Portada

Josep Porcar
Nectari
Edicions del Buc, La Pobla de Farnals, 2016

Escrit des de l’absència, des d’una certa absència que s’evita de concretar. Des de la pèrdua i el buit que hi queda, des del record. I sota la invocació dels versos d’Emily Dickinson que encapçalen l’obra: “To comprehend a nectar / Requires sorest need” (“Assimilar un nèctar / Requereix extrema fretura”). En Nectari s’intueix el propòsit d’explorar l’essència: en l’aspecte formal, per una contenció i un despullament que poques vegades són desmentits; i en el del contingut, per un jo poètic que pretén libar el nèctar fins i tot de la carència i de la solitud obligada.

Les tres seccions en què s’organitza el poemari avancen progressivament des dels versos més foscos, més marcats per la desolació i la necessitat d’oblit, fins a una acceptació en què hi ha explícita la voluntat de recompondre’s les ferides, de refer-se. D’una banda, doncs, la memòria és la pedra que ancora a terra un jo poètic que té, com a únic tresor, un record que gronxa d’un ham, i el perill de quedar-se aturat contemplant-lo. És també el poder d’atracció de l’ombra i l’obligació de resistir-s’hi, de “girar cua, quan tiba”. En aquesta primera part el Jo vol l’oblit, plora la llum perduda i porta a la saliva el gust aspre del fang. El Tu, en canvi, és el rastre del silenci, és el cruixit al bosc que alerta dels pitjors perills. És “el foc àgil del desig / que més tard exigirà llenya feixuga / per a l’extinció”. El record que és dolor i que ja no se sap oblidar. Les hores que passen lentes i sordes, les mans que van ser seues però que ja no tornen. Són versos que parlen també de la set, de buscar sense trobar. I que parlen de la nit, “una ombra que s’allarga / més del compte: / nua, una / nit com tu”. A mesura que avancem, però, s’hi fa present la voluntat d’assumir que el dolor és inseparable de la joia. Com la carn de l’os, com la llum de l’ombra. I que no hem de prescindir de la bellesa que significa enfebrar. Es diria que, a partir d’aquest moment, l’espurna de l’expressió lírica en Nectari naix de la fricció de contraris que es necessiten mútuament, units de manera indestriable. Més encara, que s’assumeix la possibilitat —amb Papasseit— que per tornar a nàixer siga necessari morir. I així, refer-se significa ser capaç de convertir el dolor en matèria primera d’aquest renaixement, i també de la poesia. Com va escriure Vinyoli, “I must do something of my poverty”: convertir la pèrdua i la solitud en un guany. Aconseguir que la diàspora esdevinga engendradora, esdevinga un motiu: “On vas perdre un guant / ha ullat un clavell”.

L’absència, en els poemes de Nectari, es pot vincular majoritàriament al desamor, malgrat que s’hi evite l’anècdota i es busque l’abstracció. Però també es pot referir, per exemple, a la mort de l’àvia; o a la falta de llenguatge per a dir, quan no hi ha paraules per traduir ni els gestos d’abans ni la por i la cuirassa d’ara: “no verbal serà / la memòria tota, […] / No pot ser verbal / tanta absència, / ni l’enyor, / ni el teu nom”. S´hi afirma —amb Wittgenstein— que “hi ha coses que no poden ser dites”. Més encara, que hi ha silencis impossibles d’apagar, capaços d’incendiar el món. Aconseguir que les paraules expliquen el silenci i el buit, però també que les coses existisquen només de dir-les, són els dos propòsits entre els quals oscil·len els versos de Nectari. Versos de maduresa, delicats, en veu baixa; amb alguna guspira d’ironia i d’humor negre; i amb algun excés puntual de pirotècnia verbal innecessària. Versos amb una abundant càrrega simbòlica; una pròdiga imatgeria vegetal, botànica, en què la flor té un paper predominant. I amb tot un altre vocabulari que remet a l’abandonament, al que ha mort i al que n’hi ha restat. Versos que culminen en una “Coda al cràter del Vesuvi”, al volcà que ha quedat mut i fred, sense ni memòria del que va ser, només cendra. De preguntes sense resposta, de Je t’aime, moi non plus. Però només cal una espurna per al big bang.

També et pot interessar: