Traços de Sylvia Plath

Sylvia Plath Dibujos Traducció de Guillermo López Gallego Nórdica Libros, Madrid, 2014

Sylvia Plath
Dibujos
Traducció de Guillermo López Gallego
Nórdica, Madrid, 2014

Hi ha, en la introducció de Frieda Hughes a aquests dibuixos de Sylvia Plath, una espècie de reconciliació amb els pares, la veu de la filla plana dignament, amb estima i admiració, per damunt de l’oposició Sylvia / Ted que, des de la separació i el suïcidi de l’escriptora en 1963 —quan tenia trenta-un anys—, tanta gent s’ha obsedit a engrandir. Frieda conta que la seua mare es féu famosa com a poeta per Ariel, publicat pòstumament pel marit amb textos del manuscrit que Plath deixà en l’escriptori quan morí; quasi quaranta anys després, en 2004, aparegué Ariel: The Restored Edition, que reprodueix els poemes tal com l’autora els havia ordenat: «Me encanta que puedan leerse los dos volúmenes, porque la edición de mi padre está influida por sus propias preferencias y lo que considero su ojo editorial, increíblemente sagaz, mientras que la edición de mi madre tiene mucho de obra en curso, detenida en su evolución en el momento de la muerte».

Continguda i respectuosa, Frieda resumeix en poques pàgines la vida de la mare, descriu la personalitat torturada de Plath i, sobretot, en destaca la relació amb la pintura: ja d’adolescent rebé classes particulars d’art i, més tard, anota en el seu diari que esperava que The New Yorker publicara les seues il·lustracions juntament amb els poemes i contes, com ho va fer el Christian Science Monitor; «somnis de grandesa» que l’autora confessa en els seus escrits autobiogràfics i, alhora, una necessitat immensa de reconeixement perquè Plath —depressiva i perfeccionista fins a la neurosi— no podia suportar la mediocritat ni el fracàs: «Tinc aquest dimoni que vol que arrenque a córrer cridant si resulta que tinc defectes, que sóc fal·lible». Més endavant, compondria poemes inspirats en Henry Rousseau, Paul Klee i De Chirico.

Plath-flor-smushPotser pel que té de treball manual —ben diferent d’escriure— o perquè estiga més a prop dels sentits que no les paraules, el dibuix era un calmant per a Plath i així ho recorda Ted Hughes en Cartes d’aniversari: «…Mentre dibuixaves, / jo em sentia alliberat, tranquil. El temps s’obria / quan dibuixaves el mercat de Benidorm. / Jo, assegut a prop teu, prenia quatre notes. / Passaven les hores. La gent de les parades / venia a mirar si els havies pintat bé. / Sèiem en aquells graons, amb espardenyes d’espart, / feliços…». Benidorm i també París durant la lluna de mel són dos dels espais que —juntament amb Anglaterra i els Estats Units— quedaren retratats capritxosament pels traços nerviosos de Sylvia Plath.

Teulades, cafeteries i quioscs parisencs, barques de pescadors i cases sobre la badia de Benidorm, habitatges de Yorkshire i de Cambridge però sobretot objectes solts —castanyes, flors silvestres, una estufa, un paraigua—, un gat curiós o el retrat de Ted Hughes «A menudo reconocía que mi padre la había inspirado para crear cuando se bloqueaba o sentía que había perdido el rumbo», diu Frieda— són els motius dels dibuixos aplegats en aquest volum; carrers sovint deserts o barques en port sense ningú, natures mortes i andròmines que delaten la presència humana, quasi sempre absent.

Plaht-Boat-smushSense negar la malaltia, el patiment i el dolor, aquest llibre ens apropa la Sylvia Plath més plàcida, capaç d’estar-se hores en l’herba observant vaques o en un racó per a captar formes, ombres i perspectives; molts dels treballs són de 1956 —quan Plath i Hughes es casaren secretament— i mostren una mirada curiosa i atenta al detall d’escenes quotidianes: botelles, tests trencats, una cuina.

L’obra gràfica de Plath és més extensa, però aquests dibuixos no s’han pogut veure fins el 2011; els conservà Ted Hughes fins que, abans de morir en octubre de 1998, els regalà als fills: «Aunque mi padre repartió los dibujos entre los dos, mi hermano me pidió que los guardase todos yo y los conservase hasta que, cuando tuviéramos tiempo suficiente, pudiéramos organizar una exposición para exhibirlos. Pero la vida se interpuso, y pasaron los años, y luego, trágicamente, el 16 de marzo de 2009, mi hermano también se suicidó». Per què el suïcidi té aquesta estremidora capacitat d’encomanament és una qüestió sense resposta.

També et pot interessar: