Raül Garrigasait
Els fundadors
Una història d’ambició, clàssics i poder
Ara Llibres, Barcelona, 2020

Poc temps després d’iniciar Eugeni d’Ors el glossari on desplegava —amb filigrana senatorial— la seua idea de com havia de ser un ciutadà modern, culte i civilitzat de Catalanya, emergia prop d’Empúries l’estàtua del déu grec Asclepi. Com un designi oracular, semblava una constatació dels llaços que unien els catalans del segle XX amb els seus avantpassats hel·lènics, la serenitat i l’equilibri que havien de presidir les actuacions dels protagonistes d’una nova època que s’inaugurava en la primera dècada de la centúria. Però ben prompte els fets s’encarregarien d’impugnar aquestes il·lusions. Hi ha una mena de corrent elèctric que va des de les primeres columnes de Xènius a La veu de Catalunya fins als crits als carrers de Barcelona de “Visca Macià, mori Cambó!”. Una guerra mundial, revoltes socials, violència verbal i pistolerisme, una dictadura militar, la caiguda de la monarquia, els sotracs de la República i el colofó sinistre de la guerra civil. Entre aquests episodis turbulents i un ambient polític sempre magmàtic i imprevisible es tractà de girar els ulls enrere i aproximar el lector a unes traduccions d’autors grecs i llatins que havien d’anar més enllà de la literatura i la filosofia. Com reflecteix Els fundadors. Una història d’ambició, clàssics i poder de Raül Garrigasait, es tractava —sobretot— de dotar d’un valor simbòlic la Fundació Bernat Metge i crear un mur de contenció intemporal a les barbàries cícliques de la història.

Conta Josep Pla que un matí, prop de la pensió on dormia, es trobà un eufòric i jovial Joan Estelrich que, quan estava a punt de pujar al tramvia, exclamà: “Amic, les dones em devoren…! És una veritat… No hi puc fer més…”. En les pàgines finals d’El quadern gris al protagonista li acaben d’obrir les portes del periodisme i, en una reunió, observa la capacitat de seducció de Francesc Cambó i la seua oratòria implacable, però el que més l’impressionà és un altre fet: “Quina manera tenia Cambó de mirar les dones! Quina naturalitat, quina mirada lliure i personalíssima…”. Aquests personatges —dotats d’una sensualitat expansiva— junt a un Carles Riba molt més adust i estricte, constitueixen el nucli de la Fundació Bernat Metge i del relat Els fundadors, on es repassa la història de la institució des del seu naixement fins a l’actualitat. Però l’assaig de Raül Garrigasait no és tan sols un recorregut pels títols i les vicissituds d’aquesta col·lecció emblemàtica, sinó que també aborda la política d’aquells anys decisius, traça un detallat retrat dels seus impulsors i s’endinsa en les diferents perspectives que adoptà cada traductor —amb solucions lingüístiques de vegades ben discutibles, caldria haver afegit—, sense defugir en alguns capítols sòlides i brillants incursions en la crítica literària.

Perquè ja des del primer volum, De la natura de Lucreci, es plantejà si les traduccions de la Bernat Metge havien de respondre a un objectiu més acadèmic i d’especialistes o, en canvi, convertir-se en llibres que aproximaren els clàssics a un major nombre de lectors. De fet, tal com insisteix l’autor d’Els fundadors, el propòsit d’aquestes publicacions no era tan sols actualitzar i divulgar uns textos clau en la cultura occidental. La determinació indissimulada consistia a crear una nova generació d’humanistes, l’ideal noucentista d’identificar els patrons clàssics amb Catalunya a través d’uns exemplars acuradament editats que havien de funcionar com una carta de presentació —envejada i admirada— a Espanya i a la resta del món. La influència elitista que havia somiat Cambó i que Joan Estelrich desplegava amb el seu ingent activisme cultural per Europa. El component ètic, la formació de ciutadans sensats —canalitzar els conflictes a través de la paraula— que exposava Riba en el pròleg de la traducció dels Records de Sòcrates de Xenofont.

Encara que la realitat era ben bé una altra. L’escissió entre la Lliga i Acció Catalana, l’enfrontament entre els totalitarismes o la inestabilitat permanent d’Espanya es projecten en la història de la Fundació que, ben sovint, funciona com un sensor de la situació política de cada període. En aquest sentit, algunes de les millors pàgines d’Els fundadors són les que es dediquen a la traducció d’Èsquil de Carles Riba: l’estil, el caràcter i l’atractiu del dramaturg grec, a més dels paral·lelismes entre l’època antiga i contemporània pel que fa a violència, venjança, justícia i patriotisme. Les versions de Riba dels autors clàssics sempre són permeables a les adversitats que hagué de patir el poeta, les tensions ideològiques a Catalunya, la desfeta de la guerra civil i la dictadura franquista. El classicisme per a Riba era una aposta per uns principis que creia indissociables, l’humanisme i la democràcia. És per això que Raül Garrigasait destaca com aquestes conviccions es reflecteixen tant en les seues traduccions com en la seua poesia, i dibuixa amb mà ferma el magnetisme i les contradiccions de l’escriptor, el to emfàtic que utilitzava en les referències polítiques dels seus escrits —potser caldria haver remarcat, també, que molts dels seus articles són indesxifrables—, o bé la reticència i desconfiança que patí per part de Cambó i la competitivitat furiosa d’Estelrich.

Amb l’esclat de la guerra civil hi ha el perill evident que tot s’ensorre, que el treball dels anys anteriors es dissolga entre l’odi i la depredació. El començament del conflicte sorprén Estelrich amb l’amant a Roma, Cambó fuig a França i decideix donar suport als sublevats, mentre Riba és nomenat comissari de la Fundació Bernat Metge pels revolucionaris. Les susceptibilitats entre els protagonistes augmenten, amb cartes que contenen retrets i amenaces, inquietud i sensació de derrota, tot i que la prioritat és salvar tot allò que es puga davant el final imminent. Després de la Segona Guerra Mundial les edicions es reprenen amb moltes dificultats i limitacions. Estelrich, especialista a imaginar llibres i accions que no realitzava mai, rep una advertència severa de Cambó: “Li demano, volgut Estelrich, que projecti menys i que treballi més”. Si de cas, de tot el material que ha consultat i rescatat Raül Garrigasait, caldria subratllar un apunt de Cambó al seu diari, una mena de confessió exasperada després d’haver estat, com a mecenes, coneixedor d’una espècie ben particular: “L’intel·lectual acostuma a ésser pedant —com un violinista, com un tenor—, està enamorat de si mateix i viu en un estat d’autoadoració constant.”

Hi havia una mena de confiança —tan il·lusòria com es vulga— entre els noucentistes que el classicisme representava el millor antídot contra l’anarquia, els desordres socials i les proclames buides. Fins i tot amb la desfeta de la guerra civil, es mantenia la creença que els autors grecs i llatins atresoren un ideari per a l’individu que és universal i etern, un refugi per als temps ombrívols. No existeix, per tant, una lectura neutra i desinteressada dels clàssics, recorda l’autor d’Els fundadors, un llibre escrit amb passió i rigor a l’hora de jutjar una empresa editorial que supera —en molts aspectes— el component purament literari. I conclou després de recórrer quasi un segle d’història de la mà de la Fundació Bernat Metge: llegir els clàssics és —en cada moment— la manera que tenim de mirar-nos a nosaltres mateixos.