Richard Flanagan
La pregunta 7
Traducció de Míriam Cano
Edicions del Periscopi, Barcelona, 2025

De vegades, la literatura prova de traçar línies entre allò més modest i proper, i el més gran i llunyà; entre el gest íntim i el cataclisme històric. La pregunta 7 es presenta precisament així: com un artefacte híbrid i ambiciós que pretén connectar —en una relació de causa-efecte— la memòria personal i familiar de l’autor amb uns fets i amb uns personatges històrics que, aparentment, habiten un univers molt distant. Una obra que, a partir del relat que hauria de justificar aquesta connexió, vol abordar molts temes, entre els quals hi ha la violència en les seues múltiples formes, l’amor i la família; la ciència, la història i la casualitat; el colonialisme i el racisme; i, per descomptat, la memòria, la ficció i la literatura mateixa. Amb un inici fulgurant i enlluernador, l’obra és una demostració de domini tècnic i de l’ús de la informació per generar expectatives en el lector. Perquè parteix d’un plantejament original que enllaça la pròpia biografia amb la història de la bomba atòmica, utilitzant la figura del pare —presoner de guerra al Japó— com a nexe. Flanagan hi planteja unes memòries (volgudament) fantasioses basades en una seqüència de fets vertiginosa: la història d’amor entre H. G. Wells i Rebecca West es troba en l’origen d’una novel·la escrita per Wells que va tindre entre els lectors a Leo Szilard, que s’hi va sentir fascinat. Aquesta lectura va portar Szilard primer a convèncer el president dels Estats Units de fabricar la bomba atòmica i després a col·laborar per tal de fer-la possible. El llançament de la bomba sobre Hiroshima i Nagasaki va salvar probablement el sergent Flanagan d’una mort quasi segura, cosa que va fer possible l’engendrament de l’autor i, per tant, l’existència d’aquesta obra, de La pregunta 7. A més, en aquest plantejament inicial, on l’autor ha deixat ja apuntats molts temes, hi trau cap també Txékhov, un dels primers relats del qual conclou amb la que l’autor anomena la pregunta 7: “Qui estima durant més temps, un home o una dona?”.

Tanmateix, la intenció inicial de l’obra prompte es dilueix, i el relat de la que havia de ser la part més autobiogràfica i memorialística esdevé erràtic. Paradoxalment, si l’obra se salva d’embarrancar és gràcies a l’altre fil argumental, el de la història de Wells i la de Szilard, un material narratiu de primera que Flanagan sap aprofitar per a convertir-lo en un relat apassionant. L’autor ens presenta un H. G. Wells que, segons com, va ser qui realment va inventar la bomba atòmica perquè sembla que la va imaginar abans que ningú: en la novel·la The world set free —escrita el 1913 enmig d’una atrafegada vida sexual que Flanagan relata minuciosament, i publicada el 1914— Wells narra amb precisió profètica tant la invenció de les bombes atòmiques com l’esclat d’una guerra nuclear global. Aquesta novel·la, que Flanagan qualifica de mediocre, influirà decisivament en Szilard i, en conseqüència, en la producció de la bomba atòmica. H. G. Wells és el novel·lista preferit de Leo Szilard, un jueu hongarès, un estudiant brillant que s’havia format com a enginyer a Hongria però que decideix abandonar el país el 1920 després de patir un atac antisemita a la Universitat de Budapest. I que, un cop traslladat a Berlín, estudiarà física amb professors com Max Planck o Albert Einstein, amb qui mantindrà una relació d’amistat. Szilard, que creu fermament en la dimensió moral de la ciència i que encarna l’ideal del científic com a noble salvador, acabarà per contribuir involuntàriament a forjar la imatge oposada: la del científic deshumanitzat i sense consciència.

Mentre que la força narrativa d’aquest fil argumental és indubtable, en canvi en allò que té a veure amb la revisió de la història familiar la sensació dominant és que l’autor no ha sabut com encarar-la: hi fa voltes sense acabar mai d’entrar-hi a fons ni d’aprofundir-hi realment. Si tenim en compte que Flanagan afirma que la història europea és una línia recta, mentre que la de Tasmània —el seu país i el dels seus pares—, una de diferent que avança en cercles i on les coses sempre acaben retornant al punt de partida, l’autor estaria adaptant l’estructura de la novel·la a aquesta teoria, o simplement intentant de justificar el bucle improductiu en què ha quedat atrapada la seua pretensió de fer memòria. L’autor tanca el cercle, o prova d’unir finalment els dos fils argumentals paral·lels, quan afirma que una altra novel·la de Wells, La guerra dels mons, té el seu origen en l’intent de genocidi dels aborígens de Tasmània. Així, a partir d’aquesta idea, en el tram final de l’obra pren protagonisme el tema d’aquest intent de genocidi, Tasmània i la seua història, els aborígens i els convictes. L’esclavisme i l’espoli per fer més gran un gran imperi com el britànic, així com la condescendència i el paternalisme dels invasors. S’hi respira una certa voluntat de passar comptes amb els anglesos, perquè l’autor recupera vivències de la seua etapa com a estudiant becat a Oxford, on hauria estat víctima d’aquesta condescendència, del classisme i del racisme, i es mostra implacable en els seus judicis contra el món acadèmic i polític britànic. L’obra conclou —si n’exceptuem l’epíleg— amb una desena part dedicada gairebé en exclusiva a relatar un incident real i gairebé mortal que l’autor va patir al riu Franklin mentre hi navegava en caiac. Un accident que ja havia ficcionat en la novel·la amb què va debutar el 1994 —Mort d’un guia de riu— i que ara recupera en una versió que vol ser més fidel a la realitat autobiogràfica i que li serveix de reflexió sobre la proximitat de la mort i la impossibilitat de les paraules de reproduir la vida. Amb tot, un relat que queda excessivament deslligat de la resta de l’obra, gairebé un afegit, i que contribueix decisivament a confirmar la sensació —que el lector ja fa moltes pàgines que té— que La pregunta 7 és una acumulació de materials que no han acabat mai d’acoblar; una obra que és moltes coses, algunes de molt interessants, però no unes memòries.