Tennessee Williams
El zoo de vidre
Traducció de Jordi Vilaró
Adesiara, Martorell, 2025

Ens agrada Tennessee Williams. Els seus personatges complexos i profundament humans, plens d’arestes i de racons foscos. Les històries marcades pel desencís, per la insatisfacció i la sensació de fracàs. I l’estil inconfusible d’unes acotacions que, lluny de limitar-se a la funció utilitària, esdevenen autèntiques càpsules literàries que concentren un alt contingut líric, però també reflexió i joc metaliterari. Unes acotacions que no sempre deuen ser fàcils de seguir pels directors d’escena, doncs, però que esdevenen una marca distintiva de la concepció poètica del teatre de l’autor nord-americà. En El zoo de vidre, aquest joc amb les acotacions comença des de l’inici mateix, quan, en presentar els personatges, l’autor no es limita a un dramatis personae a l’ús, sinó que l’aborda amb unes descripcions que no eviten la poesia, la contradicció i fins i tot la mala bava. I continua amb una acotació inicial —aquella que s’acostuma a usar per a descriure l’escenari— on Williams escriu, entre altres qüestions: “L’escena és un record i, per tant, no ha de ser realista. […] El record, com que parteix del cor, omet alguns detalls i n’exagera d’altres, segons la vàlua emotiva d’allò de què tracta. L’interior, per tant, és més aviat tènue i poètic”. L’ús que s’hi fa d’un narrador en escena, que alhora és un dels personatges del drama, també té molt a veure amb aquesta consideració del record. Perquè el fet que el relat s’estructure al voltant de la memòria de Tom Wingfield li atorga subjectivitat i lirisme, al mateix temps que manté la realitat velada sota l’efecte d’una evocació que la idealitza o la transforma.

Els Wingfield, una família del sud dels Estats Units, són els habitants principals d’El zoo de vidre: la mare, Amanda; la filla, Laura; i el fill, Tom. Hi ha, així mateix, un pare absent, però omnipresent per mitjà d’una fotografia que se situa en un lloc ben visible de l’escena. I un quart personatge, que irromprà més endavant en aquest món endogàmic i resclosit: Jim O’Connor, el possible pretendent de Laura. Amanda és una dona possessiva, que s’enyora d’un passat idealitzat en què es confon la realitat i la imaginació en forma del que semblen somnis frustrats; que explica històries de pretendents de casa bona que se la disputaven, mentre la veritat és que es va casar amb un home del muntó que els va abandonar a tots tres sense més explicacions. I que sembla buscar en la filla la realització de tot allò que ella no va aconseguir. En les seues evocacions hi ha el rerefons de la decadència del sud dels EUA i l’intent de mantindre una dignitat perduda. De la seua banda, Laura és una adolescent esguerrada, tot i que hi ha certa ambigüitat sobre si la tara física —una coixesa gairebé imperceptible— és real o psicològica. Allò que sí que resulta evident, però, és la tara social que la impossibilita per a qualsevol relació amb el món exterior, el de fora de les quatre parets de la casa. Aparentment, l’única ocupació de Laura és tindre cura d’una col·lecció de figuretes de vidre d’animals: un zoo de vidre que suposa el símbol central de l’obra i que representa el món fràgil i aïllat de la jove, fet d’objectes bells però trencadissos i inútils. Unes figuretes que, com ella, són massa delicades per al món real. L’altre fill, Tom —que també exerceix de narrador en passat de la història—, és un altre personatge infeliç i insatisfet, que treballa en un gris magatzem mentre escriu versos d’amagat. Que busca evadir-se per mitjà del cinema i de l’alcohol, i que somia seguir els passos del pare.

Estrenada al final de la II Guerra Mundial, El zoo de vidre és una obra fundacional del teatre nord-americà contemporani i el primer gran èxit en escena de Williams. L’obra que va establir el to líric i introspectiu de la seua producció posterior, amb títols ineludibles com Un tramvia anomenat Desig, Gata sobre una teulada de zinc calenta o La nit de la iguana. L’autor s’hi allunya del realisme social per indagar en el drama privat de l’individu. I ho fa per mitjà de tècniques innovadores que busquen aconseguir un teatre —més que no d’acció— d’atmosfera i d’emocions. Així, per exemple, l’ús del narrador, que presenta l’obra com un record subjectiu i, per tant, modificat per l’emoció. Un narrador que trenca la quarta paret, es dirigeix obertament al públic i subratlla la naturalesa fragmentària de la memòria. Però, també podríem referir-nos a l’ús de la música, a la il·luminació tènue o al joc amb la pantalla, tant per a mostrar textos que actuen a manera de títols de capítols com per a projectar imatges que completen, d’una manera més metafòrica que no directa, l’acció que s’hi representa. El resultat és un text poètic i penetrant sobre la fragilitat de l’esperit humà, els somnis trencats i la infelicitat. En què la soledat i l’aïllament, així com el dubte respecte de la possibilitat d’alliberar-se’n, són també temes cabdals. I on exerceix un paper central el xoc entre realitat i fantasia; de fet, tota la família Wingfield sembla viure en un estat perpetu de fabulació i de negació.