tinc pipí” (“Veia com l’orina s’escorria carretera avall i, avergonyida, intentava fer-ho de pressa, però el cos no en sap, de vergonya, ni de pudor, i anava al seu ritme.”)

El bonsai que creix darrere l’orella i que dona títol a una de les narracions i també al conjunt, ens remet als contes de Pere Calders (“Hedera Helix”, per exemple), però també a l’humor esbojarrat, també verbal, de Mario Moreno, altrament dit Cantinflas. És la urgència de dir i reivindicar alguna cosa fallida, una mancança, un error, o la necessitat de sostreure’s a l’addicció pel temps present i a totes les formes de l’amor. Potser al capdavall, l’expressió de les ganes terrenals d’estimar i ser estimats, de quedar bé amb la vida. Quan el món comença i acaba en l’habitació d’un hotel, o en un pis del Gòtic, no hi ha necessitat de cercar altres fronteres. Tenim l’infinit a l’abast de la mà perquè somniem, perquè podem imaginar que hi ha un ésser bellíssim com una carícia al nostre costat, o damunt nostre. El d’aquest joc literari és un crit que demana llibertats en tots els terrenys, el domèstic, el professional, el sexual. Un llibre, doncs, per a delectar. Sense vergonya.