Una conversa interrompuda

Finalment plou a València. Ho fa quatre cases al nord d’on Joan-Elies va viure durant els anys que estudiava a la Universitat de València. Plou en aquest barri del centre de la ciutat a les acaballes de maig, després de mesos d’una sequera descontextualitzada. Escandall és el títol del nové llibre que aquest filòleg de llarg recorregut vital (Vinaròs – València – Tarragona – Barcelona – L’Alguer, on ara viu i treballa) publica. El seu primer poemari La matèria del temps ja té vint anys (El Mèdol, 1994). Deu haver plogut molt des de llavors, a les acaballes de molts maigs, en un bon grapat de ciutats. Amb aquest alè de temps passat encapçala el pròleg un altre valencià a l’exili, Iban L. Llop, amb una clara al·lusió a Estellés, poeta d’obligada referència quan es tracta de tocar la tela del record, com un lament aspre, una amarga i una trista provocació…

La pèrdua d’un ésser estimat, una mort anunciada, la invasió de la desmemòria en els ulls del pare és el pol al voltant del qual gira aquesta peça de cinquanta poemes escrits en prosa, marc que hi aporta un caràcter dialògic amb certs ressons lul·lians, segons resa el pròleg… La mort o la malaltia d’un ésser estimat, temes d’arreu i de sempre, han aparegut darrerament amb especial insistència en diverses obres poètiques dels nostres autors: Txema Martínez – Dol -, Jordi Llavina – Vetlla -, Joana de Joan Margarit o Lletra per a un àlbum de Manel Rodríguez-Castelló, entre d’altres. El poeta, a l’aguait de les circumstàncies adverses, mira d’entendre-hi més sovint la vida que no pas la mort, sempre entrellaçades.

A tall de declaració, el llibre d’Adell arranca amb un “t’estimo” resolutiu. Primer de tot, al capdavant del dolor que, difús però tan cert, envaeix de sobte els seus dies. Vaja doncs per davant una paraula d’amor, signe que habita la consciència arbitrària, símbol que representa l’espera i el coratge, arma de doble tall que lluita contra l’oblit, delme de records impossibles…

La de Joan-Elies no és una veu de grans escarafalls, no ho ha estat mai. Escriu en veu baixa i amb lletra ben menuda. Tot de minúscules omplin la pàgina a la manera de dietari, de conversa ara amb el pare malalt que aviat ha d’emmudir per sempre. Darreres estones de companyia, de veure-s’hi reflectit, sobretot, en els plecs més íntims del cos patern que lentament i inevitable es marceix. “Per què em reconec tant en la teua tenebra?”.

Sense crits, el fill deixarà de ser-ho durant aquest viatge “que fa desaparéixer la sensació del temps. Un camí desert d’enyor”. I, alhora, adoptarà el paper de qui se’n va, com els versos del poeta israelià:

I a causa d’aquesta necessitat de recordar / porto posada la careta del meu pare. Iehuda Amikhai

Una imatge, una fotografia, un petó fugaç, colònia arruixada tres vegades al dia, la companyia a l’hospital, la dificultat de donar una explicació racional a allò que està passant, cada detall que obliga a abandonar definitivament la consciència de saber-se petit, testimoni en blanc i negre del fill que no va jugar gaire amb el pare i que ara basteix el poema que li fa d’espill, embafat per l’alè del temps.

El lector sap qui té realment a l’altra banda del vers quan descobreix aquest gest apressat, de simple solidaritat, el pas errat de qui hi és però marxa, torna a posar-se al volant, potser fuig escoltant una vegada més aquell tema de Ryuichi Sakamoto o la cançó “Arponera” d’Esclarecidos, que de manera tan insistent Adell es posava a les oïdes pels volts dels anys 90.

Com deu ser el reflex d’algú que no existeix? Tot és estrany quan res és guarible. Tot són indicis que no hi ha futur quan no hi ha passat, quan l’home que ha treballat la terra no té ara més paisatge que una boirosa plana, solcs d’un hort de secà al Maestrat, plantacions de flors sense arrels. Seqüències d’hores que s’allargassen, estranyes mirades que malda per reconéixer entre els records cada vegada més difuminats. Ni el somriure.

És la por que esclata a les mans de qui escriu contra la desmemòria. És la por dels clavells, dels crisantems, els líliums, les gerberes, les roses, els gladiols… les flors que es volen aplegar a la furgoneta blanca com cada primer de novembre. Finalment és una pedra petita, llançada a les aigües quietes, que fa cercles concèntrics més grans cada vegada fins a submergir-se on, qui sap, hi descobreix el rostre del silenci. Sona al fons una ràdio que perd la sintonia.

“Com un escandall, em poso a l’extrem del cordill i, malgrat el caprici de les ones, determino la pregonesa de la teua memòria en un punt concordat”.