Richard Flanagan
Mort d’un guia de riu
Traducció de Josefina Caball
Raig verd, Barcelona, 2015
Al riu Franklin de l’illa de Tasmània —majestuós i despòtic en el seu curs imprevisible—, el guia Aljaz Cosini lluita desesperadament dins de l’aigua per salvar amb un últim esforç el seu corrent, devastador i omnívor. Però mentre braceja obstinat enmig de les ones, la ment del protagonista es veu assaltada per una sèrie d’imatges del passat, visions i fragments de la memòria que irrompen amb la mateixa impetuositat que el remolí furiós que està apunt de derrotar-lo. Relats que s’encadenen sense aparent connexió, llegendes familiars, secrets i revelacions doloroses, projectes que no passaren de somnis ingenus, històries màgiques i d’un realisme descarnat. Tot conflueix en aquesta novel·la que avança a un ritme fluvial, amb escenes atentes al detall i la descripció serena, capítols sorprenents que emergeixen entre meandres i afluents, i altres episodis en què la narració s’accelera i creix, sense contenció.
En Mort d’un guia de riu de l’autor australià Richard Flanagan, l’acció es fixa tan sols en un punt: un salt d’aigua fatídic on el protagonista tracta —en la seua indefensió— de no ser engolit cap al fons i així surar en el brogit de la superfície per tal d’acostar-se a la riba. Encara que el temps flueix més enllà d’aquest centre narratiu, amb tirabuixons ràpids i inesperats. Per un costat les jornades prèvies amb els preparatius i l’inici de l’excursió que han traçat els guies amb dos bots al llarg del riu Franklin, una expedició turística en què els clients busquen aventures i una dosi d’adrenalina que els faça oblidar els seus treballs habituals. Una altra línia de la novel·la recorre seqüències de personatges dispersos, trajectòries que més tard o més prompte conflueixen en la història d’Aljaz Cosini, els enigmes de la qual representen el nucli de la novel·la. En poques pàgines la narració passa de les peripècies que pateixen els membres de la navegació recreativa a relats sobre presidiaris i aborígens, mines d’or i treballadors de la fusta, caçadors i músics de bordell, personatges obligatòriament fugitius en alguna etapa de les seues vides.
La sinuositat i els canvis que experimenta el riu dominen també la fluència del temps —més d’un segle i mig— i, alhora, els espais que emmarquen la vida del protagonista: d’una inestable Trieste després de la Segona Guerra Mundial la narració ens trasllada a les selves i les ciutats de Tasmània, als camps infinits de blat d’Austràlia, a racons onírics on es barregen ficcions i records. Alguns passatges desprenen magnetisme i tensió, sobretot els referits a les contrarietats i els reptes que hagueren de superar els seus avis i els seus pares en una terra inhòspita, èpica i inclement. En canvi, altres elements més distants en l’arbre familiar es fan difícils de soldar en la lectura, i malgrat que l’aposta novel·lística consisteix en una successió d’impressions i petits contes que completen el retrat d’Aljaz Cosini, de vegades es troba a faltar una evolució cronològica més definida i clàssica. Relaxar una mica l’impuls experimentalista.
Hi ha una visió extasiada i quasi espiritual de la natura en Mort d’un guia de riu, una celebració a l’estil de D. H. Thoreau dels boscos australs i d’espècies marsupials que semblen sorgides d’un catàleg fantasiós. Però aquest quadre idíl·lic es pot transformar en pocs minuts en un infern conradià, on la pluja i les crescudes sobtades del riu desvetlen els pitjors presagis i subratllen la vulnerabilitat humana. El combat amb una natura impossible de domesticar és present al llarg d’aquesta novel·la, i els personatges han de sobreviure als seus desafiaments —i a la seua indiferència—. Si de cas, Mort d’un guia de riu decau quan repassa les injustícies, la violència i la persecució que patiren els aborígens, com també la destrucció implacable del seu entorn i l’extinció de part de la fauna. Que siguen uns fets esborronadors que cal denunciar no vol dir que encaixen bé en la narració: les proclames no sempre són fàcils d’ajustar —o ben poques vegades— en literatura.
“Però quina importància té que jo ho sàpiga o no ho sàpiga? El passat és un malson, i em vull despertar i no puc. Jo era feliç, a la meva manera, corrent per allunyar-me de tot això”, s’exclama Aljaz Cosini mentre giravolta entre bombolles i una bromera funesta. Junt a un llenguatge sensual i hipnòtic —colors, sons i una vegetació insurgent acompanyen les diferents navegacions pels rius de Tasmània—, cal destacar també entre les virtuts d’aquesta novel·la la confrontació dels personatges amb un passat gens plàcid i, ben sovint, ofensiu: quan han de girar els ulls enrere i resseguir els tortuosos llaços familiars no troben altra cosa que convictes, desterrats, privacions i episodis tèrbols. És per això que tots reconeixen que en algun moment de les seues vides han estat fugitius, sobretot d’ells mateixos.
