Isaac Bashevis Singer
Velles veritats, nous clixés
Edició de David Stromberg
Traducció de Mar Vidal
Quaderns Crema, Barcelona, 2026

Isaac Bashevis Singer no va publicar mai un recull dels seus escrits de no-ficció. Segons que explica David Stromberg, editor de la versió original en anglés de Velles veritats, nous clixés, l’autor hauria intentat en diverses ocasions reunir-los en un únic volum, però el projecte mai no hauria arribat a materialitzar-se per motius diversos. Stromberg hi dedica fins a tres textos propis a presentar aquest fet com una sort d’injustícia històrica; una injustícia a què hauria posat remei aquest volum que és quasi més obra seua —i sembla respondre més a necessitats pròpies— que no de Singer. “Reunir tot aquest material ha requerit una atenció especial. El fet que l’autor no hagués deixat preparades gaires d’aquestes obres per a la seva publicació final representa que, al llarg del camí, es van haver de prendre moltes decisions editorials”, hi escriu. El resultat és tan desigual que fa pensar si no devia ser aquest, el principal dels motius perquè el projecte no es materialitzara. Un recull de dèneu escrits de procedència diversa, que responen a un concepte molt generós del terme assaig, i que Stromberg organitza en tres apartats temàtics: “Les arts literàries”, “L’ídix i la vida jueva” i “Textos i filosofia personals”.

En el primer, Singer aborda temes com la relació entre periodisme i literatura, en un text molt interessant que critica la tendència a una literatura “massa psicologista”, que pretendria explicar de manera precisa les causes o les conseqüències d’un acte. O escriu sobre la censura de continguts sexuals i de llenguatge bròfec en un assaig que, en canvi, només té un interés —si de cas— arqueològic. A partir d’ací, la resta de textos del bloc reiteren les mateixes idees de manera redundant; i fins i tot determinades frases es reprodueixen de manera quasi idèntica, si no literal. Unes repeticions que abasten també els referents literaris que cita, reduïts a mitja dotzena de noms encapçalats per Dostoievski, Tolstoi, Flaubert i Txékhov. L’autor alerta de les modes que estarien allunyant la literatura de la veritable essència; de novel·listes que pretendrien ser psicòlegs, sociòlegs o científics; de novel·les convertides en pamflets. I de l’error de renunciar a la bellesa i a l’entreteniment a canvi d’un hipotètic fi superior. El text que clou aquesta primera part, “Literatura per a nens i adults”, adverteix que aquests “artificis i modes efímeres” s’estarien introduint també en la literatura infantil. Però, des d’una perspectiva naïf i idealista, l’autor hi contraposa l’argument que —per sort— els xiquets són purs i tenen intacta la capacitat de discriminar la literatura autèntica de la farsa desnaturalitzada. La millor afirmació en aquest sentit és probablement la que assegura que “sovint, els nens llegeixen d’amagat llibres per a adults, però mai els que tenen un estil impostat i no expliquen cap història”.

El segon bloc s’obri amb un text salmòdic i tediós que vol ser una defensa de la càbala i la seua vigència. En canvi, “Els Deu Manaments i la crítica moderna” és una sàtira intel·ligent: un exercici d’estil que es pregunta com hauria rebut la crítica els Déu Manaments si Moisés els haguera publicat en forma d’opuscle o de fullet i, des d’aquest pressupòsit, imita dotze crítiques d’altres tants tipus de crític. A banda d’un text que justifica els anomenats “jueus ultraortodoxos” i la necessitat de diferenciar-se com una manera d’evitar l’assimilació, els altres tres que completen aquest apartat suposen la reivindicació de la literatura ídix, l’expressió de la nostàlgia de l’època en què el teatre en aquesta llengua vivia els millors moments, i el pronòstic d’un futur de renaixement amb uns arguments que tornen a ser innocents, fets de bones intencions i cap dada objectivable. “No em preneu per somiatruites”, hi escriu l’autor; però ho fa just abans d’embrancar-se en el dibuix d’un futur fet de bonisme, misticisme i fins i tot vegetarianisme, que n’hauria d’afavorir la revifalla.

De la seua banda, el tercer apartat s’enceta amb un text en què l’autor explica l’interés —quan era un infant— pel món del circ i, en concret, per la màgia i els mags. I l’amor per Shosha, la filla dels veïns que posteriorment esdevindrà personatge de diverses narracions. Hi podem llegir textos que proven de connectar la història personal amb la del poble jueu i amb la tria més o menys conscient de l’estil literari. D’altres que es publicaren com a introducció a llibres propis, com és el cas de “Relat d’un recull de relats”, un text perfectament prescindible de poc més de dues pàgines que prologava el recull de contes Gimpel the Fool and Other Stories. O com “La gestació d’un primer llibre” —en aquest cas, introducció a una edició especial de la novel·la Satan in Goray—, que torna a repetir l’esquema: la història del poble jueu que es concentra en la pròpia i acaba justificant la forma d’un llibre. Aquesta tercera part es tanca amb un poema de díhuit versos, l’original del qual —segons l’editor— és un manuscrit en el dors d’una carta. Un text de dubtós encaix en aquest recull, l’únic mèrit del qual seria mostrar un autor que —a diferència de la resta del volum— es mostra crític amb Déu i amb la seua actitud cruel.

Escriu Stromberg, en un dels diversos escrits propis que inclou en el volum: “com que Singer tornava sovint al mateix material, reutilitzant-ne parts en altres articles sobre temes relacionats, he omès els assaigs que repeteixen idees desenvolupades en més detall en altres textos” —la cursiva és nostra; la preposició, no. I el fet és que, d’acord amb aquest criteri, se n’haurien pogut ometre uns quants més, perquè les mostres de material reutilitzat i de reiteració d’idees abunden en Velles veritats, nous clixés. La procedència de les obres, moltes d’aquestes conferències, explicaria aquest retorn sovintejat. Perquè la repetició —de vegades de manera literal— de frases enginyoses, brillants o que l’autor considera que li han quedat redones, és perfectament comprensible i habitual, per exemple, en dues conferències impartides en llocs separats per una certa distància geogràfica. En un mateix volum, però, en dos, en tres o en quatre textos consecutius, provoquen tot un altre efecte. El volum tampoc no es veu precisament beneficiat ni de la traducció ni, en general, de la cura en l’edició. No és només que les idees es desenvolupen “en més detall”, és que hi ha oracions senceres tan ortopèdiques com la que afirma que “Això és comparable que un grup d’atletes decidís que als corredors d’una cursa de velocitat se’ls permetrà fer servir bicicletes”. Pel que fa a la traducció, determinades tries són alguna cosa més que discutibles. Així, quan el més natural seria dir que l’autor no s’aturava ni per a respirar, el que hi llegim és que “Isaac Bashevis Singer no s’aturava mai ni per prendre l’alè”, com qui pren el sol o la fresca. Però el cim indiscutible en aquest sentit el trobem en “La gestació d’un primer llibre”, en què la traducció ha convertit Jacob en incestuós en afirmar que “copulava amb les seves germanes Raquel i Lia”, inventant-se un possessiu que, òbviament, no existeix en l’original en anglés.

En definitiva, el recull pot tindre un valor documental, arqueològic o testimonial. Però, els textos que el conformen estan lluny de la qualitat literària de la narrativa d’Isaac Bashevis Singer. I el fet d’ajuntar-los en un únic volum no els ajuda: perquè en fa evident el desequilibri i perquè converteix en redundants idees que, en origen, no ho eren. A favor de l’edició es podria argumentar que, en els assaigs, l’autor mostra la veritable cara, en contra de la imatge calculada que sempre s’ha dit que va construir en públic. Tanmateix, el ben cert és que continua presentant-s’hi com un vell tan afable com tossut i antiquat, que critica qualsevol innovació en literatura considerant-la una mostra de falta de talent.