Samuel Pozzi i la Belle Époque
L’estiu de 1885, tres francesos arriben a Londres en un viatge que un d’ells posteriorment qualificarà de “decorativament i intel·lectualment inspirador”. Tres homes que porten una carta de presentació signada per John Singer Sargent i adreçada a Henry James, que els hi farà d’amfitrió sol·lícit. Un dels tres és el príncep Edmond de Polignac —de qui Proust diu que és com “una masmorra reconvertida en biblioteca”—; un altre és el comte de Montesquieu-Fezensac —inspirador del personatge del baró de Charlus en la Recherche. I el tercer és Samuel Jean Pozzi, metge, cirurgià i pioner de la ginecologia: l’home de la bata vermella, tal com apareix abillat en l’impressionant retrat que li havia fet Sargent quatre anys abans. La figura d’aquests tres francesos, especialment la de Pozzi, és l’eix central sobre el qual s’entrecreuen les històries, reflexions i anècdotes que conformen L’home de la bata vermella: un retrat de “la llunyana, decadent, trepidant, violenta, narcisista i neuròtica Belle Époque”. Una brillant combinació d’assaig literari, biografia i ficció —entre altres ingredients— que fa que l’obra estiga més a prop del Julian Barnes d’El lloro de Flaubert o de Nivells de vida, per exemple, que del novel·lista d’El sentit d’un final o de L’única història. Incisiu i seriós, irònic i divertit, erudit i entretingut, sempre intel·ligent, l’autor hi combina la investigació amb l’anecdotari i fins i tot amb la xafarderia per tal de posar llum sobre l’època i alguns dels protagonistes.
Part de la feina del novel·lista és convertir un petit rumor, encara que sigui fals, en una realitat resplendent; i passa sovint que com menys tens, més fàcil és treure-li suc.
Samuel Pozzi és una d’aquelles figures que seria un memorable personatge de ficció si no fora perquè va existir realment, tot i que potser —el dubte és també de Barnes— no el recorda gairebé ningú: “la bata, o més aviat la seva descripció, és com el recordem avui dia, si és que el recordem”. I, tot i que no li falten defectes, l’autor l’hi proposa com una mena d’heroi. Els seus dos acompanyants en el viatge a Londres són homosexuals; ell té fama de faldiller, de seductor amb una extensa nòmina d’amants. Però també deu posseir la suficient discreció perquè aquest fet siga difícil de rastrejar. Prové de la burgesia de províncies, i és un “hàbil estrateg social”, encantador i ambiciós. Lliurepensador, traductor de Darwin al francés, entre els seus primers mentors hi ha el cirurgià Paul Broca i el poeta Leconte de Lisle: “Amb Broca i Leconte com a protectors, i Sarah Bernhardt de vegades al seu llit (o ell al d’ella), ¿es podria haver promocionat millor un estudiant de medicina a París?”. Probablement no. Arribarà a ser un ginecòleg brillant, innovador i especialment preocupat pel vessant humà de la medicina. Autor d’un tractat de ginecologia que insisteix en la importància de la cura en el tracte amb les pacients, del seu benestar i confort. No debades, Sara Bernhardt l’anomena Docteur Dieu. Com a director d’un hospital públic de París, hi introdueix canvis determinants en el terreny de l’antisèpsia. I, en general, no s’està d’importar totes aquelles innovacions que descobreix en els seus múltiples viatges i que considera aprofitables. En aquest sentit, sembla guiar-se per una frase que recull en la introducció al seu tractat, i que Barnes repeteix diverses vegades fins a convertir-la en un leitmotiv de l’obra: “El xovinisme és una forma d’ignorància”.
La Belle Époque de Barnes és un “locus classicus de pau i plaer, glamur amb més d’una pinzellada de decadència, una última florida de les arts, i última florida d’una alta societat establerta abans que, en darrer terme, aquesta tendra fantasia fos escombrada pel metàl·lic i implacable segle xx”. Com en la col·lecció de cromos de Célébrités Contemporaines que regalaven els xocolates de Félix Potin —que no només apareix al·ludida, sinó que també n’hi podem trobar unes quantes desenes d’imatges—, per l’obra desfilen molts dels seus protagonistes; personatges com Oscar Wilde, Léon Daudet, Marcel Proust, Colette, Émile Zola, els germans Goncourt, Henry James o Sara Bernhardt, entre molts altres. Escriuen, pinten, xafardegen els uns dels altres sense pietat; s’enfronten en duels, col·leccionen art, es disfressen, es lliuren a tota classe de plaers; s’estimen, s’envegen, s’odien. I Pozzi sempre és en el centre de tot, “però és que Pozzi era a tot arreu”: és el punt on es connecten i es relacionen els múltiples fils del llibre. Temes com l’afer Dreyffus o com el judici a Oscar Wilde i posterior empresonament a Reading. La figura del dandi, la dels homosexuals i els respectius armaris, la dels últims duelistes. La combinació d’hedonisme i decadència que marca aquells anys. O la contraposició entre França i el Regne Unit en qüestions com la política, l’art, les relacions humanes, la literatura o el sexe. En aquest sentit, per exemple, l’autor s’hi refereix a la imatge que de les angleses es tenia a la França de l’època, al fet de ser-hi objecte habitual de burla, i al convenciment francés que “els britànics i el sexe són dignes de llàstima”. Però també afirma que “els francesos sempre s’han considerat erròniament menys homosexuals que els britànics”.
Des del principi, quan juga amb diversos inicis possibles, Barnes fa ben present la seua veu i posa al descobert les costures de l’obra per tal de reflexionar sobre els mecanismes i les limitacions de la literatura, de l’art i de la biografia. Per sembrar el dubte sobre les fronteres entre veritat i ficció quan parlem de novel·la, d’història o de dietari, per exemple. Una de les frases més útils en el llenguatge del biògraf, afirma, és “No ho podem saber”. En aquest sentit, no s’està de repetir que la seua, com totes les biografies, és un relat fet de pedaços més o menys relligats: “un recull de buits cosits amb fil”. L’autor no només no s’oculta, sinó que mostra el present de l’escriptor que busca en el passat, i els dubtes en el camí d’accés als fets; s’adreça directament al lector, es qüestiona algunes opinions que han fet fortuna sense que s’hi troben dades reals que les sustenten, o es demana amb quin dret podem jutjar el passat. És explícitament la seua mirada la que observa i filtra, i la seua veu la que ens guia. Així, per exemple, quan entre els diversos inicis possibles s’hi refereix al retrat que va pintar Sargent, també explica com va topar amb el quadre i amb l’home que s’hi retrata el 2005 a la National Portrait Gallery de Londres —gràcies a un préstec dels EUA. La descripció d’aquesta imatge, amb els ulls del Barnes que l’admirava per primera vegada, és el punt de partida d’un relat detectivesc que, tot cercant Pozzi, fa anades i vingudes per tota una època. París era una festa, i L’home de la bata vermella també: probablement, una de les millors obres de Julian Barnes.
