Lev Tolstoi
Felicitat conjugal
Traducció d’Arnau Barios
Viena, Barcelona, 2022

Al llarg de centenars de pàgines el comte Lev Tolstoi reflecteix en els seus diaris una torbació i un desassossec constants, la certesa que la felicitat és tan sols un miratge que ben prompte s’esvaeix. La vida familiar, les conviccions polítiques, les més variades teories filosòfiques, quasi tot el que formava part del seu món en algun moment és sotmés a crítiques severes, a un inconformisme instintiu que no trobava repòs. O tan sols amb l’obsessió insomne de l’escriptura, tal com confessava al seu amic Turguénev. Fins i tot la doctrina de l’església ortodoxa és qüestionada sovint i l’anhel espiritual —tan determinant en l’autor— s’inclina cap a una mena d’ascetisme extrem que, més aviat, representava la creença en la nova fe tolstoiana. En la majoria de les seues obres hi ha una pugna evident entre l’ambient dels salons aristocràtics —la falsedat de l’exhibicionisme de balls, festes d’etiqueta i vestits vaporosos— i el que considerava l’essència del caràcter rus, la senzillesa i l’abnegació de la gent humil que no sucumbeix a la hipocresia i a l’engany de la vanitat. Des d’aquesta concepció clarament idealitzada, a Tolstoi li agradava disfressar-se de camperol i recórrer les seues possessions amb bruses típiques com les dels seus treballadors, però en arribar a casa li servien el sopar cambrers amb levita i guants, i quan anava a Moscou per a banquets i recepcions lluïa roba d’última moda confeccionada a mida per un sastre de renom.

Aquesta insatisfacció amb uns privilegis ancestrals i l’ascendència elitista de Tolstoi travessen els seus cims literaris —Guerra i pau i Anna Karènnina—, i es converteix en el motiu central de la fugida del cadet Olenin en una de les primeres novel·les, Els cosacs. El protagonista d’aquesta aventura, un cràpula immadur que malgasta les energies en nits presidides per l’alcohol i flirteigs amorosos, decideix abandonar el que era la seua existència banal, sense objectius, i en incorporar-se al seu destacament queda captivat per la puresa i el primitivisme dels guerrers del Caucas, que jutja com a representants d’una noblesa tel·lúrica. Olenin, enmig d’un paisatge intimidatori i hipnòtic, sent la seua vida anterior llunyana —fingida— i, en canvi, descobreix en els rituals, la valentia i el caràcter dels cosacs una revelació enfront dels dies absurds viscuts a la ciutat. Pocs anys abans d’aquesta narració, Tolstoi ja havia mostrat en Felicitat conjugal aquest desencís insidiós que afecta les seues criatures literàries, la necessitat imperiosa que els guia a explorar altres camins i trobar una recompensa a les seues decepcions. Un relat que impugna els fonaments del romanticisme i que avançava les derrotes i rendicions que definiran alguns dels seus millors personatges.

La tristor i l’apatia s’apoderen de la jove Mària Aleksàndrovna després d’haver perdut sa mare, i les jornades transcorren a la casa de camp de Pokróvskoie en la més lúgubre monotonia, sense al·licients ni emocions, al costat de la institutriu Kàtia i de la germana menuda Sònia. Però un matí apareix Serguei Mikhàilitx, antic amic del pare i actual administrador de la finca, un home ja madur que de seguida desperta les il·lusions de la protagonista, un amor que esborra les penúries i l’abatiment d’aquelles estances. Ara bé, la diferència d’edat i les prevencions del futur marit alenteixen la declaració i el prometatge, parèntesis on emergeix la fermesa descriptiva i pictòrica de Tolstoi amb el pas dels núvols i la coloració del cel, la irrupció sobtada de la pluja, el cant fugisser d’un rossinyol o l’alteració del ritme pausat de la població amb la sega del blat, escenes dibuixades amb la prosa ferma i canònica de l’autor.

En les narracions de Tolstoi sempre hi ha un moment decisiu en què els personatges fixen la mirada en un propòsit, un desig —una ficció que funciona com un encanteri— que creix a partir d’una passió cegadora, però que ningú proper seria capaç d’anul·lar o, si de cas, mitigar. Mària Aleksàndrovna opta per prescindir de la coqueteria de pentinats, de converses sofisticades, i per tal de despertar l’atenció del seu enamorat actua esforçadament amb modèstia i, així mateix, expressa únicament opinions que siguen valuoses per al tarannà discret i poc ambiciós de Serguei. Un comportament que la protagonista espera, sol·lícita, que ajude a confirmar una proposta de matrimoni que el seu estimat no s’atreveix a plantejar —per timidesa i por a equivicar-se en l’elecció— cada volta que es produeix una situació propícia d’intimitat.

Se celebra el casament i a continuació els dies quedaran dominats per un estat d’ànim exaltat, les rialles i la felicitat que es desprén d’una explícita comprensió mútua. Encara que en un breu període tot el que era complicitat i una adoració —en aparença— inesgotable es transforma per a Mària Aleksandrovna en una rutina ofensiva, una mena de presó claustrofòbica. La placidesa i la calma esdevenen ara inacceptables, i el que simbolitzava fa poc de temps la concreció del que havia somiat per damunt de qualsevol altre afany es converteix imperceptiblement en tedi, crisis nervioses i esclats d’irritació davant dels fets més intranscendents. Serguei —resignat— només troba una solució, anar a Petersburg i que la dona conega de primera mà l’espectacle de llums i palaus, invitacions de grans dames i la sensació de ser venerada per la seua bellesa. Unes regles de joc —un luxe obscé, relacions superficials i interessades— que el protagonista, sense ambigüitats, menysprea.

L’enfrontament entre la parella és inevitable, discuteixen i es llancen acusacions carregades de ressentiment. Són conscients que un abisme s’ha obert entre tots dos, que res tornarà a ser com abans. Han desaparegut l’alegria i la voluntat d’agradar i de fer feliç a l’altre, substituïdes per la culpa i les contradiccions. Fins que tot es precipita i sorgeix l’habilitat de Tolstoi en retratar uns espais familiars que, tot i ser iguals, ara són radicalment diferents a l’inici de la narració, quan s’obria un horitzó esplendorós, sense inquietuds ni amenaces. La impossibilitat de tornar a sentir el que ja és un passat clausurat —irrevocable—, i amb les forces absents per a concedir una altra oportunitat en el futur. “Ell va fer un somriure tranquil, mans, un somriure que em va semblar d’home vell”.

En La mort d’Ivan Ílitx, un dels millors relats de Tolstoi, només conéixer la notícia que el vell magistrat no ha superat la malaltia, els companys del protagonista especulen amb el seu ascens pel càrrec que quedarà lliure, i en l’enterro un d’ells està preocupat, sobretot, per si podran quedar els amics a jugar l’habitual partida de whist. Tot seguit es reconstrueix la trajectòria d’Ivan Ílitx, des de la joventut fins que intueix que no li queden molts dies de vida, i conclou apesarat que llevat d’instants de joia —i de projectes que ara es manifesten irrisoris i mesquins—, el fracàs ha estat l’epíleg persistent en cada episodi recordat. Els personatges de Felicitat conjugal també arriben a la certesa que les esperances que els feren vibrar —i entusiasmar-se— com a infants han quedat desmentides per l’experiència, amb una rivalitat que, en el fons, ha estat una lluita contra les seues pròpies fantasies. Ja no té sentit ni l’ànsia ni el remordiment, és preferible un armistici —la imposició imminent de renúncies— que imite la pau i la serenor de les aigües d’un estany.