Els Mann de Tóibín

El Mag coberta
Colm Tóibín, El Mag. Traducció de Ferran Ràfols Gesa. Editorial Amsterdam, Barcelona, 2022

Si la literatura tinguera el poder que diuen que va tindre en altres èpoques, el protagonista de l’última novel·la de Colm Tóibín podria aspirar a ser la referència de Thomas Mann durant dècades. Que quan algú pensara en la figura del Mann escriptor, en realitat tinguera al cap el Mann personatge recreat per l’autor irlandés. Aquesta és, sense dubte, la principal virtut de l’obra: fer creïble des de la literatura un personatge de ficció. Un Mann, en qualsevol cas, més amable, més humà i a qui es pot perdonar més fàcilment que el que habita ara mateix l’imaginari d’una majoria de lectors. En aquest sentit, doncs, el mateix Thomas Mann n’estaria content.

Com ja va fer en part en The Master (2004) amb la figura de Henry James, en El Mag Tóibín novel·la la biografia del tòtem de les lletres alemanyes. I ho fa amb un relat de tall clàssic, estrictament cronològic, que s’inicia el 1891 a Lübeck, quan el futur escriptor té setze anys i comença a mostrar poca disposició a substituir el pare al capdavant de l’empresa de cereals, i s’allarga fins ben poc abans de la mort el 1955 a Zuric. Una obra ambiciosa, escrita amb una prosa austera, amb un estil sobri i sense estridències, malgrat l’abundant documentació que s’intueix al darrere. I amb uns diàlegs que contribueixen a crear la il·lusió de versemblança, especialment de les escenes familiars. Narrada amb un ritme pausat, contingut, que es deté amb morositat en detalls significatius de la vida i de l’obra de l’autor alemany. I que busca, en un segon terme, contrastar-ne la imatge pública amb la vida privada i, fins i tot, amb la part més íntima de l’home, recreada des de la ficció novel·lística. En el rerefons, inevitablement, les dos Guerres Mundials, l’ascens del nazisme, la política d’extermini dels jueus, la divisió de l’Alemanya postnazi, el maccarthisme o l’inici de la guerra freda, entre altres episodis de la història del segle XX. Així, per exemple, la novel·la segueix el llarg exili de la família, iniciat el 1933 amb l’ascens de Hitler i que els durà a Suïssa, a França, als Estats Units i finalment de nou a Suïssa. I en narra les trobades amb personatges coetanis com Albert Einstein, Arnold Schönberg, el matrimoni Roosevelt, el de Franz Werfel i Alma Mahler, W. H. Auden o Christopher Isherwood, entre altres.

Colm Tóibín

El Thomas Mann que hi dibuixa l’autor irlandés és l’artista que viu per al seu art, sense tindre en compte els cadàvers que deixa pel camí. Un home públic que, tanmateix, sembla perpètuament absent quan està envoltat de gent. Un escriptor ordenat, meticulós i disciplinat, que segueix un horari estricte de treball fins i tot quan les condicions hi són poc propícies. Que utilitza la gent que l’envolta com a matèria primera de personatges literaris, fins al punt que es pot dubtar si la relació que hi manté no és purament interessada. Un home ambiciós i insegur, reservat i contradictori, interessat i covard. Ocult sota la màscara que convé a cada situació. El burgés acomodat i conservador decidit a no posar en risc els privilegis. El pare absent, que no veu la necessitat d’anul·lar un cicle de conferències quan coneix la notícia del suïcidi d’un dels fills. L’home que recolza bona part del seu món quotidià en la figura de Katia Pringsheim, l’esposa amb qui té sis fills mentre viu de manera furtiva l’atracció sexual pels homes, especialment joves. Tóibín hi imagina una Katia més astuta, més intel·ligent i més resolutiva que Mann. Una Katia que coneix i tolera el secret del marit, en una mena de pacte implícit, i la converteix en un personatge potser més atractiu que el del mateix Thomas. La viva encarnació del tòpic ranci de la gran dona darrere del gran home.

Tóibín ja havia escrit sobre la família Mann en Nuevas maneras de matar a tu madre (2012), una col·lecció de textos a mitjan camí del relat i de l’assaig que tenien com a fil conductor un tema tan sucós com la relació dels escriptors amb les seues famílies. I el text en concret, que es titulava “Thomas Mann: nuevas maneras de malcriar a los hijos”, contrasta amb el to que utilitza ara en El Mag per la llibertat amb què l’irlandés hi abordava temes incòmodes i fins i tot escabrosos. Ara, en canvi, sovint fa la impressió que Tóibín ha escrit la novel·la des d’una posició d’excessiva fascinació per la figura de Thomas Mann, amb massa respecte, amb massa contenció; amb el propòsit de reverenciar la imatge de l’escriptor alemany. Potser aquest respecte excessiu explica que no narre la mort de Mann en la seua novel·la, i que detinga el relat just abans que n’arribe el moment. Més enllà d’aquesta anècdota, però, hi ha altres aspectes que fan pensar en aquest sentit. Com per exemple el fet que Tóibín, potser de manera inconscient, prepare la coartada que haurà de servir per disculpar determinades actuacions dubtoses —o que l’autor considera dubtoses— de l’escriptor alemany. Com el distanciament amb el seu germà Heinrich, o la decisió d’instal·lar-se a Suïssa els últims anys de vida: “Tot i que guardava els diners dels poca-vergonyes, Suïssa, per a ell, sobrevivia pel mite de l’alta moralitat protestant”.

I el fet és que la figura de Mann està plena d’ambigüitats i de zones d’ombra; la de Mann, i també la de la família i la resta de personatges satèl·lits. Aspectes com la presa de posició política durant la primera guerra mundial, i la indefinició i el llarg silenci que va vindre després en un moment històric, com a mínim, convuls. L’homosexualitat oculta i furtiva, i la predilecció pels joves. La relació de Thomas amb el seu germà Heinrich, la relació amb els seus fills, i la dels mateixos fills entre ells. O la que manté amb personatges com el d’Alma Mahler. Entre els membres del clan trobem addiccions, repressió i ambigüitat sexual, transgressions, suïcidis o rivalitats eternes: en conjunt, doncs, la sensació és que el material era idoni per escriure una història més incisiva, més contradictòria, amb més sang. Una novel·la que posara el dit molt més a dins de la ferida. Tóibín, en canvi, s’ha decantat per una perfecció més freda i més epidèrmica.

Thomas, Erika, Katia i Klaus Mann en 1929

Cada cosa hi és al seu lloc, això sí; i serveix per a un propòsit concret i ben delimitat. Així per exemple, a la primera part de la novel·la, de les aventures que Tóibín fa viure al personatge de Mann, al lector li arriben ecos inconfusibles d’Els Buddenbrook. I un poc més endavant, aquest decideix escriure Els Buddenbrook. El mateix ocorre en el viatge que fa a Venècia: el lector hi veu semblances clares entre les vivències del personatge de Mann i les de Gustav von Aschenbach; i prompte sap que Mann acaba de tindre la inspiració que el porta a escriure La mort a Venècia. D’aquesta manera, quan més endavant visita l’esposa ingressada en un sanatori de Davos, el lector ja no té cap dubte que unes pàgines després Mann tindrà la idea d’escriure La muntanya màgica. Aquesta manera de fer és encara més evident en temes com la sexualitat de l’escriptor alemany. Tóibín parla de l’homosexualitat de Mann, del desig —i de les trobades— que ha d’ocultar, en alguns moments de la novel·la, especialment en la primera meitat. Però després en desapareix durant centenars de pàgines. No és, per tant, un tret que forme part de la construcció del personatge, un aspecte consubstancial d’aquest, sinó una informació que n’havia de donar: una vegada s’ha dit, doncs, es pot obviar durant bona part de l’obra.

La novel·la de Tóibín es pot llegir també, en certa forma, com el relat del procés que va deixant progressivament el matrimoni Mann fora del nou món que està naixent, mentre ells esdevenen cada vegada més conscients de representar-ne un que s’ha perdut per a sempre. L’autor sembla atribuir-los una certa incapacitat de reaccionar, mentre la història els passa per damunt com una piconadora. Molt especialment a Thomas, un pobre home que “no havia sabut llegir els senyals. No havia entès Alemanya, el lloc que se suposava que duia gravat a l’ànima”.

També et pot interessar: