Mishima: el samurai i la màscara

En Confessions d’una màscara, la novel·la que va donar a conéixer Yukio Mishima i que sempre s’ha llegit com una autobiografia literaturitzada, l’alter ego de l’autor descobreix ben prompte que els estímuls que el motiven no coincideixen amb els dels joves de la seua edat que té al voltant. I posa de manifest la seua atracció per la mort, però també per l’olor de suor dels soldats o pel cos dels portadors d’excrements: “Tot i que des de ben petit llegia tots el contes de fades que em queien a les mans, les princeses no m’agradaven. Només m’agradaven els prínceps. I sobretot els que morien assassinats o els que tenien un destí lligat a la mort. M’agradaven tots els joves que morien”, hi podem llegir. I un poc més endavant: “D’altra banda, m’encantava imaginar-me a mi mateix morint a la guerra o sent assassinat”. Per al personatge, la descoberta de l’homosexualitat i la d’aquesta atracció quasi eròtica per la mort violenta formen part d’un mateix fet, i estan directament vinculats a la necessitat de viure, a partir d’aquell moment, darrere de la màscara del títol.
La màscara també és el paper que va representar Yukio Mishima durant bona part de la seua curta vida, començant pel pseudònim amb què s’ocultava Kimitake Hiraoka, el seu nom vertader. És la teatralitat, la voluntat de construir-se un personatge, la posada en escena que va acompanyar-lo sempre. L’actuació histriònica d’un individu exhibicionista, obsessionat amb el físic, narcisista i provocador; reaccionari i tradicionalista, patrioter i militarista. Que va representar fins i tot la seua mort: es va matar per seppuku —el suïcidi ritual dels samurais— després d’haver encapçalat un colp d’estat fracassat; però fa tota la impressió que fins i tot l’alçament era, en bona mesura, una comèdia. Només havia de servir per atorgar una motivació honorable i patriòtica a l’acció, i per a assegurar públic i fins i tot càmeres que en deixaren constància, com de fet va ocórrer. Les motivacions del protagonista de Confessions d’una màscara, que no deixen de ser les obsessions del seu autor, estan presents també en els relats que integren Onnagata i altres contes: huit narracions d’èpoques i d’estils diversos que demostren que Mishima, a més d’un personatge viscós, és un dels grans narradors del segle xx. La mort, l’erotisme, l’homosexualitat, l’honor, el patriotisme, el conflicte entre tradició i modernitat o la necessitat de vestir una màscara davant dels altres —en l’escenari i en la vida quotidiana— es combinen en aquests contes amb altres temàtiques com l’espiritualitat o la dificultat de les relacions humanes. Huit relats d’extensions també diverses, des dels més breus fins a altres que se situen més a prop de la nouvelle; però fins i tot els breus estan dividits en parts, sovint numerades com els capítols d’una novel·la en miniatura.
Onnagata és el nom que reben els actors masculins que fan papers femenins en el teatre kabuki. Com li ocorre a Masuyama, el protagonista del relat que obri el recull, Mishima sentia especial atracció per un treball que anava més enllà de la representació per esdevenir un estil de vida. A partir de les indicacions de l’Ayamegusa, un manual del segle xviii que l’autor cita en la narració, Mishima recorda que han d’evitar els moviments massa afectats a l’hora d’actuar, així com la conveniència de continuar vivint com una dona fora de l’escenari, en el seu dia a dia. L’autor hi planteja un triangle amorós entre un prestigiós onnagata, un admirador que treballa a la mateixa companyia i un jove director, representant del teatre modern. El relat també parla de la dificultat d’expressar —d’una banda— i d’entendre —de l’altra— els sentiments. I, indirectament, de la confrontació entre tradició i modernitat, en el xoc entre les dues maneres oposades de concebre el teatre. Però sobretot aborda un tema que, en essència, està present en bona part de l’obra de Mishima, i que ací es concreta en el fet paradoxal que siga un home qui encarne l’ideal de feminitat.
La relació entre amor i mort és ben present també en diversos relats del volum. Per exemple en “Mort a ple estiu”, on la mort —amb innegables tonalitats de tragèdia— no és la dels amants, però igualment afecta de manera directa la relació de la parella. En menor mesura també en “El sacerdot del temple de Shiga i el seu amor”, un conte de tall més clàssic inspirat en una epopeia històrica del segle xiv en què l’enamorament comporta un conflicte amb la religió. Però és sobretot en “Patriotisme” on es veu de manera més evident, tant pel tema com pel tractament que en fa l’autor, que hi presenta una versió lleugerament modificada del tòpic del doble suïcidi per amor. En aquest relat —un dels més cèlebres de l’autor— un tinent de l’exèrcit que fa sis mesos que s’ha casat s’assabenta que un grup de militars amics seus s’han amotinat, però acaben rendint-se en fracassar el colp d’estat. En conéixer la notícia, es lleva la vida mitjançant el seppuku, i després el segueix la seua jove esposa. El relat explica —bàsicament— les últimes hores de la parella. Primer, l’última relació sexual, narrada de manera morosa i detallada. Després, la cerimònia del suïcidi d’una manera encara molt més explícita, fins al punt que hi ha més pornografia en aquesta part del relat que no en l’anterior.
El resultat és una narració molt física, que transmet sensacions molt vívides i també molt contrastades. Amb una càrrega evident de patetisme: “Les últimes hores viscudes per aquest matrimoni virtuós haurien fet plorar els déus més inclements”, hi assegura el narrador. I amb la voluntat manifesta d’estetitzar la mort, de convertir-la en un acte bell, fins i tot quan es descriuen fets objectivament desagradables. L’actitud davant de la mort dels protagonistes de “Patriotisme”, que més que d’acceptació és quasi d’alleujament, condueix a una sublimació de l’acte de morir. El suïcidi no es relata com un acte fruit de la passió o de l’arravatament amorós: es prepara i es planifica fins a l’últim detall com una cerimònia, com si es tractara d’unes segones noces. En el cas d’ell està motivat per l’honor, per la voluntat d’evitar trair els seus amics; en el d’ella, per l’obediència que li deu al marit. Al remat, és inevitable pensar fins a quin punt aquest relat, de 1960, prefigura el ritual de la mort del mateix Mishima: el seppuku que es faria deu anys després, el 1970, en aquella espècie de representació teatral tan estudiada. Estèticament molt més reeixit en la narració que no en la realitat, això sí, tot i compartir el desenllaç.
Amb “Patriotisme”, potser l’altre conte cèlebre d’entre els que integren el volum és “La perla”, un dels més breus, gairebé un divertiment, però que funciona com un mecanisme de rellotgeria gràcies a la capacitat de penetració psicològica que hi demostra l’autor. Recorregut per un to irònic i sorneguer, el relat explica la història d’un fet intranscendent que desencadena un conflicte que posa al descobert els recels, les intrigues i la desconfiança en un grup d’amigues. Una dona convida quatre amigues a casa a menjar pastís per celebrar el seu aniversari. I, de l’anell que du posat, se’n desencasta una perla que acaba perdent-se. A partir d’aquest moment, la perla esdevindrà l’excusa, el motor de les accions que faran les quatre per obtindre’n avantatges reals o hipotètics davant de les altres, i sobretot per oferir-hi una determinada imatge.
El volum es completa amb tres narracions més, de factures i temàtiques diverses. Així, “La cigarreta” és un relat que tracta la incomoditat de l’adolescència, del jove que busca el seu lloc en el món —especialment si, com és el cas, se sent diferent als altres—, i en què es troben ecos de Confessions d’una màscara. “El termos”, de la seua banda, escapa un poc de la tònica més general del recull. Tot el relat desprèn un aire trist i melangiós, i l’atmosfera hi pesa més que l’argument: la història del retrobament fortuït a San Francisco de dos japonesos que havien tingut una relació sentimental en el passat. Ella, una antiga geisha que ara s’havia occidentalitzat. Per últim, en “Fulls de diari”, Mishima mostra dos mons que conviuen però que sembla que no es toquen, com si foren paral·lels. D’una banda, el món de la frivolitat i del “cansament de tenir una vida sense cap complicació” que encarna una parella jove. De l’altra, el de la mainadera i el seu nadó acabat de nàixer “deixat a terra i embolicat amb uns diaris… Uns fulls de diari ensangonats com el paper d’embolicar de la carnisseria”.
