Tennessee Williams
Gata sobre una teulada de zinc calenta
Traducció de Joan Sellent
Adesiara, Martorell, 2023

Reuneix una família en una casa, en una celebració, en una data assenyalada. I simplement espera. Espera que en sorgisquen els draps bruts, els retrets i les enveges. Tota aquella mala maror que la resta del temps a penes si s’aconsegueix de dissimular sota l’aparença de família feliç, i sempre que se’n mantinga la distància entre els membres. En part, això és el que fa Tennessee Williams en Gata sobre una teulada de zinc calenta, una de les seues obres més cèlebres, publicada originàriament el 1955 i que aquell mateix any va guanyar el Pulitzer en la categoria de teatre.

L’obra presenta una festa a la casa de la família Pollitt en què se celebra l’aniversari del patriarca i també la notícia que els problemes de salut que pateix no estan causats per cap malaltia greu. En realitat, però, el pare té un càncer terminal, tot i que ell i la seua esposa són els únics de la família que encara no ho saben. Amb motiu de la celebració, han acudit a la finca familiar de Mississippí els dos fills amb les respectives esposes. El fill gran, Gooper, i la seua esposa Mae fan mèrits per obtindre l’herència del pare i el control de les dotze mil hectàrees de plantació de cotó. El fill menut, Brick, un antic jugador de rugbi ara enfonsat i alcoholitzat, i la seua dona Margaret, Maggie la Gata, en canvi, són els favorits del pare. Mentre que Brick viu en la indolència i és indiferent a qualsevol cosa que no siga aconseguir el més prompte possible el nivell adequat d’alcohol en sang, Maggie sí que està disposada a traure les ungles per no perdre el que considera que li pertoca.

Els diàlegs de l’obra representen quasi sempre un combat de boxa: entre els membres d’un matrimoni, entre pare i fill, entre germans. Amb excepció d’alguna intervenció més purament pràctica, tots els parlaments són —en essència— un colp de puny, una mostra d’hostilitat. Les acotacions, en canvi, són un divertiment constant. Si exceptuem les que tenen —inevitablement— la forma i la utilitat tradicionals o les que desenvolupen un paper més narratiu, la majoria són autèntiques perles de literatura condensada. Si la funció de les primeres és merament pragmàtica, les segones naveguen entre el lirisme i la mala llet per a construir personatges o ambients d’una manera molt indirecta, però també per a reflexionar sobre el mateix fet teatral. Així, per a caracteritzar els personatges i els seus comportaments, trobem comparacions, metàfores i imatges agosarades en unes acotacions puntejades de potser o d’és possible, com si l’autor no sabera el motiu, o no n’estiguera segur, d’aquella manera d’actuar:

[El reverend Tooker] apunta un somriure típic i postís de clergue, tan sincer com el cant d’un ocell fet amb el xiulet d’un caçador: és la viva encarnació de la mentida piadosa i convencional

En el cas de les que tenen a veure amb la concepció que té l’autor del gènere dramàtic, o les que expliciten què voldria fer arribar al lector/espectador de la seua obra, es tracta d’acotacions que prenen la forma de veritables notes assagístiques:

L’ocell que jo espero caçar en la xarxa d’aquesta obra no és la solució del problema psicològic d’un home determinat: el que intento capturar és la qualitat autèntica de l’experiència en un grup de persones, aquella interacció emboirada, parpellejant, evanescent —i ferotgement carregada!— d’uns éssers humans vius dins el núvol de tempesta d’una crisi comuna

La reunió de la família Pollitt sota l’ombra de la malaltia i de la mort és l’excusa ideal perquè Williams mostre una situació de crisi en què aniran aflorant els conflictes latents, els retrets enquistats i les rivalitats mal dissimulades. Els somnis trencats, el fracàs, el desig sexual insatisfet i la pulsió homosexual reprimida. També el sentiment de culpa que tenalla Brick per un fet del passat, i que el porta a consumir-se en la beguda; un alcoholisme que és signe de l’esfondrament personal i un narcòtic contra el dolor existencial. Contra el fàstic vital, contra una incomoditat que apareix simbolitzada ja en el mateix títol de l’obra. La impostura n’és un dels temes centrals: la imatge de família feliç i unida que no pot amagar les mentides sobre les quals se sustenta, i que s’esquerdarà definitivament en el transcurs de la festa d’aniversari. Perquè hi ha qui s’adapta a la hipocresia i a la falsedat, manté les aparences i intenta aprofitar-ho al seu favor sense cap mena d’escrúpol. Però hi ha, en canvi, qui se n’intenta allunyar; sovint sense èxit, i això li comporta l’autodestrucció.