In vino veritas

Que el títol del darrer treball de Manel Marí siga Tavernàries pot induir el lector ràpidament a una còmoda interpretació: elogi de l’art de beure, feliç propensió a l’estat etílic, predomini del llegendari gust per l’evasió, repàs dels tòpics de l’ebrietat… I això per damunt de la poesia? Decididament, el tema podria ser quasi anecdòtic, en el sentit que ací suggerim, però no ho és gens fins i tot si el preníem com una excusa que fa de cuirassa i de davantal. Perquè aquest poemari ha estat construït de manera tan conscient, és d’una estructura tan perfectament enquadrada, que hi observem, després de la lectura, com ens ha estat oberta la porta d’entrada i com en som acomiadats en tancar per darrere el porticó. Com un àpat ben servit, amb tots els plats elaborats, aquesta trentena de textos llargs —es tracta de poemes-riu— situa l’autor en un estadi de ple reconeixement, plàcidament a la manera dels clàssics, honestament contra els abstemis. I ja hi som de nou. Marí revisita la llarga tradició cultural de pedaços literaris fets amb una inclinació per la fermentació del licor dels déus, es consagra vell company de viatge d’Horaci, dels epigramàtics grecollatins, dels poetes del món islàmic (Abú-Nuwàs, Khayyam, Hafiz), del xinés Li Po i de tots aquells que han cantat les excel·lències del vi fins Baudelaire, Wilde o Gil de Biedma, tal com Enric Sòria apunta al pròleg. De tots, en són hereus els seus versos. El jo líric, però, n’és un altre, un de ben altre. Amb moltes coses per dir, molt per resoldre, tot el que els anys durant els quals Marí ha accedit a l’edat adulta demanaven que fos dit. Sense haver d’estrafer la veu, transita un territori de frontera i dissenya el treball de les paraules, tot escoltant l’eco d’allò que l’ha precedit, amb una fidelitat nova i un ímpetu balsàmic. Escolta les antigues remors quan entona el cant que emet, plenament conscient que és viu i que serà cendra que torna a les cendres.

no he mort del tot, no he diluït encara
la veu entre les veus, la cendra entre les cendres,
i mastego encenalls per escopir l’incendi

Aquesta és, si fa no fa, la funció de la poesia en el sentit clàssic del mot, la tasca dels poetes. Rebel i incapaç de vegades de somniar noves òrbites, en la veu del poeta eivissenc trobem sovint petjades del pop de David Bowie, ja sabeu, el vell i el nou foixians, i hi podríem escoltar un piano ebri o una veu rogallosa en les quatre Tomwaitianes on habita el desencís i la derrota. Arraulit a estones pel dolor, es torca les restes de la sang i trau el coltell que amagava, el punxó que el silenci encobria…
Antonio Cabrera, en el seu llibre El desapercibido afirma que “en poesia todo centro de la diana se encuentra un tanto desviado, y además en una dirección y amplitud imprevistas, imprevisibles”. Quan llegim els poemes de Manel Marí, hi entreveiem aquesta espècie d’imperfecció, un convenciment que la poesia sempre demana entrar en el llenguatge en més gran mesura que en la realitat. Potser perquè no importa que el poema fingisca, no importa la mentida. Ans al contrari, quanta fertilitat en el joc del simulacre, quantes ocasions d’intensitat i emoció proporciona! Ni l’elogi de l’ebrietat troba hostilitat en els versos, en aquests versos.
Digne de la Musa, o potser no, el poeta s’entesta a fer camí. Traçarà, ara i adés, un recorregut per l’estructura formal per excel·lència, el sonet. Som als Sobruts escrits a la taverna neta (i viceversa). Esculpits amb rima i mètrica precises, aquests són sonets que es reflecteixen en un mirall desencantat, la imatge il·lusòria que retorna una mirada accelerada pel dubte que es manté estàtica després de la batalla, lànguida entre les runes, amb afany de punys i records de carícies. És en aquest punt del llibre que se’ns escapa alguna cosa, que hi veiem alguna mancança, l’absència d’algun element que n’esperàvem i que causa imprecisió, o no està a l’alçada de la resta. O potser és que ací el poeta calla, s’amaga entre les parets de la seua obra formal. I calla segurament perquè anuncia, perquè és la música que arriba: les Cançons de taverna són el punt culminant d’aquest viatge: ara ens és permesa la meravella del joc, el fingiment i la màscara, la disfressa. El poeta, per fi, rebla el clau o relliga els sons que la melodia inicial ens deparava. I és un “Tango amb pedres” que esmena els errors de la vida; és un “Fado vadio” que plora el crit i el menyspreu. I és un narcocorrido entranyable que reviu amb “Paco el de Sa Penya” les tres veus, els tres crits més un altre de prou més fort, la contrasenya perquè la porta quede oberta, la porta del bar, aquest seu locus amoenus d’on no voldrà pas marxar. Si Marí canta, és de la mà de la Bonet, el seu angelet laic, sa Madona de ses illes a qui dedica “Tornada de blues”, on esdevé un entremaliat i burlesc petit cantor, buscant tothora el do del perdó al fons del got on podria reclutar potser vells amors, o podria

dar-li’n o mai dar-li’n,
el verí amb què s’abeura l’escurçó,
podria, eh, o dar-li’n o mai dar-li’n…
oh, dar-li’n… oh, mai dar-li’n,
el temps amb què l’amor escup l’amor.

“Una excusatio non petita…” i una “…Acusatio manifesta” tanquen d’urgència, perquè tot és finit, aquestes Tavernàries tan ben articulades i tan coherents en la seua incoherència. Perquè definitivament, tot s’ha de dir i abans de cloure el cercle s’ha de parlar de la natura i de la cultura, de la descoberta i del penediment. Perquè l’última porta és la sortida d’emergència i l’emblemàtica citació foixiana, la de poder acordar raó i follia que al seu torn dóna pas a l’epíleg de Sebastià Alzamora, posa punt i final al doll excessiu, a la declaració existencial amb què el poeta ordena el caos i compensa, però no dispensa, les desraons de la raça humana. Entrem i sortim, regirem, bevem, escrutem els racons de la taverna sense clau.
Amb la ploma ben esmolada, Manel Marí, que milita en el seguici de Dionís, el déu que ens parla obscurament en l’èxtasi, el deliri, l’orgasme i l’ebrietat, edifica aquest cant de combat conscient que l’espècie humana és peridora, que tots serem al remat al port amb la desconeguda.