De Shakespeare, sense Shakespeare
Una novel·la ensucrada, plena de tòpics i amb ben poc d’interés més enllà —irònicament— de tot allò que pretesament vol evitar. Això és Hamnet, una narració històrica ambientada en l’Anglaterra del segle XVI, que explica la història d’amor entre Agnes i un home de qui no es diu el nom en tot el relat. Ella, una dona pura i lliure, gens convencional; una dona rebel que viu en contacte amb la natura, remeiera, mig bruixa, amb habilitats endevinatòries. Ell, fill d’un despòtic fabricant de guants; professor de llatí primer i després actor i autor de teatre de renom a Londres. Una novel·la que relata també la mort als onze anys d’un dels fills de la parella, el Hamnet que hi dona títol. Ocorre, però, que el personatge anònim —que hi apareix esmentat sistemàticament com el pare de, el fill de, el marit de, el preceptor, etc.— és William Shakespeare. I el fet de no dir-ne el nom, un suposat mèrit de la novel·la que esdevé pueril des del mateix moment que a l’autora li cal incloure aquesta “Nota històrica” just abans de començar el relat: “Durant la dècada del 1580, una parella que vivia a Henley Street, Stradford, va tenir tres fills: la Susanna i, després, el Hamnet i la Judith, que eren bessons. El nen, el Hamnet, va morir el 1596, quan tenia onze anys. Uns quatre anys després, el pare va escriure una obra de teatre titulada Hamlet”. Més enllà d’aquesta nota, la novel·la necessita també de dos epígrafs inicials més —un d’aquests aclareix que Hamnet i Hamlet són, en realitat, dues formes intercanviables del mateix nom— a banda d’una “Nota de l’autora” final, perquè la història d’Agnes es puga llegir com allò que realment és: una hipotètica història de l’esposa de Shakespeare.
El relat s’organitza sobre l’alternança de dos fils temporals. Un que explica la coneixença i enamorament entre el fill del guanter del poble i una òrfena excèntrica i indomable, el casament, l’inici de la vida en comú, etc. Un altre que narra com els bessons emmalalteixen de pesta i com Hamnet mor mentre el seu pare triomfa a Londres, explica el dol posterior i culmina en l’estrena de Hamlet al Globe. La manera com la novel·la descriu la relació entre els bessons, per cert, recorre també bona part de les creences i dels tòpics més populars al respecte. L’autora parteix de la consideració que el silenci històric sobre Hamnet i sobre Agnes —Anne Hathaway, en la majoria de documents— és una injustícia; i la seua obra en seria una reparació. Una reparació que es basa, d’una banda, en la idea que Shakespeare hauria escrit Hamlet per mantindre el fill viu, almenys, sobre l’escenari. Així, Hamnet n’és un dels personatges principals; més en concret, la seua absència. Tanmateix, tot i que hi ha l’intent de valorar la figura del fill, l’obra es decanta de manera evident per la de la mare: la protagonista és, sense dubte, Agnes. O’Farrell els imagina una personalitat i una vida a tots dos, no tant des de la investigació com des de la reconstrucció i la ficció literària. Però la novel·la és, sobretot, la creació ficcional —i compensatòria en el propòsit— del personatge d’Agnes.
El text sembla partir, probablement de manera inconscient, d’aquella vella afirmació que assegura que darrere de tot gran home hi ha una gran dona; i, davant l’absència quasi absoluta d’informació històrica, imagina el personatge de l’esposa de Shakespeare, encara que evite esmentar aquest pel seu nom. I aquesta seria una segona cara de la reparació, perquè el personatge que crea O’Farrell contradiu allò que afirmen algunes de les biografies que s’han publicat sobre Shakespeare, que no deixen en bon lloc la figura de l’esposa. En la seua ficció, en canvi, si es projecten ombres sobre algú de la parella, aquest algú és el marit. Posats a imaginar, la dona desconeguda no podia ser covarda, ni infidel, ni avariciosa, ni lletja, ni egoista; ni tan sols simplement mediocre. Al contrari, és un personatge atractiu i ple de valors positius; més a prop del mite o del folklore que no d’algú de carn i os. És una ànima lliure, insubmisa i salvatge —en el bon sentit de la paraula. Marxa sola al bosc per a parir; coneix les plantes del voltant, amb les quals elabora remeis que li sol·licita la gent del poble; té una relació especial amb els animals. Una persona extremadament sensible, que posseeix facultats que voregen la màgia, que és capaç de llegir en l’esperit de les persones o preveure el futur. En el reduït univers de Stratford, Agnes és la persona coneguda, la persona sol·licitada pels veïns; mentre que el marit és el gran absent. És, en definitiva, un personatge dotat d’un altre tipus d’intel·ligència, i creat per esdevenir complementari del de Shakespeare.
L’Agnes que imagina O’Farrell és sobretot mare i esposa; una mare abnegada que viu per als fills, i una esposa sacrificada. En aquest sentit, hi ha una evident sacralització de la maternitat i dels valors més tradicionals que s’hi associen: parir hi és el moment crucial; la cura i la protecció, la raó de ser; la mort del fill, el gran fracàs. La novel·la pot llegir-se, en essència, com el relat d’una mare que s’enfronta a aquesta mort; i bona part de la història sembla el pas previ necessari per poder carregar les tintes del melodrama quan aquest fet ocorre. Això contribueix a fer de Hamnet una novel·la amb una prosa que vol ser poètica, però que confon massa sovint la sensibilitat amb la sensibleria, i el lirisme amb el retoricisme. Que s’adorna —i que s’agrada— en la floritura sobrera. Una obra en què l’esforç de documentació es fa evident en cada pàgina. Massa evident, de fet: si la millor documentació és aquella que passa inadvertida, en la narració d’O’Farrell es pot reconstruir —per exemple— tot el manual de plantes medicinals. Una novel·la amb un narrador en tercera persona que jutja i que és manifestament parcial. I en què la intenció d’esquivar Shakespeare es revela ingènua: al remat, potser el més interessant de l’obra són aquells moments en què es mostra capaç de personificar i de vivificar l’autor anglés.
