Joseph Mitchell, el cronista en l’espill

Portada
Joseph Mitchell, El secret d’en Joe Gould. Traducció de Griselda García. Edicions de 1984, Barcelona, 2019

La prosa de Joseph Mitchell és la prova irrefutable que el periodisme pot ser un gènere literari més. Precursor i referent d’aquella generació d’autors que es va conéixer amb el nom de New Journalism, Mitchell es va especialitzar en el retrat literari; en concret, es va convertir en cronista dels marginats, dels personatges anònims que deambulaven entre els gratacels de Nova York. Hi havia arribat el 1929, amb 21 anys, procedent d’una zona rural de Carolina del Nord, perquè volia provar fortuna en el periodisme. Després de passar per diversos periòdics, el 1937 va ingressar en The New Yorker, publicació a què seguiria vinculat tota la vida. Gran observador, capaç d’explicar allò que passava desapercebut a la resta, des de la seua secció “Perfils” va retratar tot un ventall de personatges singulars del Village; però la trobada amb Joe Gould en va eclipsar tota la resta. Pel personatge en si mateix, i pels dos textos que hi va escriure: una petita joia del periodisme literari. Són els dos reportatges que es recullen en aquest volum: el primer, amb el títol d’“El Professor Gavina”, es va publicar en The New Yorker el 12 de desembre de 1942; el segon, aparegut en dos lliuraments en la mateixa publicació en setembre de 1964 sota el títol d’“El secret d’en Joe Gould”.

Escanyolit, amb no més de quaranta quilos de pes i amb un metre seixanta aproximadament d’alçada, Joe Gould deambula pel Village i viu de la caritat, del que demana a amics i coneguts. Imita el so de les gavines i fuma les burilles que recull a la vorera. Menja poc, dorm on pot i vist la roba sempre excessivament ampla que li deixen. Un personatge estrafolari la imatge del qual oscil·la entre la de l’indigent i la del bohemi culte. I amb una actitud que podem situar entre la bogeria, la genialitat i la xerrameca. Mitchell dedica hores i hores a conversar amb Gould i amb la gent que l’ha tractat, l’escolta pacientment, n’esdevé el confessor.

Li diré què ha calgut per fer-me com sóc ara. Ha calgut una bona dosi de sang ianqui rància, una aversió aclaparadora a les possessions, quatre anys a Harvard i vint-i-cinc anys carregant-me els budells amb mam barat i menjar dolent

Joseph Ferdinand Gould havia nascut en una família benestant de Massachusetts, havia estudiat a Harvard i, com Mitchell, havia emigrat a Nova York de jove. Al contrari del que puga semblar, però, la seua situació no és fruit de la mala sort o dels atzars de la vida, sinó que parteix d’una decisió conscient: dedicar tot el seu temps i esforços a escriure una magna obra pòstuma, que anomena Història oral del nostre temps. Una obra monumental que només inclouria coses que ha vist o que ha sentit a dir. Converses anotades literalment o resumides, cròniques, històries i biografies de la gent comuna de Nova York. Els diàlegs, testimonis i entrevistes amb els personatges de la vida quotidiana de Manhattan. La història informal de la gent del carrer, el “submón intel·lectual” de la seua època.

Minetta Tavern

Gould deambula sempre pel Village amb una carpeta sota el braç que li serveix de pupitre. Escriu la seua obra en quaderns escolars barats, llardosos i esquinçats, atapeïts d’una cal·ligrafia il·legible, que va deixant en custòdia en cases de coneguts. Calcula que el manuscrit deu tindre ja uns nou milions de paraules, es vanta que la seua serà l’obra literària inèdita més llarga que existeix, unes onze vegades més extensa que la Bíblia. I molt més interessant que la Història de la decadència i caiguda de l’Imperi Romà de Gibbons, perquè ell escriu de coses que coneix de prop, immediates, contemporànies. “La Història oral té gairebé tantes digressions com Tristram Shandy”, hi escriu Mitchell. Mai ha aconseguit interessar un editor en la seua obra, però això no el desanima: està convençut que escriu per a la posteritat, i que només serà pòstumament que se’l reconeixerà. Únicament té por de morir-se abans d’acabar-la. Amic d’E. E. Cummings, William Saroyan hauria afirmat sentir-se en deute amb ell. I Ezra Pound li va publicar un capítol de la Història oral en Exile, la revista que dirigia.

Era una mica com aquelles persones massa tímides per parlar amb desconeguts, però no tant com per no atracar un banc

Mitchell escriu de Gould amb respecte, primer, i amb fascinació, després. Hi retrata un antiheroi atractiu, coherent fins a l’extrem, impertinent, lúcid, fracassat i arrogant. Un personatge egocèntric i incontinent. “Suposo que si penso així és perquè tinc deliris de grandesa. Em crec que sóc en Joe Gould”. Però també molt fràgil. I ho fa d’una forma més canònica en el primer dels dos textos, més asèptica. Mentre que en el segon —escrit després de la mort de Gould— ho fa des de la complicitat, incloent-se ell mateix en un relat que també parla del propi procés d’escriptura i de la professió de periodista, per acabar esdevenint un joc d’espills entre les personalitats del retratista i del retratat. Mitchell es fixa en Gould perquè és el personatge ideal per a un dels seus “Perfils”, la imatge del rodamón solitari nocturn. Però el seu interés prompte transcendirà la qüestió merament pragmàtica, cosa que es fa més evident en el segon reportatge —molt més interessant des del punt de vista literari— que amplia, matisa i fins i tot qüestiona algunes afirmacions del primer. Al capdavall, hi ha una identificació amb l’objecte del seu text: per mitjà de Gould, Mitchell escriu d’ell mateix. El joc de paral·lelismes és evident, fins al punt que després d’escriure’n el segon perfil en 1964, Mitchell va deixar de publicar cap text inèdit més, tot i que va conservar el despatx al The New Yorker pràcticament fins a la mort en 1996, seguia acomplint escrupolosament el seu horari, i la màquina d’escriure s’escoltava cada dia. El secret —previsible— que amaga Joe Gould, i que se’ns revela en el segon dels reportatges, en devia ser part important de la causa.

Joe Gould

Gould afirma que els fets no diuen sempre la veritat, i també en això sembla coincidir amb Mitchell. Perquè no és esbojarrat pensar que aquest, per explicar una veritat, va portar al límit de la ficció alguns dels fets que narra. I perquè el retrat és també una construcció. Amb un estil depurat, i una prosa continguda, de baixa intensitat emocional, allunyada de floritures, que manté el to fins i tot per a explicar aspectes més compromesos, més íntims o més dolorosos, Mitchell converteix una crònica periodística en una obra literària més interessant que la majoria de novel·les. Un retrat magnífic del personatge de Gould —i del Nova York dels anys quaranta i cinquanta del segle XX, en segon terme— que es combina amb la reflexió sobre temes com la creació, la vanitat, la fragilitat, el fracàs o la màscara que cadascú tria per vestir. I també sobre la quantitat ingent de llibres que sobren en el món.

També et pot interessar: