Janet Malcolm
El periodista i l’assassí
Traducció de Toni Cardona
Arcàdia, Barcelona, 2022

Siga el que siga la literatura de no-ficció, Janet Malcolm n’és una referència ineludible; membre d’aquella estirp d’autors que esborren les fronteres entre periodisme i literatura, i que encapçalen Joseph Mitchell —de qui Malcolm se’n considerava “alumna”— i Truman Capote. El periodista i l’assassí, una de les seues obres més cèlebres, és una crònica periodística que relata el cas d’un condemnat per assassinat que va demandar el periodista que havia escrit sobre el crim. Però sobretot és un assaig que indaga en diversos temes relacionats amb el periodisme, especialment en els límits ètics a l’hora d’aconseguir una hipotètica veritat. Al mateix temps, per la manera com l’autora hi dosifica la informació, el llibre s’acosta en alguns moments també a la novel·la negra. El punt de partida és la demanda que Jeffrey McDonald, un metge que complia tres condemnes a cadena perpètua per l’assassinat de la dona i les dues filles, va presentar l’estiu de 1984 contra el periodista Joe McGinniss, que n’havia seguit el cas de prop i n’havia escrit un llibre: un best-seller titulat Fatal Vision. El motiu essencial de la demanda era que McDonald s’havia sentit traït per McGinniss, amb qui s’havia avingut a col·laborar estretament confiant que l’obra l’exculparia i el presentaria com una víctima. La realitat, però, és que McGinniss l’hi va mostrar com un narcisista i un psicòpata: l’assassí, sense cap ombra de dubte, de la seua família. Així, el que s’acabarà discutint al judici, a instàncies sobretot de l’advocat de McDonald, serà la validesa moral dels mètodes emprats per l’escriptor per guanyar-se el favor del protagonista del seu llibre.

Publicat el 1989 com a reportatge en dos parts en The New Yorker, i posteriorment el 1990 en forma de llibre, El periodista i l’assassí ressegueix tot el procés: el judici contra McDonald, primer; l’elaboració i la publicació del llibre de McGinniss, després; i el posterior judici contra l’escriptor, finalment; entre altres aspectes col·laterals. El tema del llibre, però, no és tant el cas en si mateix com la corrupció que l’autora considera inherent a la relació del periodista amb l’objecte del seu treball. Per això, i perquè pertany al mateix gremi, Malcolm hi segueix especialment de prop la manera d’actuar de McGinniss: l’acord per cedir a McDonald part dels beneficis del llibre, la relació d’aparent intimitat que s’establirà entre tots dos i les moltes ocasions en què li assegurarà que creu en la seua innocència. A la vista d’aquests fets, l’autora es pregunta fins a quin punt és lícit aquest simulacre de complicitat del periodista amb el protagonista del llibre per aconseguir declaracions exclusives. Però la resposta està en les paraules amb què inicia l’obra, que representen una innegable presa de posició: “Qualsevol periodista que no sigui tan estúpid o tan pagat de si mateix per no veure les coses sap que allò que fa és moralment indefensable. És una mena d’entabanador que explota la vanitat, la ignorància o la soledat de la gent, que se’n guanya la confiança i la traeix sense remordiments. Tal com la vídua crèdula que un bon dia es desperta i descobreix que aquell jove encantador s’ha fet fonedís amb tots els seus estalvis, qui ha accedit a protagonitzar un llibre de no-ficció aprèn —quan surt l’article o el llibre— la dura lliçó”.

Malcolm hi contraposa els personatges de no-ficció als de ficció, que resulten més versemblants en la majoria d’ocasions. En el cas de McDonald, per exemple, parteix de la idea que és una persona normal i corrent i que, per tant, resulta anodí com a personatge. No funciona, a diferència d’altres que sembla que s’hi presenten amb la novel·la ja escrita sota el braç —l’autora esmenta Joe Gould o Perry Smith com a exemples d’aquesta “meravellosa raça dels autonovel·ladors”. McGinniss, però, ho va descobrir massa tard —potser, deliberadament tard. Mentrestant, redactava un llibre sobre un assassí que es negava tossudament a mostrar cap indici de la seua condició: “un dels motius recurrents de les cartes que McGinniss va trametre a McDonald a la presó és l’esforç constant per incitar-lo a resultar interessant”, hi podem llegir. El fet és que la mateixa dificultat que va trobar McGinniss de convertir McDonald en personatge literari és la que va trobar després l’autora en voler aconseguir el mateix de McGinniss.

El periodista i l’assassí és una reflexió mordaç al voltant dels límits ètics que haurien de guiar l’entrevistador en la relació amb l’entrevistat, però també sobre la ingenuïtat amb què els entrevistats es presten al joc de l’entrevistador —Malcolm hi estableix un paral·lelisme entre aquest vincle i el del psicoanalista amb el pacient. Al voltant de la llibertat que té l’escriptor de ficció comparada amb les limitacions que s’ha d’imposar el de no-ficció; i sobre la impossibilitat que un periodista escriga sobre qualsevol persona i en faça un retrat sense adulterar-lo amb la seua mirada, de manera conscient o inconscient. L’autora és implacable a l’hora de jutjar els mètodes d’un periodisme en què s’inclou ella mateixa, de manera que al remat el periodista hi sembla tant o més sospitós que l’assassí. Però és també molt càustica amb la credulitat que demostren els entrevistats, que cauen una vegada i una altra de quatre potes en el parany de l’entrevistador. Saben quin serà el més que probable final de l’aventura, però en gaudeixen mentrestant. Com la vídua amb el jove que acabarà desapareixent amb els seus estalvis.