Perdre’s dins la topografia de l’amor

Coberta de 'Històries de fantasmes', de Siri Hustvedt
Siri Hustvedt, Històries de fantasmes. Traducció de Jordi Martín Lloret. Edicions 62, Barcelona, 2026

Si el món acabara, si tothom perdera el que és seu, una conversa quedaria intacta en recuperar-hi les pertinences: les paraules còmplices i la celebració vital de dos éssers que caminen junts. Les lúcides paraules de Siri Husdvet, que mesuren pam a pam la bellesa d’un amor compartit, donen vida a un llibre de memòries novel·lat enmig d’un naufragi inevitable.
Hi ha lectures que semblen una manifestació multitudinària. Un acte massiu que no acaba de posar-se en marxa de tanta gent com el secunda. Aquesta mena de lectures esdevenen feixugues en la seua sobreabundància, atapeïdes d’informació, travessades de línies argumentals, estils, veus, temàtiques, gèneres o tipologies textuals. No obstant això, i per contrast, hi ha casos en què només un n’és el tema i un l’argument. I una és la veu que recorre totes i cadascuna de les pàgines d’aquest llibre en què una dona viu un any de dolor per la pèrdua de l’home que estima. Quaranta-tres anys d’amor dedicats a l’home que ha triat com a company de vida arriben ara a un punt àlgid d’inflexió. Entre el dol i l’estima transcorren aquestes Històries de fantasmes. La llarga elegia de Hudsvedt és una obra profundament personal, el relat múltiple d’un any d’emocions commovedores que l’autora alberga quan es perd dins la topografia de l’amor, aquell terreny íntim i metafòric que recorre de dalt a baix i que li colpeix la memòria insistint en la cantarella del llenguatge i la identitat. Des de la tendresa i l’honestedat, Hustvedt (Northfield, 1955) compon un mosaic narratiu de camins i mapes a partir d’un últim desig personal del seu marit, Paul Auster: convertir-se en un fantasma, per tornar sovint i comprovar que tot continua com sempre. Si el net ha crescut, si la filla encara fa cançons, si la dona escriu. I en aquesta fidelitat continguda se situa la prosa de l’autora. Hustvedt ha decidit elaborar un relat que no perda en cap moment l’equilibri, carregat com va de tanta dada, amb cada detall minuciós, cada fragment i cada nota que reté la més que inevitable allau de sentiments forts que voregen el melodrama. Probablement, en aquesta mena de manual de supervivència, l’autora ha volgut evocar sense buidar, perdre-s’hi conscientment per retrobar-se havent posat l’últim punt del llibre. I finalment, trobar un lloc on conviure de nou amb Paul Auster, l’home en els ulls del qual Hustvedt es veia millor del que era, però no millor del que volia ser. I aquest lloc no pot ser un altre que el de la literatura, un lloc creat i compartit entre els dos amants, resultat de la suma d’experiències i coneixences: lectures, amics, canvis de residència, viatges, projectes, juguesques que els van unir i els van fer créixer al centre de la societat benestant nord-americana, compartint clars valors progressistes i gaudint d’un statu quo més que envejable. El matrimoni va ser aquell tipus de gent que disposa de temps, espai i recursos per tal de guardar cada record, per insignificant que siga: fotografies, il·lustracions, cartes, postals, notes. L’enyorança travessa una toponímia essencialment personal, el centre neuràlgic de la qual se situa en la suma de dues presències, una conjunció copulativa que ara esdevé l’element primordial del dol intens. Al voltant d’aquesta reflexió circumstancial gira bona part del llibre, sobretot superada la primera part, aquella que dona notícia dels últims dies de la malaltia del marit des de l’entorn domèstic que l’autora anomena “País del Càncer”. Des d’ací, a cavall entre el domicili familiar i les sales d’hospitals, Hustvedt escriu una dotzena de cartes als amics on, mes rere mes, explica amb detall i molta paciència la carrera d’Auster cap a la mort, des de la incertesa inicial –les primeres febrades, els TAC, les biòpsies, el personal de l’hospital oncològic més gran i antic del món, el MSK, Memorial Sloan Kettering Cancer Center, de Nova York– fins a les cures pal·liatives del final, que s’esdevingué l’abril del 2024. Gènere epistolar, doncs –sota la forma de correus electrònics– i gènere dietarístic s’hi entrecreuen en aquesta part inicial. També s’hi desfullen textos inèdits de Paul Auster que aporten un testimoniatge del novel·lista traspassat al relat, que adopta així una forma coral. L’aportació d’Auster, a més de les notes i les cartes, és un “petit llibre” adreçat al seu net, Miles, a qui pretén donar a conéixer alguns detalls de la família. A partir d’aquest punt, l’obra fa un gir cap als orígens de la relació amorosa. Llegim ara els passatges més literaris de la narració, el tarannà essencial de la història d’amor amb els ingredients intel·lectuals, polítics i socials de la cèlebre parella. Els orígens escandinaus –el pare de Hustvedt era noruec– de la dona nascuda en una Minesota rural són un contrapunt exòtic i elegant al posat rude, de mirada expressiva i d’ulleres marcades d’Auster, nascut a Newark el 1947 al si d’una família jueva d’origen polonès.
Resulta difícil distingir el vessant literari d’aquesta obra del més estrictament biogràfic i periodístic. És un document que no solament evoca el temps viscut en parella, sinó que també trau a passejar els propis fantasmes, com el record constant de la mare, les incògnites que apareixen sense la quotidianitat compartida, la felicitat buscada. Els dubtes i la por també es fan presents en aquesta recerca que continua després de l’absència. Un altre pol important del relat és la pròpia identitat. Siri Hustvedt reflexiona amb 70 anys sobre quin és el seu paper en la vida, quin ha sigut durant més de quaranta anys, i quines expectatives hi ha de cara a un futur tenyit de records.

I si no t’hagués conegut? Sento la veu d’en Paul. I li contesto. I si jo no hagués escrit aquelles cartes? I si no haguessis tornat amb mi? I si quan et vaig demanar que et casessis amb mi mentre miràvem com passaven els vagons d’aquell llarg tren de mercaderies, tu no haguessis dit: «Entesos»? La història hauria estat diferent.

I així és, una història de paper que ara llegim traduïda al català per Jordi Martín Lloret, que coneix bé l’obra d’aquesta autora. Si en altres llibres era la petjada d’un autor finat la que hi romania a través de l’aproximació assagística, com és el cas de la tesi doctoral de l’autora sobre Dickens, ara és la persona mateixa, el seu marit, qui és retratat en tota la seua complexitat en les quasi quatre-centes pàgines del llibre. Paul Auster era l’home que estimava el seu fill i que el va perdre, l’home despistat que sempre patia per les ulleres i la cartera, que adorava Joyce i Becket, Dickens i Melville. I que odiava Donald Trump, i esperava veure satisfets els drets de les minories socials. L’home de somriure subtil, celles poblades i mirada irònica.

Pot complementar molt bé aquest Històries de fantasmes el documental dirigit per Sabine Lidl que porta per títol Siri Hustvedt, la dansa del jo. És ací, cinc mesos després del traspàs del marit, on es dibuixa per complet el seu perfil humà i professional, i amb ell tanquem totalment la lectura del llibre. L’autora confessa haver decidit ser escriptora als 13 anys. Ferma i tenaç, va descobrir ben aviat el món dels llibres, única taula de salvament de les seues lleus però freqüents malalties, com les migranyes o els accessos de tremolors a les mans. Hustvedt declara sentir que tenia ales quan entrava en una biblioteca. El seu període de maduresa, envoltada de llibres, família i actes socials, transcorre amablement amb les clares conviccions que la defineixen: viure escrivint i compartir els dies amb el que anomena el seu lebensmench o «persona de vida». Aferrada a la quotidianitat i les rutines, quan la malaltia sorprèn el seu home, decideix en un impuls escriure la novel·la, el títol de la qual va decidir ben prompte a partir d’aquella idea expressada per Auster. Que el dolor puga esdevenir alegria, que dansen feliçment les històries d’uns fantasmes alimentats a força de records i de futur, d’estima i de diàleg. De tacte.

Lectures relacionades