El mal que a tots ens habita

Hi ha una evident maledicció —que és en gran part el ressort i l’essència de la història de la literatura— en l’ansietat del rei Èdip de conéixer a qualsevol preu com morí l’anterior monarca de Tebes. De la mateixa manera, moltes obres de la narrativa contemporània no existirien sense un parentiu més o menys nítid amb l’ombra del pecat original, la recompensa —i les estrictes condemnes— derivades de l’obsessió per saber què s’amaga als nostres ulls. Dominadora de l’art de l’el·lipsi i d’augmentar la boira densa de la confusió, Daphne du Maurier dissenyà una mena de paradís a Cornualla, al sud d’Anglaterra. Una casa nobiliària amb criats fidels, un extens territori que s’ha de recórrer a cavall dedicat a activitats agrícoles i amb obedients arrendataris, camins emboscats que duen cap als esculls de la costa i un paisatge que combina la sensació de poder i la submissió, tan sols, al ritme de les estacions. Ambrose Ashley és el senyor que exerceix el seu regnat —quasi feudal— sobre aquestes possessions i que té al seu càrrec un cosí orfe, el jove Philip Ashley. En aquesta relació paternofilial, el repartiment de papers i els destins dels protagonistes semblen sòlids i inexpugnables, però una espurna d’inquietud s’encén des de les primeres pàgines de La cosina Rachel quan Ambrose i Philip observen el cos d’un home penjat a la forca, com un presagi que anuncia la impossibilitat d’unes vides refugiades permanentment en un confort edènic.

Molts han jutjat amb displicència —precipitadament— que la prioritat de les heroïnes de Jane Austen siga, per damunt de qualsevol altre desig, aconseguir un bon matrimoni. En la concepció de La cosina Rachel hi ha un deute explícit amb els escenaris, els diàlegs i l’atmosfera de l’autora d’Emma. És l’elasticitat —un tresor inesgotable— de la literatura anglesa, que es pot aventurar en provatures experimentals o bé tancar la porta a l’avantguardisme i girar la mirada cap als clàssics. Les pautes de l’estil aristocràtic de Daphne du Maurier estenen els fils a les transicions de Thomas Hardy en què la natura reclama una presència determinant en la concepció dels personatges i el dibuix d’escenes, amb colps sorprenents en la trama i reflexions morals amb l’empremta de R. L. Stevenson. Amb aquests patrons tan ben delimitats i propers al lector,La cosina Rachel té com a objectiu resoldre les circumstàncies de la mort d’Ambrose, que per motius de salut decidí traslladar-se a Itàlia per tal de no sofrir un clima tan inhòspit. A Florència ha conegut una familiar llunyana, ara viuda i carregada de deutes, amb qui comparteix també l’estudi i la dedicació a la jardineria. Ambrose i Rachel decideixen casar-se, una contrarietat que Philip no encaixarà gens bé, devorat per la gelosia. Després d’una sèrie de cartes alarmants, el protagonista decideix anar fins a Itàlia per a saber què succeeix realment, per què el seu cosí es troba en un estat cada volta més greu, fins que arriba a una Florència tòrrida i espectral on li comuniquen que Ambrose fa poc que ha estat soterrat. El retorn del protagonista a Cornualla està presidit per somnis angoixants, ofuscat entre pensaments tèrbols i un profund sentiment de culpa.

Quan li preguntaven a Saul Bellow —amb certa reticència— sobre el veritable sentit de retratar amb una caricatura tan extremada l’exdona de Herzog, l’autor responia —pacient, provocador i divertit— que la rivalitat entre sexes no desapareixeria mai: una immensa sort que havia d’agrair, sobretot, la literatura. Un dels mèrits de La cosina Rachel és que la història està contada per Philip —amb to directe i impetuós—, i des del seu rígid punt de vista la senyora Ashley és sospitosa i responsable que no haja pogut veure mai més el seu cosí amb vida i que no tornara a Anglaterra, un propòsit que li havia revelat abans del viatge i en l’agitada correspondència que li envià des d’Itàlia. Les cartes que ha rebut Philip d’un convalescent Ambrose, crits d’auxili d’un presoner amb rampells de bogeria i de violència, incrementen les suspicàcies cap a Rachel que, inesperadament, decideix visitar el país del seu difunt marit. La lluita del protagonista s’establirà amb un rival que no havia previst, la seua pròpia inexperiència amb les dones, ja que s’ha educat darrere d’un mur defensiu al contacte, el llenguatge i la persuasió femenines.

Els impulsos i l’orgull del jove Ashley no seran una bona ajuda per al duel que havia imaginat amb la seua perspicaç cosina. L’amabilitat, una sofisticada ironia i uns actes que mai sabem si són condicionats per l’espontaneïtat o la premeditació desarmen ràpidament el protagonista. En pocs capítols Philip abandona l’actitud arrogant i combativa que s’havia autoimposat i cedeix als encants de Rachel, que ha captivat amb paraules seductores i un hàbil comportament les forces vives de la població i els treballadors de la casa. Daphne du Maurier sap produir equívocs i despertar l’interés del lector amb un encertat recurs, ja que els dos únics elements que permeten aproximar-se al caràcter de Rachel —i les seues probables intencions— són els diàlegs i la interpretació de Philip a través dels seus pensaments i les seues declaracions. Lliurat a la passió que sent per la seua cosina no escolta les advertències del seu tutor, ni sap valorar en la justa mesura els desafiaments de Rainaldi, conseller de Rachel que juga —insidiosament— amb la vulnerabilitat del jove enamorat.

L’ambigüitat i els dubtes es converteixen en el punt central de la narració, quan Philip sucumbeix a l’alienació romàntica i a una idolatria sense fre per Rachel. Fins i tot està disposat a desfer-se del patrimoni que ha heretat d’Ambrose per tal que la cosina reste al seu costat i no torne a Itàlia. Lluny queden els moments plàcids en què la viuda li comunicava amb tendresa els progressos en la planificació del jardí de la propietat de Cornualla, les confidències amb què imaginaven uns dies esplendorosos i la tendresa —dosificada amb càlcul— que li mostrava a la vora del foc. L’entusiasme de Philip s’ha esvaït amb les reaccions esquerpes i distants de Rachel. Els deliris amorosos del protagonista i la malaltia sobtada que pateix incrementen el nostre desconcert, amb omissions i titubeigs del narrador que representen el segell literari de Daphne du Maurier.

Quan Alfred Hitchcock dirigí l’adaptació cinematogràfica de Rebecca dedicà un gran esforç a subratllar com l’anterior esposa del protagonista —ofegada a la mar— subjuga el nou matrimoni, un fantasma que condiciona totes les accions, gestos i silencis a la intimidatòria mansió de Manderley. Així mateix, el record d’Ambrose s’interposa constantment en la relació entre Philip i l’evasiva viuda, un personatge que mai estem convençuts de descobrir els seus secrets. Tant en Rebecca com en Jamaica Inn, Els ocells i La cosina Rachel Daphne du Maurier es proposà embolcallar la intriga d’interrogants nebulosos, de pistes falses, on les conviccions s’esborren perquè els protagonistes no saben interpretar els senyals que els arriben, des d’un passat opressiu o bé per unes resolucions que no saben desxifrar. El desconcert —i la confusió— són, de vegades, l’única resposta després d’haver quedat atrapats en una recerca insomne.