Stephen Dixon, l’home de les mil veus

Stephen Dixon
Carrers i altres relats
Selecció d’Eduardo Berti

Traducció de Ferran Ràfols Gesa
La Segona Perifèria
, Barcelona, 2023

«…I, vaja, està bé tenir-ne la il·lusió, si no podem tenir la realitat». Aquesta idea, no del tot original, és un dels eixos sobre els quals giren les narracions de Stephen Dixon (Nova York, 1936 – Maryland, 2019) que sovint mostren un mateix fet des de diversos angles, o que el repeteixen amb lleugeres variacions, com en «Adeu a l’adeu», en què s’ofereixen cinc versions de com una dona anuncia al marit que ja no l’estima i que s’ha enamorat d’un altre. L’escrit té gràcia perquè la figura de l’ofès evoluciona des d’un milhòmens que atonyina l’amant fins a un cornut que, per no perdre la muller, suporta les successives infidelitats que ella, a més, li ha confessat. Algunes possibilitats resulten de seguida poc creïbles, com que la xica caiga retuda als peus de l’ex quan aquest estomaca el nou company; inversemblants, però factibles en la imaginació del tipus pusil·lànime que conta la història. Dixon, que com a periodista del Washington D. C. tractava en els articles els grans esdeveniments polítics, deia que, tanmateix, quan escrivia, intentava plasmar «allò que pensa un home quan està despert i allò que somia quan dorm». En efecte, els seus textos s’endinsen en la ment dels personatges, reflecteixen les sinuositats i contradiccions del pensament i evidencien la distància —un abisme, de vegades— entre el discurs de la raó i la realitat dels actes.

La comicitat d’alguns relats de Dixon sorgeix de l’exageració d’una situació. Així, en «Un paio enamorat», Mac explica com Janet l’ha fet fora de l’apartament i li ha demanat que no la visite ni la telefone més. Però Mac, contràriament, es palplanta al peu de la casa de Janet i la crida des del carrer fins que arriba la policia. La gràcia d’aquest primer conte rau en la manera en què es transforma el punt de vista: al principi, el protagonista imagina què passa a l’interior de l’habitatge de la xica però, a poc a poc, l’escena s’independitza d’aquesta mirada, com si una càmera subjectiva ascendirà per les finestres de l’edifici i, en entrar al pis, s’alliberara del tècnic que la sostenia i, encara encesa, enregistrara allò que succeeix al davant; és un canvi que el lector percep però sense estridències. Al final, Mac recupera la veu narradora per a un tancament alhora sorprenent i inevitable. Quan la hipèrbole arriba a la caricatura, com en «Carrers», en què una baralla violenta entre un home i una dona es converteix en una massacre, l’efecte és menys subtil i l’humor se’n ressent. Per l’absurditat del esdeveniments i pels trets surrealistes, «Carrers» recorda, en certa manera, L’àngel exterminador de Buñuel.

En «Històries de la 14», un dels millors títols del llibre, Dixon desplega amb eficàcia alguns dels recursos que caracteritzen la seua prosa breu: un principi impactant —Eugene Randall es dispara un tret a la boca en l’habitació d’un hotel— i un entramat de personatges que d’una o altra manera s’han vist afectats per aquest succés: el xiquet del terrat d’enfront al costat del qual ha anat a parar la bala; la parella que troba la carta adreçada a la mare que el suïcida ha deixat i que, en trencar-se el vidre, ha eixit volant per la finestra; la dona de la neteja de la planta 14 que sent la detonació i avisa l’inspector de l’hotel; l’operadora que despenja el telèfon i escolta els panteixos de l’home malferit però encara viu; els pensaments del mateix senyor Radall; els policies, el director de l’hotel… Així, a poc a poc, de manera fragmentària i incompleta, el lector compon les peces del passat del protagonista i, alhora, s’assabenta del tarannà d’aquells que, per atzar, s’hi han vist implicats. En «Tall», les intervencions dels metges, de les infermeres, dels fills, de la muller, dels companys de treball o dels veïns construeixen la personalitat d’un pacient de seixanta-cinc anys al qual han d’amputar una cama. El perfil d’aquest individu —i també el dels secundaris— es va definint a través de les observacions d’uns i d’altres. En aquesta ocasió, més que humor negre, queda un regust desolador.

Hospitals, apartaments, carrers, botigues o autobusos són els espais en què transcorren les històries d’aquest volum, una geografia urbana que empara, per exemple, la tossuderia sense límits d’un vidu —en «La firma»— que complica les gestions sobre el cos de la muller perquè no vol signar-ne cap paper: l’ha suportada fins a la mort, però no més enllà. El conflicte d’«El rellotge» sorgeix quan un vianant dona a un captaire, per equivocació, el rellotge que ha heretat del pare i en voler recuperar-lo, aquest es nega a tornar-li’l. En alguns casos, l’experimentació formal portada al límit no funciona, com en «La carta» que quasi no s’entén. I quan el motiu és excessivament tràgic —una violació en «L’intrús», la mort d’una nena en caure de deu pisos en «El rescatador»— el contrast entre la fredor de la narració i els fets no acaba d’encaixar i grinyola en esvair-se l’humor. Tanmateix, en «Hora de marxar», en el qual la presència impertinent del pare mort critica tot el que el fill fa, l’autor concedeix una treva mínima a la veu gèlida i distant d’altres relats. És, probablement, l’escrit més entranyable i menys punyent del recull. Amb Txèkhov, Kafka, Hemingway, Bernhard o García Márquez com a referents declarats, Stephen Dixon distorsiona una vegada i una altra la quotidianitat d’uns individus obsessius i solitaris, fins que, de vegades, una d’aquestes variacions coincideix amb la il·lusió que ja va bé tenir quan no es pot tenir-ne la realitat. Només és això, una possibilitat que algú imagina.

També et pot interessar: