Sense adhesius nacionals

Hi ha un llibre que no acaba de començar mai. Com en un etern retorn, un pròleg segueix un preàmbul, un preludi, una introducció. Presentar amb insistència el que està per arribar és una estratègia que vol captar l’interés del públic, tenir-lo amb l’ai al cor o en un estat de voler i no poder, al llindar sempre del què serà. Introit, prolegòmens, íncipit, proemi i notes diverses que diuen ara ve la bona. Escriuen sobre la polèmica central del llibre, i abans d’entrar-hi en matèria, alts càrrecs socials i polítics, periodistes, autoritats en matèria de trànsit, individus que ocupen llocs de direccions generals i, per fi, gent del món de l’edició. Una mena d’estructura inductiva que condueix a la tesi final: el llibre.
I el llibre com a tal és un assaig sociopolític i viari que naix per voluntat –clar– de l’autor però, sobretot, de l’editor, a qui preocupa molt especialment el tema de la catalanitat del segle XXI, allunyada del pujolisme –i també lluny del puigdemontisme– encara entre el seny i la rauxa, buscant la identitat per les seues arrels profundes, sense un Estat que la recolze i amb una llengua minoritzada. Això sí: sense cap actitud victimista i amb alguns clucs d’ull entremaliats (el cap dels mossos d’Esquadra es diu Drapero i un comunicador televisiu, Martí Ginorell). Després d’onze pròlegs, i abans d’uns quants epílegs i alguna nota final, Felip Roda, protagonista, conductor i narrador del text, redacta la seua delirant idea sobre quin és l’objectiu vital més recomanable per als catalans: anar pel carril del mig amb prudència, calma i molta, molta paciència.
La polèmica a què al·ludeix el tema central del llibre desperta la indignació entre els “entesos”, ara que tothom és opinòleg, o polític, o lingüista capaç de dictar sentència en els cenacles públics. I l’argument central del discurs, conduir pel carril del mig com a actitud vital –i de conducció– té tants adeptes com detractors. La conducció, el temps meteorològic, la mare de Déu de Montserrat, un bon àpat, aquests són ben bé els temes predilectes del bon català. Heus ací una repassada entusiasta a la fixació que els catalans tenen en l’aventura d’anar al volant. I quins efectes col·laterals comporta aquesta dèria? Un ser i no ser en la vida pública, un ni per a tu ni per a mi en l’orientació política. L’escriptor de Calafell s’hi arrisca fins a tal punt, en la presa de consciència postprocessista, que trenca la corda que tibaven d’un costat i de l’altre els cunyats, els sogres i els germans catalans. No serveixen de res les enganxines de l’ase al cotxe, la sardana, els segadors ni la bufanda del Barça en diumenge. El país agonitza en un fangar institucional des d’on cal rescatar-lo. Evocar les Ítaques llunyanes, el plaer de l’escudella i alguns dels passatges bíblics que ens alentaven no són sinó una teràpia invalidada, sense retorn possible, ni històric, ni econòmic, ni social. Ni literari. Hi ha l’avi Conco, un Siset rebatejat, que tenia paraules per a tots i de la doctrina del qual encara podríem xarrupar algun glopet i ensabonar-nos l’esperit fet malbé. La Castanyera, els panellets, les Teresines, el Comte Arnau, tot se’va en orris.
Des de l’AP7, una Via Augusta rebatejada, la realitat es veu tan clara com la llum del dia. “No hi ha cosa més catalana que conduir pel carril del mig”. A mà dreta, els camions que van més lents porten el producte agrari que es pot comprar i vendre després al conductor del Mercedes que ens avança pel carril de l’esquerra. Aquest és el destí traçat. Un cotxe desaccelerat per una línia recta, que busca el nord que ha perdut.
Felip Roda, un Albert Pijuan rebatejat, engresca el ciutadà català normal i corrent i li proposa reduir al màxim la velocitat per l’autopista a fi d’evitar acceleracions desmesurades i actituds extremes enmig d’una carretera saturada i un panorama absurd. Enmig d’una desfeta nacional. Fer-se així el màrtir i actuar també com l’heroi a què s’aspira arribar a ser. Entre la discreció i el fanatisme, el seny i la rauxa, un etern retorn. Talment el perfil del ciutadà català. El tema és certament ridícul. En aquest assaig satíric, l’autor redueix a l’absurd els tòpics d’un col·lectiu desorientat. Amb subtilesa i una gran capacitat d’observació, Pijuan sembla que juga amb el lector. La seua prosa ens garanteix una lectura hilarant que domina la burla –inclosa la que el té a ell mateix com a destinatari– però sense (auto)castigar-se. Salvar els mobles darrere d’un somriure burleta, murri. Siga pel país, siga per la carretera, d’obsessions i manies va la cosa. Potser vist des de fora, o des del costat geografic i històric, pam amunt pam avall, la lectura d’aquest assaig tan divertit despista més que no agrada, mareja i embolica la troca. Però fa riure, això sens dubte.
