Saki o el triomf dels animals

«Era tardor a Londres, aquella agradable estació entre la inclemència de l’hivern i les desil·lusions de l’estiu; una estació de fiar en què la gent compra bulbs i es registra per anar a votar…». Aquest és un dels principis memorables dels relats de Saki, unes històries dialògiques en què, de tant en tant, resplendeixen unes línies de descripció o la presentació succinta d’un personatge o d’una escena. Com en les faules —però sense la lliçó moral—, els animals habiten aquestes peces breus i, encara que no en són els protagonistes, sovint determinen el curs dels esdeveniments. Probablement, com suggereix Borges, l’amor que l’autor sempre els professà fora una reacció a l’odi que hi sentien les seues ties paternes —«imparcialment detestables», segons la neboda—, sota la severa tutela de les quals cresqué Hector Hugh Munro (1870-1916), nom real de l’escriptor. Nascut a la Birmània Britànica, en morir prematurament la mare, fou enviat a Anglaterra, on visqué una infància desemparada i infeliç que, més tard, convertiria en matèria literària. No és estrany, doncs, que en els seus textos, abunden els adults arbitraris i detestables. Álvaro Muñoz, curador d’aquests Contes amb punxa, explica que, en la vida de Saki «hi ha un punt de sordidesa que impacta», «un caràcter tèrbol» que l’aproxima a la misantropia i això facilita que convertisca les caceres, les partides de bridge o altres reunions festives —i tedioses— de la classe mitjana victoriana en l’objecte de la seua implacable sàtira.

Els xiquets protagonitzen algunes de les millors narracions d’aquest volum, com «Sredni Vashtar», una de les més conegudes, en què un nen martiritzat per la cosina i tutora —a imatge i semblança de Munro— es refugia en una imaginació prodigiosa. La trama juga amb una fantasia ambigua, ja que tant es pot interpretar que hi ha una intervenció màgica com que no. A Borges, li agradava que, al final, la bestiola tornara al lloc desconegut del qual provenia i, sobretot, «la desproporció entre l’alegria del menor alliberat i el fet trivial de preparar-se una torrada». En «Les golfes», un xiquet aconsegueix despistar la inquisidora mirada de la parenta que el vigila i descobreix, en la sala més alta de la casa, «un magatzem de tresors inimaginables»; segons Borges, aquesta història recorda l’admirable «La porta en el mur» de Wells. Destaca també «Tobermory», amb un gat que parla i raona i que, precisament per aquesta característica humana, inquieta el matrimoni Blemley i els seus invitats, dels quals aireja més d’una indiscreció. Les bèsties tenen un paper important en «Esmé», «El bou enclòs» i «L’ant», tots tres exemples de l’humor àcid amb què Saki caricaturitzava la societat anglesa benestant.

Gran part d’aquests Contes amb punxa se sustenten sobre un diàleg enginyós entre dos individus, com «El matrimonier», en què un fill vol casar la mare viuda i, de passada, evidencia com Saki aprengué a gaudir de la bona cuina quan feia de corresponsal a París: «Trobo que no hi ha cap religió que pugui superar les ostres», afirma el personatge principal. O la burla de la bondat hipòcrita que representa «Els contistes», en el qual un captaire intenta entabanar un home en Hyde Park perquè li done algunes monedes, però aquest el veu d’una hora lluny i li talla de soca-rel totes les temptatives de camaraderia. Converses carregades d’ironia i de mala llet sostenen també «Laura», «El mètode Schartz-Metterklume», «El codonyer» o «A prova», no per previsibles menys sarcàstics. Els dards de Saki, que es dirigeixen a polítics, religiosos, pagesos, mullers avorrides o artistes bohemis, apunten al món literari en «Advertida», en què una lectora ingènua creu que els desconeguts tenen els caràcters tòpics de les novel·les barates que llig; i en «Mentre duri la guerra»: l’ensopiment d’un reverend destinat a una parròquia «desmesuradament rural» el porta a inventar uns versos que fa passar per una troballa d’antiga poesia persa. Si de cas, els més fluixos del recull són «La cerca» i també «La vida en unes terrasses Mappin particulars», perquè s’hi percep un poc forçada la identificació de les protagonistes amb les feres del zoològic.

Més enllà de la mordacitat, els relats de Saki posseeixen una veu poderosa, característica, amb la qual retrata d’un traç diferents tipus i situacions: una silueta ronda per un parc com «un corb desmenjat», un rellotge toca les onze «amb el respecte i la discreció d’aquell que té com a única missió a la vida no cridar l’atenció»; i, just abans del moment culminant, al petit Conradin, «l’esperança li havia començat a fer camí fins al cor a pas de formiga, i una mirada de triomf va espurnar en aquells ulls tips de la trista paciència de la derrota». Hector H. Munro morí als quaranta-quatre anys en la Primera Guerra Mundial, fou un dels cent mil voluntaris que Anglaterra envià a França i hi serví com a soldat ras. Borges valora «el to de trivialitat» amb què l’autor britànic embolcalla uns arguments que, en realitat, són cruels i amargs. La seua delicadesa, lleugeresa i absència d’èmfasi recorden «les delicioses comèdies de Wilde», afegia l’argentí. Segurament, Saki ens sedueix, sobretot, per la caterva d’animals, amb un punt de màgia, amb què omplí les seues pàgines: la imatge d’una hiena manyaga saltironejant al darrere de dues dames a cavall no és fàcil oblidar.