Edith Wharton
Ethan Frome
Traducció de Xavier Pàmies
L’Avenç, Barcelona, 2021

Encara que no pertany al grup de novel·les en què Edith Wharton retratà l’alta societat novaiorquesa i europea, com La casa de l’alegria —gran èxit que la llançà a la fama—, L’edat de la innocència, amb la qual, en 1921, es convertiria en la primera dona que guanyà el Pulitzer, o Els costums del país, en Ethan Frome es detecten rastres del gust de l’autora per la descripció d’interiors: «A la “saleta”, amb el mobiliari de caoba entapissat amb pèl de cavall negre dèbilment il·luminat per un refistolat llum de taula de petroli, cada vespre escoltava una versió diferent i lleugerament matisada de la crònica de Starkfield». Des de la primera pàgina, el nom d’aquesta minúscula localitat evoca el rigor dels hiverns de Nova Anglaterra, un territori silenciós, aïllat i inhòspit que condiciona el caràcter dels personatges i determina els esdeveniments tràgics d’aquesta peça breu que, tanmateix, és considerada una de les millors creacions de Wharton i, de fet, és una de les més llegides. Fins i tot hi ha qui ha vist en Ethan Frome una terrorífica versió d’allò que la vida de l’escriptora podria haver sigut, si no s’haguera divorciat d’un marit afectat de melancolia, allò que ara anomenaríem trastorn maniacodepressiu; una interpretació més pròxima a un malson que a una possibilitat, atès que mister Edward Robbins Wharton —a diferència dels protagonistes d’Ethan Frome— s’havia graduat en Harvard i es dedicava a fer esport i a viatjar, el dolce far niente de les classes benestants.

Amb una intriga finament ordida, Wharton relata la història d’un granger pobre que conviu amb dues dones en una casa de camp allunyada del petit nucli urbà de Starkfield. L’home, que en el passat havia sigut esvelt i de planta imponent, arrossega una coixesa conseqüència de l’accident que patí anys enrere i es mostra entotsolat i taciturn, però no hostil, com precisa el personatge que vol esbrinar els fets que envolten aquest individu misteriós que, a pesar de la misèria en què està sumit i de dur una existència marcada per la fatalitat, posseeix unes inquietuds i una sensibilitat que li permeten «prendre consciència dels obscurs i magnes designis que s’amaguen darrere l’aparença trivial de les coses». Ethan representa la superioritat moral i intel·lectual, en oposició a l’esposa, una personalitat mediocre obsessionada per les malalties que es complau a sotmetre els altres: «Semblava que el pensament de cada un, enmig de l’obscuritat que els ocultava la cara, s’abalancés l’un sobre l’altre, com serps escopint verí». Per aquestes criatures malèfiques i per alguns indicis en A Backward Glance —l’autobiografia que publicà en 1934—, Janet Malcolm deia que Wharton era «la dona que odiava les dones» i que, en els seus llibres, habitaven sobretot senyores destructives, patètiques i narcisistes. S’ha de reconéixer que Zenobia Frome encaixa a la perfecció en aquest tipus cruel i inhumà que la novel·lista sembla reservar al sexe femení.

Menys irònica que les narracions en què recrea el món privilegiat i frívol en què nasqué, Ethan Frome tracta l’amor prohibit i la casualitat, dues constants en l’obra d’Edith Wharton que, en aquesta ocasió, dibuixa un protagonista que es debat entre la llibertat i la felicitat que albira si abandona la muller i el sotmetiment i la foscor que li comportarà romandre al seu costat i fer el que s’espera d’un marit com cal: un conflicte moral característic de l’autora nord-americana. A més d’una trama escrupolosament mesurada que manté el suspens fins al final, i de l’agudesa de l’anàlisi psicològica dels éssers que traça —tret pel qual ha sigut considerada deixebla de Henry James, al qual admirava—, Ethan Frome destaca per la manera en què Wharton fusiona el paisatge i l’ànima dels personatges: el perfil d’Ethan «retallat contra els bancs de neu com la imatge de bronze d’un heroi», unes exclamacions i un riure que «van remorejar plegats com dos fils d’aigua en ple desglaç», o la convicció d’Ethan que «les coses no haurien anat així si la seva mare no s’hagués mort a l’hivern sinó a la primavera». Per aquest llenguatge evocador i poderós, com afirma Janet Malcolm, l’escriptura d’Edith Wharton posseeix una estilització naturalista i una abstracció que l’eleven més enllà del realisme del XIX i, d’alguna manera, l’aproximen a l’experimentació literària del segle XX.