Coberta

Gerbrand Bakker
El fill del perruquer
Traducció de Maria Rosich
Raig Verd, Barcelona, 2023


“El millor llibre de Bakker fins ara!”, sembla que hauria dit o escrit J. M. Coetzee sobre El fill del perruquer. No sabem on, perquè és l’únic comentari elogiós sobre la novel·la de Gerbrand Bakker dels molts que recull l’editorial de què no se’ns diu la font. Nosaltres, que no som Coetzee, en canvi, pensem que l’autor holandés ha escrit la novel·la més prescindible de les que li hem pogut llegir fins ara. La més anodina i inofensiva, la més plana. Les anteriors ho podien semblar si ateníem només a l’argument, però estaven carregades d’electricitat estàtica. Novel·les austeres i fredes en què el presagi, la insinuació mínima i la falsa sensació de tranquil·litat deixaven el lector a la intempèrie, avançant a les palpentes per un text en què qualsevol detall podia estar carregat de sentit. El fill del perruquer, en canvi, és una novel·la més convencional, amb un argument que pot interessar més o menys els lectors, però que es narra de manera més directa i assequible. L’autor hi dosifica la informació, és cert; però també ho és que el lector no s’hi sent interpel·lat a participar de la reconstrucció d’un sentit que se li dona amb profusió de detalls.

La narració combina diversos plànols temporals i espacials per contar la història d’un fill que busca el pare. Un fill, Simon, que és perruquer com el pare i com l’avi. I un pare que va desaparèixer en l’accident d’aviació que hi va haver a l’aeroport canari de Los Rodeos el 1977 —un accident real, tot i que potser poc conegut. La monotonia i la inèrcia que regeixen la vida de Simon es trastoquen, d’una banda, quan sa mare li demana que l’ajude amb el treball voluntari que fa en una piscina amb un grup de discapacitats psíquics. D’una altra, quan les visites que li fa un escriptor (imatge deformada del mateix Bakker, en certa manera) perquè necessita documentar-se per a la novel·la que escriu, el porten a repensar la figura del pare, absent des d’abans que ell nasquera. Perquè Simon ha de gestionar l’atracció sexual cap a un dels joves discapacitats, i també el poc interés que mostra sa mare per parlar del pare. I perquè, al remat, el fet que tant l’escriptor com ell mateix investiguen l’accident de Los Rodeos provoca que ficció i realitat es barregen sense límits clars.

Gerbrand Bakker

Tot i que l’estructura de la novel·la sembla pensada per a tot el contrari, l’obra es desunfla progressivament, va de més a menys, cada vegada més insubstancial i més tòpica, fins que tampoc l’argument aconsegueix de mantindre l’atenció. I alguns episodis concrets —com tot el que té a veure amb el compte de Twitter que obri Simon— arriben a provocar fins i tot vergonya. Al mateix temps que busca el pare, potser Simon també hauria de buscar-se ell mateix, i replantejar-se la pròpia existència. Però és un dels fils que en la novel·la de Bakker són únicament una possibilitat no explotada, una intenció que s’apunta i es deixa anar. El mateix ocorre amb la trama possible de l’atracció sexual pel discapacitat psíquic; i no perquè passe o no passe res, sinó perquè queda en esquema, en projecte. Fins i tot el desenllaç del relat, que sembla pensat per crear efecte sorpresa, resulta inoperant: un lector mínimament avesat fa moltes pàgines que ha vist l’as a la mànega de l’autor, esperant el moment en què hauria de fer-se visible.

“Les línies en blanc són genials, encara que molts escriptors no les valoren prou. I els lectors, en general, no són estúpids”. Al contrari del que diu el personatge de l’escriptor en aquesta cita d’El fill del perruquer, però sobretot al contrari del que havia fet Gerbrand Bakker en novel·les anteriors —on era un dels distintius del seu estil— l’autor holandés deixa poc espai en blanc en l’última obra. Potser perquè, seguint el raonament de la cita, ha perdut confiança en les capacitats del lector. De la novel·la es pot dir que parla de vincles familiars, de l’herència paterna, de la literatura i de la relació entre ficció i realitat; i en certa mesura seria cert. El problema és el com: però és que la literatura és el com.

També et pot interessar: