Paco Roca
El viaje
Astiberri, Bilbao, 2026

En l’anterior títol, El abismo del olvido, Paco Roca utilitzava l’ambigüitat d’una cavitat redona i fosca com a símbol de les històries que narrava, una representació que tant podia suggerir la superfície d’un astre com la boca d’un pou: en passar la pàgina, el lector descobria, estremit, que aquests forats xicotets, de la mida d’una sargantana, eren perforacions dels projectils amb què, durant el franquisme, s’havien afusellat més de dos mil persones al costat del cementeri de Paterna. En El viaje, ficció autobiogràfica que enllaça amb La casa i Regreso al Edén, la metàfora que d’alguna manera condensa el relat són els gossos que deambulen pels voltants d’Ushuaia, un poble del sud de la Patagònia, que sovint caminen pacíficament al costat dels turistes i els acompanyen fins a l’hotel. La imatge d’un animal vagabund en un paratge fred i inhòspit al·ludeix a la soledat del protagonista, Fran Gisbert, un escriptor separat fa pocs mesos d’una relació de quasi vint anys que creia indestructible; alhora, algunes d’aquestes escenes insinuen que el destí del personatge està vinculat amb el retorn a la llar, encara que ja no existisca tal com ell la concebia i que la tornada immediata siga a un hotel perdut en el confins de la Terra.

No és fàcil sostenir una narració sobre el terreny relliscós d’una relació de parella consolidada que funciona aparentment bé, però que s’acaba de sobte, sobretot quan els motius tenen a veure amb el desgast de la quotidianitat més que no amb fets concrets i definits; l’argument, mancat d’acció, es construeix, doncs, sobre reflexions i rememoracions. L’obra enfoca l’individu quan encara no pot acceptar el trencament, no vol assumir la dosi necessària d’oblit d’una persona que ha sigut la més important de sa vida. De fet, una gran part del llibre representa una llarga conversa entre Fran i una desconeguda, una argentina que, com ell i altres passatgers, s’ha quedat a Ushuaia obligatòriament quan s’ha cancel·lat el vol a Buenos Aires que havia d’agafar. Durant aquest diàleg de més de huitanta pàgines, que Paco Roca agilitza canviant d’escenaris —de la vulgaritat de l’hotel a la gelor dels carrers i a sordidesa d’un club nocturn de dubtosa reputació—, els personatges conten detalls de les relacions íntimes actuals i passades, alhora que evolucionen subtilment, ja que, vinyeta a vinyeta, es percep com naix una atracció incipient i insegura entre ells. Roca, que coneix a fons els recursos gràfics del còmic, hi intercala records blavencs, sobretot del protagonista, qui també imagina variacions desitjades d’aquests fragments de memòria, que es diferencien per un to rosat esmorteït que esborra tot allò —objectes i individus— que configurava el fons de l’escena. Són canvis lleugers en els diàlegs, en les actituds, aquelles modificacions que tal volta haurien evitat la separació.

El viaje retrata el dolor i la resignació d’algú que veu com una part fonamental de la seua existència ha trontollat, ha caigut i ja no pot restaurar-la, i ho fa d’una manera creïble, sense escarafalls, amb uns éssers complexos i contradictoris, però no extremats ni maniqueus, i mostrant com la ruptura i els efectes anímics que ha causat en els adults —la irritació fàcil, la tristesa, la sensació de culpa o el ressentiment— incideixen també en les dues filles. En aquesta indagació interior, adquireixen rellevància els espais neutres, impersonals, com l’aeroport, l’hotel ordinari mig tancat en temporada baixa, els voltants esteparis d’escassa vegetació, els carrers deserts, el pub démodé i mostós. Paco Roca recrea aquests ambients amb primers plans d’alguns detalls: la làmpada de paret, l’alarma antiincendis, les safates amb el menjar mediocre, una maleta eixint de la màquina de control d’equipatge, els gots bastos del licor, els trossos de missatges en la pantalla del mòbil. Imatges poderoses representen, per exemple, que algú ja no és com un altre el recorda: dues siluetes quasi idèntiques d’un home que, superposades, no coincideixen del tot; o que la dona estimada es convertirà en una persona més: ella destacada en un cercle i, en la vinyeta següent, la figura diluïda entre la multitud. Sobretot impacta la representació de la història compartida com un únic continent que es divideix en fragments amb una mateixa geografia: l’altiplà dels progenitors, la vall dels sabors casolans, el pantà de les malalties, la serralada dels olors, el cap de les cançons i de les paraules familiars. Aquests cossos a la deriva es transformaran de manera independent, però es modelaran, inevitablement, sobre un territori —una memòria— en comú.