George Eliot i la biga mestra

Middlemarch
Traducció de Xavier Pàmies
La Casa dels Clàssics, Barcelona, 2024
En el seu estudi Mimesi —medul·lar i coratjós—, Erich Auerbach es plantejà el repte de desentranyar la representació o els mètodes d’imitació de la realitat en la història de la literatura, des d’Homer i l’Antic Testament fins a les portes de la modernitat. Una autèntica teoria de l’evolució dels mecanismes i dels recursos estètics que s’han utilitzat al llarg de cada època per a transmetre una impressió de fidelitat i versemblança dels aspectes essencials que associem al corrent de la vida. Tot un viatge a través dels temps de propostes creatives que culminaven en el segle XIX, la certesa —més o menys il·lusòria— que és possible conéixer allò que anomenem la realitat, abordar tant l’interior dels individus com el teixit de relacions humanes i compartir aquesta indagació en el gènere de la novel·la, un territori indòmit i encara inexplorat que s’havia de conquerir. De fet, Matthew Arnold exclamava que, en llegir Anna Karènina, tenia la sensació que més que un llibre tenia al davant un autèntic fragment de vida. En Middlemarch, George Eliot (Mary Ann Evans, 1819-1880) traça amb uns pocs moviments de mà el període en què situa la narració, els inicis de la dècada dels trenta, amb la mort de Jordi IV i un duc de Wellington que abandonava el càrrec de primer ministre, la confrontació enardida per la reforma electoral a més d’apassionades batusses entre partidaris i detractors de l’arribada del ferrocarril. Però més enllà d’uns canvis socials que esbotzaven estereotips i tradicions —una aristocràcia en declivi i constants intrigues religioses entre anglicans, evangelistes i catòlics—, George Eliot tractà sobretot de dibuixar uns personatges amb una paleta de colors que intentaven reflectir la complexitat de la natura humana. Dubtes, anhels i confusions que bateguen sense ordre ni resolucions senzilles en unes criatures que ens són presentades amb l’amplitud i la riquesa artística del que Lionel Trilling qualificà —astut— amb l’etiqueta persuasiva i clarivident d’imaginació moral.
Malgrat la coincidència temàtica de relatar les vicissituds i els rituals per a concertar un bon matrimoni, amb la proposta de George Eliot queden pràcticament esborrades les línies de la pista de tenis narrativa on Jane Austen situa les seues novel·les, i ens aproxima com Flaubert en Madame Bovary al dia a dia de grangers, metges i burgesos circumscrit a la vida de províncies. Això sí, en Middlemarch l’atmosfera i la tensió de la trama queden supeditades a la voluntat de traslladar al llenguatge literari els impulsos interiors i la consciència dels protagonistes, sense eludir les contradiccions i els instants de desconcert que guien els seus actes. L’estil de George Eliot representa el lligam entre les obres victorianes que havien superat el romanticisme i les que obrien els camins de l’experimentació formal en la pròxima centúria. Diàlegs, descripcions i arguments queden embolcallats amb digressions precursores de les onades i les ramificacions de l’escriptura proustiana, acotacions que pretenen oferir amb la major transparència possible les limitacions del raciocini, el cúmul de circumstàncies —sovint ambigües i inexplicables— que condicionen les nostres decisions. Màximes morals, referències literàries i un tirabuixó de reflexions sinuoses i de paradoxes sense fre que il·lustren les determinacions impetuoses que prefiguren —inexorablement— un destí, però que no tolerarien un escrutini coherent de causes i efectes. Amb un ritme pausat, capriciós en ocasions i que reclama un lector abnegat a les seues regles, George Eliot és una retratista portentosa de les tonalitats i els replecs indesxifrables que constitueixen l’ànima humana.
Dorothea Brooke, una jove de díhuit anys, desdenyosa de les imposicions de la moda, espiritual i enèrgica, amb rampells puritans i alhora amb el desig altruista de millorar les condicions de vida dels jornalers de la seua contrada, és la genuïna protagonista de Middlemarch. Per ceguesa i inexperiència queda captivada per Edward Casaubon, un religiós de més de quaranta anys —sever i esquerp—, que dedica tots els seus esforços a elaborar un estudi sobre mitologies que vol convertir en un referent erudit aclamat pel món acadèmic. Dorothea imagina que compartir les matèries professorals que obsedeixen el seu marit li servirà per a esvair les incerteses que l’acompanyen per la seua edat. Però George Eliot descriu, segons els seus patrons minuciosos, la imperceptible desil·lusió —com la manera que avancen les agulles d’un rellotge— de Dorothea amb el reverend Casaubon després del matrimoni. Fins que el compromís d’ajudar en l’edició d’aquest treball estèril d’investigació se li manifesta com una imposició oprobiosa, un pretext per a tindre subjugada l’esposa amb una mena de tirania travessada d’autocompassió. Per un altre costat, Dorothea sent atracció per un pintor bohemi, excèntric i inquiet, William Ladislaw, que busca delerós una vocació que puga satisfer els seus propòsits aventurers, i que troba en la política el territori on projectar el seu caràcter rebel i visionari.
A la població fictícia de Middlemarch arriba el doctor Tertius Lydgate, amb l’aspiració d’aplicar mètodes científics per al tractament de febres i malalties infeccioses. Una empresa —l’ampliació de l’hospital vell— que comptarà amb l’ajuda econòmica i interessada del banquer Bulstrode, un personatge esmunyedís i amb un passat ombrívol. De seguida Lydgate s’enamora de Rosamond Vincy, la filla de l’alcalde, una rossa atractiva i ambiciosa que veu en el casament amb el metge nouvingut l’oportunitat, sobretot, de pujar en l’escala social i satisfer així les seues fantasies aristocràtiques, encara que la medicina és un ofici que, en el fons, menysprea. George Eliot construeix alguns dels millors capítols de la novel·la amb les tribulacions que angoixen Lydgate, que comprova com el seu objectiu de passar hores al laboratori queda arraconat per les exigències de la seua dona, més preocupada a decorar la casa amb mobles luxosos i comprar-se vestits elegants per a enlluernar els seus admiradors. Així mateix, Lydgate descobrirà —un dilema opressiu entre la integritat i el tacticisme— que les seues conviccions professionals estan sotmeses al poder del banquer i, en especial, a les maledicències i rumors estesos per la ciutat, un dels factors clau que provocarà les opcions dels personatges.
Els dos centres narratius de Middlemarch constituïts per Dorothea i el doctor Lydgate s’entrecreuen en cercles concèntrics, es dispersen i tornen a confluir amb tota una constel·lació de personatges secundaris que són el millor exponent dels dominis on regna —senyorial— la prosa de George Eliot. Amb la lectura del testament del viudo Featherstone, insidiós i manipulador, els familiars senten una decepció hostil —amb uns canvis sobre les anteriors redaccions que ningú s’esperava—, i totes les relacions en la població s’alteren amb una disposició diferent de les peces sobre el tauler narratiu: un hereu sorgit com un intrús, un pinxo patibulari i xantatgista que revelarà els secrets que amb molta cautela Bulstrode tenia ben amagats, la conversió de Fred Vincy —un jove desvagat i frívol tenallat per deutes de joc— en l’assenyat pretendent de Mary Garth, o bé el paper cabdal de son pare, Caleb Garth, i del capellà Farebrother per a reconduir i solucionar els elements més intricats de la trama. L’habilitat —i la gran aposta— de George Eliot consisteix a trenar aquesta espiral argumentativa amb el segell del seu estil, perfilar el contorn d’aquestes criatures amb l’anàlisi exhaustiva de la fragilitat de les seues existències. La constatació evident és que les parelles que protagonitzen Middlemarch arriben a un final —o més aviat un estat transitori— que ni de lluny estava predeterminat, ja que les vides estan subjectes a innombrables motius atzarosos: «De totes les formes d’equivocació, la profecia és la més gratuïta».
En la seua primera novel·la, Adam Bede, ja es percep que la intenció de George Eliot és subratllar la predisposició per a exercir el bé dels seus protagonistes, a pesar de temptacions espúries i dels destrets que sorgeixen a cada pas i que els desvien de les seues nobles intencions. Però aquesta tendència comprensiva i pietosa no està renyida amb una esmolada —i de vegades urticant— ironia que accentua els contrastos dels personatges i que ens recorda que el somriure no està exclòs de les peripècies del drama. En aquest sentit, Casaubon és presentat com «una remagrida rata de biblioteca», un advocat parlava «amb ressonància de blasó heràldic», la senyora Cadwallader acompanyava les seues impressions d’un «saborós escabetx d’epigrames», i Caleb Garth reblava les seues sentències amb abundant fraseologia bíblica, encara que cap de les cites era exacta. L’empremta de Dickens —un dels autors, per fortuna, més influents de totes les èpoques— és notòria en la seqüència del desastrós discurs electoral del senyor Brooke, en una tumultuosa subhasta o en l’enumeració dels rostres de perplexitat en assistir a la lectura del testament que capgira la successió de fets de la història. I alguns personatges menors de George Eliot esdevenen inoblidables en un parell de ràpides pinzellades: una senyora que parlava amb estridents sons de castor, o bé un home pompós que pronunciava més hacs aspirades del compte.
Tota la intriga amorosa de Middlemarch queda condensada en una mena d’aforisme, quan l’autora es refereix a les poesies inspirades en Dante per Beatriu i en Petrarca per Laura, i assenyala a continuació —amb causticitat còmplice— que en els tres anys en què trascorre la novel·la era preferible entre els enamorats fer servir la conversa i no tant els sonets. En un epíleg que està enunciat com un murmuri en veu baixa, se’ns anuncia què ha passat amb la vida dels protagonistes en un futur no massa llunyà, una manera de remarcar que els destins són susceptibles de variar insospitadament, tant en la realitat com en la concepció d’una novel·la. I com una resposta al prefaci de Middlemarch, quan s’assenyala la vocació de Santa Teresa i la seua influència renovadora i benèfica des de l’orde religiós que dirigia, George Eliot corona Dorothea Brooke com l’autèntica heroïna en les últimes línies del llibre. Això sí, després d’advertir l’immens desacord entre aquesta grandesa espiritual i l’ofensiva absència oportunitats que patien les dones de la seua època. Una creença ferma en el poder transformador de la bondat, tot i que l’actitud generosa, anònima i tenaç de la protagonista no quede recompensada en els registres de la història, com demostra el fet que repose en una tomba que ningú no visita. És per això que Virginia Woolf reiterava que —com un acte de justícia— al cementeri de Highgate on és soterrada George Eliot no hi haurien de faltar mai les flors.