Revelacions i enigmes en Rebecca West

Rebecca West
El retorn del soldat
Traducció Francesc Parcerisas

Viena, Barcelona, 2025

Es necessitava una certa astúcia i una bona dosi de coratge per a sobreviure enmig del clan tumultuós que se’ns presenta en La família Aubrey. L’escriptora anglesa Rebecca West (1892-1983) combinà vivències de la infantesa i fantasies embolcallades d’antics anhels per a construir una trilogia que es pot abordar com una novel·la o bé com unes memòries emmascarades. La narradora, Rose, és una xiqueta que —com la seua germana bessona Mary— pretén convertir-se en pianista professional, i la música esdevé no tan sols una passió, sinó un mecanisme per a desxifrar els reptes que sorgeixen amb l’aprenentatge de la vida. La germana major, Cordelia, voldria ser una aclamada violinista malgrat no posseir —precisament— el do d’intèrpret, i el més menut, Richard Quin, exigeix la relectura contínua de Les mil i una nits —tot i que podria recitar fragments amb els ulls tancats— per a confirmar amb paisatges exòtics la seua desbordant imaginació. Encara que tota aquesta sorollosa tribu orbita al voltant de Clare, una mare bondadosa i sàvia des de la seua aparent ingenuïtat, i sobretot de Piers, el pare que desapareix de casa sovint de manera imprevisible i que durant molts anys fou més un mite per als fills que no una companyia confortant. Aquest personatge chestertonià se serveix de les seues columnes periodístiques per a exercitar el seu esperit polemista en les més excèntriques lluites, des de la defensa d’una condemnada a mort per un jutge cruel fins a la denúncia dels excessos dels governants, a més de propostes més o menys llunàtiques exposades sempre amb hàbils arguments. Per tal de trobar solució als innombrables conflictes i disputes que sorgien entre els Aubrey, l’autoritat acceptada era bàsicament literària: les reflexions sobre l’adulteri en Madame Bovary perquè Clare entenguera les infidelitats del marit, o els versos rotunds i severs de les tragèdies de Shakespeare per a resoldre les constants batusses familiars, ja que consideraven que «l’art era molt més real que la vida».

Ara bé, el que desprén una singularitat molt marcada —a més d’un recurs estilístic ben arriscat— és la veu narrativa de la protagonista. Rose encadena les seqüències i els episodis dels Aubrey des del punt de vista d’un infant que en nombroses ocasions queda fora de les regles i dels imperatius dels adults, però alhora fusiona en la trama digressions morals i opinions formulades des de la maduresa i amb la perspectiva més equilibrada que atorguen l’experiència i el pas del temps. Aquesta opció narrativa —intrèpida i molt ben trenada— en cap moment grinyola ni es precipita en un to artificiós i forçat. És aquest propòsit de confidència simulada el que permet mostrar el progressiu declivi del pare, que alterna el seu carisma periodístic amb una visió ruïnosa dels negocis. Un idealisme confús i vehement que anirà acompanyat d’inversions catastròfiques en la borsa o d’inconsistents projectes empresarials. Una resignada Rose detalla la processó ininterrompuda per casa —una volta que Piers ja els ha abandonat— de creditors, amics estafats i tronats de totes les espècies polítiques a qui havia de fer front sa mare, autèntica heroïna de la història que des de la seua vulnerabilitat i desconcert aconseguirà que els seus fills no siguen víctimes de la irresponsabilitat del pare. Una energia materna que, per a la protagonista, només podia extraure’s de la noblesa i la humanitat més encomanadissa en lloc del ressentiment.

Rebecca West
La família Aubrey
Traducció Mar Vidal

Univers, Barcelona, 2019

Però totes aquests vicissituds de La família Aubrey ens són reportades amb una narració que prioritza l’humor i la ironia —amb alguns instants d’acidesa corrosiva— per damunt del drama apesarat. El contrast entre els ulls que observen el món des de la mirada àvida i desacomplexada de la infantesa i les revelacions més aspres de la joventut i de l’edat adulta —El cor de la nit i La cosina Rosamund— constitueixen el veritable estímul i el desafiament creatiu de Rebecca West. Una inquietud innovadora i una voluntat de precisió quant a la modulació narrativa que ja es manifestaven en una de les seues primeres novel·les, El retorn del soldat (1918). Situada en la Primera Guerra Mundial, la història s’inicia amb l’internament en un hospital de Chris Baldry després de patir crisis nervioses pels bombardejos i l’infern bèl·lic que ha sofrit a les trinxeres de Flandes. Kitty, la seua dona, i la seua cosina Jenny —narradora del relat— ja fa dies que no tenen notícies de Chris, fins que coneixen el seu estat a partir de la visita inesperada de Margaret Allington, un amor de joventut que ha rebut un telegrama del ferit en què li explica el seu estat de salut. La consternació per part de la dona i de Jenny és notòria, i en especial quan descobreixen que Chris ha perdut la memòria dels últims quinze anys i que s’ha refugiat en aquell episodi romàntic del passat: les seqüeles de la neurosi han provocat que l’amnèsia esborre els records des del matrimoni amb Kitty fins a l’actualitat. Quan torna a la mansió senyorial de Baldry Court, un desubicat i fràgil Chris tan sols podrà recuperar la calma i la felicitat amb el retrobament del seu primer amor, una Margaret ja més envellida i maltractada per circumstàncies adverses, que viu en un entorn decrèpit i empobrit amb fàbriques cobertes de pols ennegrida. Res a veure amb l’ambient aristocràtic i la decoració luxosa de la casa intimidatòria on viuen Kitty i Jenny, amb jardins de vegetació cotonosa i un aïllament defensiu davant la vulgaritat, el marc idíl·lic —i alhora trist— en què Margaret podrà abraçar de nou el seu estimat de joventut.

Rebecca West
El cor de la nit
Traducció Mar Vidal

Univers, Barcelona, 2020

Impregnada de les teories freudianes, de la vaporositat descriptiva de Henry James —un autor que admirava— a l’hora de desentranyar els sentiments dels personatges, i de les onades sensitives de la prosa de Virginia Woolf, en El retorn del soldat Rebecca West condensa la tensió d’aquest relat en les confessions que la narradora Jenny desgrana sobre els altres personatges. Si bé en un primer moment se centra en l’hostilitat i la humiliació amb què Kitty percep l’estat absent del seu marit, de seguida el focus es desplaça cap a la relació entre Chris i Margaret, que sembla que hagen accedit a un paradís atemporal que semblava completament abolit. El dilema consisteix a saber si és millor preservar aquesta mena de ficció en què l’oblit del present funciona com a antídot del dolor, o bé acceptar que la veritat —malgrat l’evident desengany— no pot ser ocultada durant un període massa llarg, ja que les conseqüències d’escamotejar la realitat poden ser nefastes per als protagonistes.

I és en aquesta col·lisió afectiva que resplendeix la destresa narrativa de Rebecca West. Jenny, que havia explicitat amb altivesa l’aprensió i la desconfiança que li generava la presència de Margaret, reconeix —impel·lida per la necessitat de sincerar-se— la gelosia que regna en la seua visió dels fets, ja que amb la passió soterrada per Chris enveja profundament la felicitat exultant amb què els jóvens amants visqueren una història que ara es reprodueix. Així mateix, Jenny ja no pot dominar la ira ferotge amb què jutja Kitty, a qui qualifica com a egoista i despòtica en el seu intent legítim per a recuperar el marit. En aquesta rivalitat a tres bandes la curació de Chris pot comportar també la constatació de la pèrdua del seu valor més preuat, i la irrupció —de nou— d’un món oprobiós i angoixant: imatges esfereïdores del fang i de les detonacions dels obusos de la guerra, la hipocresia i les convencions socials que s’imposen a un paradís perdut i —insòlitament— restaurat, l’accés inevitable al present com una resolució ofensiva, anòmala i sense lògica.

Rebecca West
La cosina Rosamund
Traducció Mar Vidal

Univers, Barcelona, 2021

Per a transmetre aquesta suspensió temporal, la cancel·lació de més d’una dècada de la memòria de Chris, Rebecca West recorre a una prosa elusiva en què els protagonistes no poden exterioritzar amb impetuositat les seues impressions, per por a les conseqüències i també per interés personal. En aquest sentit, la descripció de la natura —preciosista i dibuixada amb minuciositat en alguns fragments—, els retrats incisius dels quatre personatges i la interpretació de silencis i de diàlegs inconcrets ajuden a perfilar l’atmosfera pertorbadora i expectant d’El retorn del soldat. Alguns apunts i transicions atresoren la marca distintiva i la pugna estilística de l’autora: els bels atemorits de les ovelles al prat, una llum que reflectia una sensació tropical de perill, un cavallet de balancí que semblava impulsat per una criatura fantasmal. Les recreacions oníriques, alguns símbols dispersos i la vigilància extrema a què se sotmeten els protagonistes acompassen el ritme d’una narració que difumina les línies del temps, de la realitat i de la consciència.

Rebecca West, en la seua primera etapa com a escriptora, publicà nombroses crítiques literàries no exemptes de rigor, mordacitat i d’una certa impertinència. A partir d’un article en què incinerava la novel·la Matrimoni (1912) de H. G. Wells, els dos autors —per qui desconfie de la utilitat de la crítica— es conegueren i iniciaren una relació marcada per la fascinació i ostensibles desencontres, sobretot a partir del naixement del fill, Anthony. Amb un esperit incandescent i rebel, Rebecca West col·laborà amb el moviment sufragista i agrupacions progressistes, però no acceptà mai la tirania bolxevic que identificava amb el totalitarisme nazi, com demostrà en el seu llibre sobre espionatge El significat de la traïció (1947). Encara que fou amb Corder negre, falcó gris (1941) que es convertí en una cronista reverenciada per fusionar, a partir d’un examen exhaustiu dels Balcans, literatura de viatges, història i antropologia en un dels períodes —i dels espais— més turbulents d’Europa. Tot i que moltes conclusions, reconeixia, escapen al raciocini i no satisfan el nostre afany de comprensió. Quan Rose, la protagonista de La família Aubrey, pregunta a la germana bessona de què tracta en el fons la música, Mary li respon —contrariada i insegura— que de les parts de la vida que no entenem, encara que amb un murmuri vacil·lant accepta que no li ho podria explicar amb paraules.

Lectures relacionades