Katherine Anne Porter
Pàl·lid cavall, pàl·lid genet
Traducció d’Albert Pla Nualart i Núria Guilayn Llinàs
La Segona Perifèria, Barcelona, 2025

Una de les preguntes que li feien sovint a Flannery O’Connor —sobretot, quan ja s’havia convertit en una autora estrella— era per què hi havia tants escriptors amb una personalitat literària tan marcada al sud dels EUA. Amb la seua mirada d’un blau aquós i intimidatori, responia: perquè perdérem la guerra. Amb el mateix posat impertorbable, també reconeixia que en els seus relats era evident l’ascendència de la narrativa de Katherine Anne Porter, que decidí visitar-la a Andalusia Farm, a Milledgeville, Georgia, l’any 1958 quan O’Connor ja tenia greus problemes de mobilitat a causa del lupus. En arribar, seguí la seua amfitriona que es balancejava amb lleugeresa per la granja amb les seues crosses d’alumini, mentre xiulava als pollastres i als paons reials que li contestaven —estridents— «amb les seues veus oxidades». Però el que més cridà l’atenció a una austera O’Connor era que la seua invitada venia d’impartir una conferència a la universitat amb un elegant vestit negre sense esquena ni mànegues, amb uns guants llargs també negres que, des del seu punt de vista, li haurien dificultat passar les pàgines. Quan O’Connor envià una postal a la seua amiga des de Lourdes, li remarcà que havia pregat per acabar la novel·la que estava escrivint, i no tant pels seus ossos, que li importaven menys. Carson McCullers tampoc no dissimulava l’admiració que li despertava, i una volta esperà pacientment tombada i amb actitud reverencial a la porta on residia Katherine Anne Porter, que es limità a passar —indiferent— per damunt d’una excèntrica McCullers alçant les cames i sense girar-se a mirar-la. I és que alguns dels noms més emblemàtics del sud de les lletres nord-americanes competien per aproximar-se a una escriptora que, pràcticament des dels seus inicis, apostà per una modulació senyorial en l’estil i un ritme tens a l’hora de convocar els seus personatges que impregnarien la prosa i els temes de molts autors de les generacions posteriors. Fidel al seu histrionisme, Truman Capote insistí obstinadament per tindre l’honor de ballar amb Anne Porter en una festa, i no ens ha d’estranyar massa que quan contava l’anècdota era per a subratllar que ell ballava millor.

Existeixen uns vincles més o menys explícits entre l’obra de les grans dames del sud i les al·legories dramàtiques de Hawthorne. En Katherine Anne Porter, Eudora Welty, Carson McCullers i Flannery O’Connor es manifesta en algun instant de les seues narracions —amb naturalitat i quasi de forma espontània— una inexplicable i sobtada erupció de violència, la crueltat i la traïció que acompanyen la personificació del mal. Però l’obra d’Anne Porter és particularment desconcertant, amb una aparent absència de relleus i un significat, en moltes ocasions, esquiu. Una escriptura sense èmfasi on emergeix —camuflada, amb un instint rapaç— una força inesperada i amb una determinació que no és fàcil de preveure, ja que allò que transmet amb una contundència furiosa sembla que, unes línies més endavant, s’esmuny i es dissol en la quotidianitat. En els seus relats no hi ha reflexions ni apunts de caràcter general, l’experiència dels personatges es mostra sense preàmbuls ni idealitzacions, amb escadusseres pinzellades descriptives. Els individus de classe mitjana, treballadors i grangers, mestresses i desvagats se’ns revelen a partir dels seus actes i d’un entramat constant de veus. Pensaments, gestos i diàlegs que no sempre es corresponen amb l’experiència ni amb la imatge que volen projectar. Personatges dotats amb qualitats positives que s’esvaeixen per un fet casual o pel pas inexorable del temps, on la culpabilitat, la debilitat moral, la valentia i un cert desig de justícia i de veritat s’hi barregen i es confonen. Amb un esperit indòmit i aventurer en la seua prosa, Katherine Anne Porter reitera en les seues narracions que els llaços de sang familiar i l’empremta del territori on has nascut són impossibles d’escamotejar, com un estigma o bé —de vegades— com una taula de salvació.

Tres novel·les curtes integren Pàl·lid cavall, pàl·lid genet (1939), històries ben diferents en el seu propòsit i en els reptes literaris que s’hi plantegen, però que tenen com a element comú un desencís i una abdicació dels protagonistes provocats per una realitat que desmenteix els seus somnis romàntics, il·lusions inabastables i alhora colorejades de poesia. L’antiga condició mortal és una de les narracions que conté alguns dels segells estilístics més definitoris de Katherine Anne Porter, com la textura transparent i precisa de la seua prosa, a banda de comptar amb un dels seus millors personatges, la xiqueta Miranda. Junt a la seua germana, Miranda escolta episodis amb ressonàncies mítiques del passat sobre el clan familiar, figures ancestrals que conflueixen més prompte o més tard en el paper central de la tia Amy, una dona jove, esvelta i atractiva amb «un aire com d’alegria marcida» que morí a les poques setmanes de casar-se. Cosins i personatges de parentiu llunyà comparteixen rituals i la vigilància severa de l’àvia, que reparteix consells atàvics que són rebuts amb obediència cega i també amb somriures desafiants mentre desempolsega caixes i baguls que contenen records i objectes conservats amb veneració com si foren relíquies. En un període d’un parell de dècades, en tres flaixos narratius, Miranda viu sota l’ombra d’aquella tia Amy —la fotografia d’un fantasma en un marc— moments decisius de la seua vida, on tots els altres familiars es veuen també involucrats a partir d’aquelles històries llunyanes i envoltades de misteri.

L’última narració que dona títol a aquest recull, Pàl·lid cavall, pàl·lid genet, també està protagonitzat per Miranda que, uns anys després del primer relat, treballa com a cronista de teatre i espectacles per a un diari el 1918. Assetjada i inquieta per l’ambient bèl·lic i els soldats ferits que tornen del front, Miranda s’enamora d’un jove que acaben de cridar a files, però lluitarà per tal de no sucumbir a l’amor d’algú que és ben probable que no torne de les trinxeres. Atordida per indecisions i per l’angoixa, contrau la grip —autèntic motor del relat—, amb malsons delirants, imatges que presagien l’arribada de la mort, crits, campanades i l’anunci de la proclamació de l’armistici. Quant a El vi del migdia, en una mena de western comprimit en un espai reduït assistim a l’arribada d’un estrany a la granja dels Thompson, un home prim d’origen suec amb els cabells de color de palla, taciturn i esquerp, que només sabia tocar amb l’harmònica una melodia. Fins que apareix un caça-recompenses amb la seua xerrameca amenaçadora i bromes sense gràcia, i es desencadena —en un interval fugisser— el drama que distorsionarà les seues vides anodines. En una seqüència carismàtica de l’autora, el matrimoni emprén un itinerari que és, en el fons, una condemna, malgrat la resolució satisfactòria del juí. Els veïns observen amb cares de desconcert i silencis acusatoris les explicacions del senyor Thompson i les confirmacions abatudes i resignades de la seua dona.

En una altra novel·la breu de Katherine Anne Porter, El vell ordre (1955), contrasten les confidències de la iaia —de caràcter ferm, adust i orgullós— i de la seua criada negra Nannie, ja velles i amb un passat compartit que a poc a poc es difumina. Una narració on l’escriptora desplega veus, símbols i un tractament del temps on predomina un dels seus recursos més habituals, l’el·lipsi. Un ritme pausat amb llampecs inquietants que també es fan presents en Pàl·lid cavall, pàl·lid genet, amb monòlegs que es fusionen amb diàlegs entretallats, converses de rerefons i frases soltes que s’insereixen en el fil argumental. Entre aquestes intervencions dels personatges —fragments que pareixen escollits a l’atzar—, Anne Porter dissemina fets transcendents que tan sols havien estat insinuats, partícules disperses d’episodis que orbiten en un punt que en caure el teló percebem com a cabdals, i que tan sols s’havien deixat caure amb delicadesa en la trama. Amb la mateixa inèrcia, l’autora condensa uns anys en uns pocs adjectius, com els fills que, a base de vitalitat, «havien deixat enrere totes les etapes sòrdides, secretes i obscures de l’adolescència». Reticent a descripcions prolixes i a l’acumulació de detalls, un personatge és dibuixat amb uns ulls «immòbils i pensatius, com si estigués llegint amb poca llum».

Katherine Anne Porter visqué de primera mà els debats i els enfrontaments provocats per les grans ideologies del segle XX a partir de la revolució mexicana —font de les seues primeres narracions—, a més dels estralls de les dos guerres mundials. En el relat La torre inclinada (1944) un jove de Texas que vol convertir-se en pintor arriba al Berlín devastat per la inflació, i després de passar-se tota una nit en un cabaret arriba a la pensió amb una sensació de buidor i de desarrelament, i el souvenir de la torre de Pisa que hi ha sobre la taula es converteix per al protagonista en un símbol desassossegant per al futur. Però deia Anne Porter en aquells anys de tèrbols auguris que, potser, la veu de l’artista no sembla més eficaç que el so d’un grill en l’herba. Encara que l’art —noms, formes, usos i significats— sobreviu a èpoques de deteriorament i d’oblit, i és el que tornem a trobar quan les ruïnes són apartades. Així mateix, l’autora afirmava que el seu mètode de treball consistia a escriure l’últim paràgraf i després tornar enrere i avançar cap al final, fins que les seues històries podien ser considerades verdaderes en la mesura que la ficció es transforma en veritat: a partir d’engrunes disperses de vida que s’absorbeixen i es combinen per a crear alguna cosa nova.