Tiberi i l’exili de la melancolia

En Els canons d’agost —un dels millors estudis sobre els dies previs a l’inici de la Primera Guerra Mundial— Barbara W. Tuchman reconstrueix l’intercanvi d’amenaces i ultimàtums entre els països implicats, a més dels intents infructuosos de pacte entre ambaixadors i polítics abans de l’esclat definitiu del conflicte. Amb una narració vivaç, ajustada i clarivident se’ns ofereixen els múltiples moviments que desembocaren en una conflagració global que marcà el destí del segle XX, unes decisions temeràries i insensates que amb una mica més de tacte podrien haver evitat l’infern que es desencadenà a Europa. Ara bé, Barbara W. Tuchman adverteix que en el seu assaig sempre ha tractat de prescindir d’imatges poètiques i falsament sentimentals per tal d’embellir el relat: el que li podria haver passat pel cap a un general en donar l’odre d’atac als seus soldats, les diferents tonalitats d’una posta de sol a la costa banyada per una mar insurgent o a l’interior tenebrós de les trinxeres. I amb el mateix posat rigorós destaca que la sèrie de dades que ha recollit —incloses les meteorològiques—, el que senten els protagonistes davant de cada nova situació o els estats d’opinió pública es basen tan sols en el que contenen documents i arxius que consultà pacientment amb passió i devoció acadèmiques.

Encara que fins i tot en els llibres que han sorgit de la més estricta investigació el lector no pot ignorar la temptació imaginativa ni d’experimentar amb variacions argumentals, ja siga amb un impuls més premeditat o ben espontani. És per això que John Williams en la seua novel·la August posa des de les primeres línies les cartes sobre la taula. Per a l’autor de Stoner la recreació de l’època governada per l’emperador més mitificat de Roma no responia a la necessitat d’aproximar-se a la veritat històrica, sinó a una altra que —en el fons— per a ell era més important, la veritat de la ficció. A través d’intercanvis epistolars, memòries i confessions John Williams juga en el territori de la invenció i de l’alteració d’escrits en aparença íntims per tal d’accedir al retrat humà de personatges clau d’aquell període emblemàtic de la nostra civilització. La fidelitat d’Agripa, la serenitat i l’astúcia de Mecenes o la impetuositat de Quint S. Rufus —el grup d’amics i confidents d’August— comparteixen l’escenari amb la intel·ligència espurnejant d’Horaci, la imprudència de Ciceró o la indisciplina inconscient i les provocacions de Júlia, a més de les converses lúcides i sàvies de Nicolau Damascé i d’Estrabó d’Amasya. Amb un pèndol narratiu que travessa espais i difumina la distància temporal, John Williams ens submergeix en una trama que no para d’oferir noves perspectives i revelacions històriques des de l’òptica de la novel·la, fins que un August exhaust i a punt de morir reflexiona sobre una Roma assetjada de constants conxorxes, mentides, enganys i traïcions i alhora lluminosa —fundacional— enmig de la seua putrefacció. Una mena de testament —fictici— que temporalment s’hauria de llegir com un homenatge a la literatura.

Núria Cadenes s’ha endinsat amb Tiberi Cèsar en les vicissituds, opcions intuïtives i reptes —un magma dens i indeturable— que determinaren el regnat del successor d’August, i ens dibuixa un personatge críptic, recelós, inaccessible i cruel en certs moments, però també vulnerable i confús en el seu hermetisme defensiu. Per damunt d’altres aspectes, el retrat que es desprén del Tiberi de Núria Cadenes és el d’un home reclòs i sovint indesxifrable, dubitatiu i amb ferides mai del tot tancades entre les rivalitats i anhels de la família Júlia-Clàudia. Una estirp dominada, sobretot, pel desig de poder i la creença reverencial en la immortalitat, amb un sacrifici ostensible de les mostres de calidesa entre els membres de cada generació, ja que els gestos comprensius i maternals s’associaven a una feblesa nociva. En els records del nou emperador sempre tindrà un paper preponderant la distància glacial amb què el tractava August, o les paraules permanentment sotmeses al càlcul i a l’interés de sa mare Lívia, una de les grans protagonistes de la novel·la. Junt al militar que consolidà les fronteres a Germània o els acords a Àsia, el gestor preocupat perquè Roma pateix la manca de blat per als seus ciutadans o el patriarca que ha de vetlar pels difícils equilibris familiars, junt a tots aquests factors periòdicament irromp l’infant atemorit que fugí entre les flames del setge de Perusa, o l’home que s’autoimposà els retirs voluntaris a les illes de Rodes i de Capri, com un refugi i també com un hàbil colp d’efecte —estratègic— sobre els secrets que amagava la seua enigmàtica personalitat. Implacable a l’hora d’executar enemics polítics i de castigar conspiradors, Tiberi destensa la violència del seu puny tan sols amb la presència de Vipsània, la seua primera dona que potser fou l’única persona que aconseguí comprendre’l i despertar-li un bri de felicitat i algun somriure.

Els desplaçaments de càmera i el zoom atent a augmentar els detalls més imperceptibles figuren entre els principals recursos narratius de Núria Cadenes. La prosa mesurada i dissenyada fins a l’extenuació lèxica i rítmica de Tiberi Cèsar acompanyen l’entrada d’August com a vencedor —en una desfilada majestuosa— després de la batalla d’Àccium on derrotà les tropes de Marc Antoni i Cleòpatra, o quan Tiberi es dirigeix al Senat per tal d’acceptar el nou càrrec d’emperador amb posat de reticència fingida. L’autora es deté en passatges que despullen les debilitats d’alguns dels principals actors, com un Germànic presoner de la seua incapacitat per a neutralitzar la insurrecció dels seus soldats —balbucejant i insegur quan pren la paraula—, fins que ha de rebre l’ajuda humiliant de la seua dona amb una improvisació enèrgica i teatral. Si de cas, una de les millors escenes del llibre és quan una insaciable Lívia —de títols i de reconeixement públic— rep amb desdeny i ben poc entusiasme una moneda commemorativa en el seu honor que li lliura sol·lícit el seu fill Tiberi, mentre ella sent els escrúpols d’imaginar el seu rostre diví i aristocràtic grapejat per mans brutes de gent vulgar que ha de pagar gerres de vi en una sòrdida taverna.

Un enllaç de seqüències i d’escenes —amb freqüència estàtiques— que Núria Cadenes ja practicà en les novel·les El banquer i Tota la veritat, estampes i pintures minucioses d’instants decisius en la trajectòria dels protagonistes —i d’un estol de personatges menors i anònims—, sense obeir ni a les exigències lineals de la progressió argumental ni a la fluïdesa de la narració. El propòsit de l’autora és col·locar-nos davant d’un fris que pot ser observat amb deteniment en cada requadre, en cada relleu, o que també ha de ser percebut com un conjunt que pren consistència en la suma total dels seus elements individuals una volta s’han passat totes les làmines de l’àlbum. Ara bé, aquesta tècnica que ja s’ha convertit en un segell d’estil de Núria Cadenes de vegades complica innecessàriament la relació de l’extens arbre genealògic i polític de Tiberi Cèsar, amb una planificació mil·limètrica i exuberant quant a la disposició narrativa—desconcertant en el seu virtuosisme exhibicionista—, que sovint produeix que el lector se senta extraviat entre aquesta acumulació de malabarismes descriptius i de veus que s’entrecreuen i fusionen. Es troba a faltar de tant en tant una major simplificació en la xarxa que se’ns desplega davant d’un tauler d’excessives dimensions i amb fragments massa angulosos i recargolats en el seu plantejament.

Com també s’esdevé en l’elecció del llenguatge, amb solucions que més dosificades haurien despertat la gratitud de la sorpresa lèxica, l’associació insospitada que sempre refresca i aporta color a una pàgina, però que quan s’utilitzen indiscriminadament saturen i dificulten la comprensió amb troballes que haurien exigit un filtre —i unes tisores més pietoses— per a no entrebancar la successió de fets. Amb aquest objectiu, en la cadència i la musicalitat amb què estan construïts paràgrafs i diàlegs s’abusa de l’efectisme, de tancar el teló de cada acte amb un retruny de tambors i un gong que ressone —prolongadament— més enllà de l’orquestra: hi ha una melodia inicial en l’escriptura de Tiberi Cèsar que ens captiva, però que més endavant es torna reiterativa i monocromàtica. Elements que enterboleixen el domini portentós que posseeix Núria Cadenes quant a nivells i registres de la llengua, una capacitat envejable d’engrapar un fotograma i convertir-lo en matèria narrativa.

Amb la seua impertinència seductora, conta W. H. Auden que algunes de les obres literàries més afortunades —inclosa una part de la seua poesia— han nascut no per la intervenció inspiradora de les muses, sinó per un atractiu i generós contracte comercial. És per això que en els anys trenta Robert Graves acceptà escriure Jo, Claudi, i així aparcar temporalment els seus versos amorosos i les adulacions rituals a la lluna plena, la seua deessa blanca. En aquestes memòries simulades de l’emperador que despertava una burla incisiva i continuada en el seu entorn, Claudi reconeix que ja reflectí en un llibre oficial —avorrit i dictat mecànicament— els episodis en què no es podia permetre la llibertat de jutjar les personalitats més destacades del seu temps; ara, en canvi, la visió serà diferent: “en aquell moment no vaig dir mentides, però tampoc no vaig dir la veritat en el sentit en què penso dir-la ara”. En Tiberi Cèsar hi ha —malgrat una inèrcia esquiva— un propòsit ferm del protagonista de seguir també com a governant els impulsos del seu tarannà, i amb aspra impudícia es declara davant del seu auditori a favor de la sobrietat, de menysprear el luxe i les llagoteries, d’evitar l’ostentació i la pompositat vinculades a la seua figura i, en especial, a no sucumbir ni a difamacions ni a rumors verinosos. No obstant això, més enllà del deute i l’obligació de ser sincers i honestos amb el seu passat al final de les seues vides, els emperadors —reals i novel·lescos— no podien eludir una màxima indefugible: no és la mort el que temien, sinó l’oblit.