victima-coberta150-B

 

Saul Bellow
La víctima
Traducció de Jordi Martín Lloret
Viena Edicions, Barcelona, 2015

 

 

Poc temps després d’intoxicar-se amb un peix a l’illa de Martinica —infecció que quasi li costa la vida tal com recollí en Ravelstein—, i d’aventurar-se en el seu cinqué matrimoni, Saul Bellow concedí una entrevista a Lawrence Grobel. En un despatx que semblava “una oficina d’un detectiu barat” de la Universitat de Boston, l’escriptor llançà foc i esbatussà amb ganes Truman Capote, Gore Vidal, Norman Mailer o Tom Wolfe, companys —és a dir, competidors— del gremi. “Es compara amb altres escriptors?”, li etzibà el periodista, una pregunta davant la qual Bellow no s’estigué d’aclarir, ben sincer: sempre ho fem. Entrenat i curtit als seus vuitanta anys, Bellow reconegué que havia sobreviscut —com a autor— a una teràpia reichiana, i que mai s’havia drogat per a escriure perquè sempre estava sobreestimulat. I amb to sorneguer repassà l’última moda que hagué de patir: els estudis literaris eren llavors propietat de la deconstrucció, i el millor passatemps consistia a acusar els novel·listes clàssics de racistes, colonialistes, misògins i explotadors. Això sí, entre provocacions, galtades i un detingut recorregut a la seua obra, Bellow deixà caure una afirmació ben reveladora de la seua condició —jueva i nord-americana— i del seu esperit creatiu: la Bíblia és una font oceànica de literatura. Quan la lectura de la Bíblia decau, la literatura decau també.

Un to opressiu i de certa angoixa travessa La víctima (1947), una de les primeres novel·les de Bellow que precedí l’esclat torrencial —entusiasta, festiu— de llenguatge i vivències de Les aventures d’Augie March (1953). Asa Leventhal, el protagonista de La víctima, és un jueu insegur, irascible, que se sent assetjat per tot allò que l’envolta. Amb la creença de ser poc valorat al seu ofici en una revista comercial, susceptible davant qualsevol comentari d’amics o de desconeguts, Leventhal és un especialista a atraure problemes i retrets, o bé imaginar-se’ls. Els reclams de la seua cunyada i la relació amb el germà per la malaltia greu del seu nebot els viu des de la convicció de qui no acaba d’encertar amb els actes i l’ajuda que els seus familiars necessiten. Fins i tot, les converses relaxades i les discussions del seu cercle més íntim de jueus —un dels millors apartats del llibre—, són una mena d’ofensa humiliant: “caus en tots els tòpics que es diuen contra nosaltres”, l’adverteix el seu sorprés i resignat mentor, qui no s’explica els infortunis amb què s’ennuega, tot sol, Asa Leventhal.

La víctima és una obra amb rerefons dostoievskià —L’etern marit— i un marcat caràcter bíblic, ja que la culpa és el motiu central que desencadena la infelicitat i els rampells de fúria del protagonista. Aclaparat per la solitud a Nova York per l’absència temporal de la seua dona, Leventhal decideix anar a passejar una nit calorosa i es troba amb Allbee, un antic contacte de negocis. Aquest home es convertirà a partir d’aquell moment en la seua ombra amenaçadora ja que el considera responsable de la pèrdua del seu treball. Incapaç de desfer-se d’aquesta persecució grotesca, Leventhal es veu cada vegada més unit —malgrat els intents de perdre’l de vista— a aquest personatge irritant, fracassat, borratxo i parauler, ofensiu amb els seus comentaris antisemites. Fins que un exhaust Leventhal se sent derrotat i sucumbeix als deutes que li exigeix un amic/enemic que anul·la i esborra la seua personalitat. Una prova —un escrutini sever— que el protagonista haurà de superar.

Hi ha una sèrie d’obres de Bellow que voregen el drama i el desassossec, a més de La víctima, Carpe Diem (1956) o El planeta de Mr. Sammler (1970), a diferència de la neurosi riallera i la comicitat desbordada que contenen Les aventures d’Augie March, Henderson el rei de la pluja (1959) o El Llegat de Humboldt (1975). Una tensió i un combat en el caràcter de Bellow que tenen el màxim exponent en Herzog (1964), una novel·la que aboca sense aturador deliris gogolians, una frenètica compilació d’idees a l’estil de Thomas Mann, a més d’un abassegador monòleg joycià a través de les cartes que el protagonista mai no envia. Però al mateix temps que la caricatura i l’autoironia bellowiana ben sovint es perden —i fatiguen— en una espiral febril, La víctima conté alguns passatges una mica forçats, humiliacions insidioses que acorralen el protagonista i que exasperen, també, la paciència del lector. Enmig dels sons i la gamma de colors que reflecteix l’aigua en el ferri camí de Staten Island, de les llums i el ritme imperatiu de Nova York, o bé d’una “escalfor humida que feia olor de pedra” al metro —l’adjectiu i les comparacions de Bellow contenen una vibració absorbent—, Asa Leventhal ha de véncer en un combat on ell mateix no ha deixat de ser, al llarg de la novel·la, el seu màxim rival.

També et pot interessar: