Mammalia, les arrels íntimes de la por.

Els qui ens dediquem a l’ensenyament de llengua trobem molt sovint redaccions d’adolescents que volen ser històries de terror, amb els ingredients elementals del cinema dit de ciència-ficció: un viatge a través del temps, algun personatge dubtosament real, una casa embruixada, una maledicció, una història d’amor impossible, sang, fetge, mort i destrucció. Són històries que sovint es resolen com el final d’un somni, l’hora que el despertador sona o el protagonista que desperta d’un malson en sentir la veu d’algú que li diu que ja és de dia. Relats que imiten certs productes del cinema o de la literatura, fallits en la majoria de vegades, i en els quals només uns pocs són capaços d’aportar-hi elements inèdits o veus inesperadament magnètiques. Tot està dit o tot està escrit, no hi ha cap misteri per resoldre ni cap obsessió per aclarir. En l’època de les mutacions transgèniques i del mercadeig de nadons que vivim, ara que de tot fem negoci, una novel·la com Mammalia se’ns emporta allà on la recerca de la identitat xoca amb les conseqüències d’un passat sense resoldre, enmig d’un món que no té escrúpols. Per tal de saber qui som, sembla que hem de saber d’on venim, per més que estirar del fil del nostre passat ens conduïsca cap a un temps remot, de fa més de 50.000 anys, quan l’espècie humana caçava i recol·lectava fruits, i per llenguatge tenia un codi de sons i grunyits difícils de desxifrar, una melodia xiulada a cau d’orella, unes carícies fermes i un esguard savi. Tot és laberíntic en aquesta novel·la. Un viatge que mena la lectora cap al món de la maternitat de manera obsessiva i a un ritme trepidant, deixant ara misteris per solucionar, donant pistes errònies després, despistant-la i fent-la aturar-se a estones, desorientada, perduda en un carreró sense eixida, sorpresa amb els finals pretesament impactants de cada capítol. I quan finalment acaba la lectura, la lectora sent que ha participat d’un exercici traumàtic, el relat d’un problema d’infertilitat narrat per una veu que no vol despertar d’aquest malson, que es perd intencionadament en els propis embulls. O que pretén –com a mínim– mostrar els límits de les afectacions psicològiques després d’un trauma viscut, les conseqüències d’un patiment infructuós. Tot plegat, el drama de la dona jove que desvetlla els secrets d’uns orígens poc creïbles enmig d’un entorn actual i asèptic –volgudament contrastat amb un món llunyà– en què una cova és un úter matern, un record és un estel fugaç, una casa és un udol salvatge. I la reactivació dels volcans determina els primers indicis de la menopausa precoç generalitzada.
Cora és una xiqueta de huit anys que passa uns dies d’agost a la Catalunya Nord amb son pare i la parella de son pare en una casa llogada a prop del bosc. Cora fou adoptada als tres anys. Son pare és un ginecòleg retirat i la seua dona es dedica a l’espeleologia. La Cora hi viurà una experiència reveladora que marcarà el seu futur. Plena de senyals i evocacions incomprensibles –per a ella i per a la lectora– la nena ignora qui és sa mare, però sap que voldria tenir-ne una, i també un germà. Plora per tanta desconeixença i rep com una descàrrega negativa el mal humor i els misteris de son pare, un home no gens carinyós i esquiu a les necessitats d’afecte de la filla, la qual es mou en un ambient sempre boirós, conseqüència probablement directa del canvi climàtic, de pluges cendroses i fosques, volcans, grutes inaccessibles, coves humides com l’úter d’un mamífer gegant… La lectora ja no sap on és, a Rià de la comarca del Conflent, al paisatge de la Garrotxa. O ves a saber on.

I Cora és una dona jove enamorada de Joana, a qui una imatge estratègica ha unit per sempre. Una pintura rupestre que és també un tatuatge. Un desig –o no– de ser mare, i un passat que apareix constantment fins al punt de determinar les seues vides. La presència d’altres personatges en completa la galeria, inclosa una mare biològica que prové d’un passat tan remot que és difícil d’imaginar com han pogut fer-la sobreviure. Un amic –Edgar!– un germà retrobat, una pediatra, alguns veïns i el món animal amb qui també conviurà –sobretot de l’orde dels mamífers– tanquen el trencaclosques amb què Elisenda Solsona (Olesa de Montserrat, 1984) ha bastit la seua primera novel·la, que ja va per la segona edició.

Que Cora evoque el nom de cova, que la medicina procreativa hi tinga un paper clau, que la clínica de fertilitat es diga Synapsida, que entre somnis, sang i xiscles, la protagonista parisca una cria de mamut, o que la banya d’un cérvol continga l’elixir més pur de l’amor maternal, són factors no gens gratuïts que conformen l’univers narratiu d’aquesta història. Es tracta de peces que volen posar ordre en un maremàgnum gairebé impossible de capir. L’autora escriu a un ritme vertiginós. Un ritme que és un personatge més del relat o, si més no, una certa pressa que impregna la vida dels personatges, pressa per viure, pressa per estimar… Se’n desprén un pols inquiet carregat de clixés cinematogràfics on la descripció fa aigües, més centrada com està l’autora en les sensacions corporals, físiques o hormonals. Cada detall hi és important. La narració es deté sovint en un gest minúscul, un cluc d’ulls, una breu disculpa, una pipada de cigarret. La simbologia –que també hi juga el seu paper– se’ns apareix com el resultat d’un treball delicat i minimalista, mesurat de cap a cap, com tot en aquesta història en què sembla prohibit quedar embarassada i és l’Estat qui –en qualsevol cas–controla la natalitat i el creixement de la població: les abelles i el rusc, la cova magmàtica, el bolero Tú me acostumbraste d’Olga Guillot que sempre cantava el pare, un cavallet balancí corcat en una habitació, la saliva, la banya d’un cérvol –o era una cérvola?– la remor constant d’un riu, el vent que mou tothora les fulles dels roures, la bicicleta, les formes circulars, una piruleta, un ull de vidre que evoca –de nou– Poe, els malsons esgarrifosos, les cicatrius. La vergonya, la culpa i, en fi, la por. La infantesa –la joventut– que es creua amb la mort, l’equilibri amb la deformitat. Elisenda Solsona ja escometia aquest tipus de literatura en la seua anterior obra Satèl·lits, un recull de huit narracions en el qual ciència-ficció i qüestions domèstiques s’entrellaçaven. Portava el misteri de la lluna al terreny quotidià. A Mammalia, el viatge iniciàtic d’una xiqueta de huit anys posa de panxa enlaire el món dels ventres subrogats i l’epigenètica, una clau important de la crisi actual. Solsona és una lectora contumaç de literatura de terror. Aquest interés li ve potser de família: dones que explicaven contes de por als xiquets en un indret envoltat de vinyes i amb la muntanya màgica de Montserrat com teló de fons. Durant els cinc anys que ha dedicat a escriure Mammalia potser ha estat reclosa entre els seus propis fantasmes, que ha volgut traspassar a la literatura, qui sap si per homenatjar la no-maternitat o per desempallegar-se d’obsessions infructuoses i de la por d’embogir. En aquesta distopia plena de contrastos i escuts, es barregen drames del nivell de les grans tragèdies gregues, s’hi enllacen elements temàtics d’altres obres escrites en els darrers anys com Permagel, Boulder i Mamut d’Eva Baltasar o Les altres mares, de Laia Aguilar. Són el subgènere narratiu que indaga els problemes de la fertilitat femenina, convertida en una plaga social, un estigma difícil de combatre. Una experiència opaca, ara a ritme de bolero, i sense pretensions de despertar d’una certa letargia.

Tú me acostumbraste

a todas esas cosas

y tú me enseñaste

que son maravillosas.

Sutil llegaste a mí

como la tentación,

llenando de inquietud

mi corazón.

Yo no concebía

cómo se quería

en tu mundo raro,

y por ti aprendí.