Mapes i zones neutres
Conta Patrick Modiano en Un pedigrí que una vesprada, en eixir de classe quan tenia poc més de cinc anys, una camioneta l’atropellà i per curar-lo unes monges l’anestesiaren amb èter. A partir d’aquell moment, aquella olor intensa aniria sempre associada al dolor però també a la inconsciència, memòria i oblit. Tot i que gran part de l’obra de l’escriptor francés gira al voltant de la seua biografia, en les pàgines d’Un pedigrí és on es fan més explícites les ferides que —més o menys emmascarades— apareixen en quasi tots els escrits de Modiano. Sobretot, l’absència d’estima i de protecció d’una mare originària de Bèlgica, una actriu de cinema sense èxit que també freqüentà cabarets i music-halls, i d’un pare jueu que sabé moure’s en el París de l’ocupació alemanya i salvar la pell amb negocis tèrbols en el mercat negre. En la mitificació —la recerca angoixada— de son pare, emergeix la figura d’un home que abandonà l’autor en nombrosos internats, que defugia el seu fill, i alhora el record ansiós de Modiano ens el presenta colorejat amb diverses identitats: protagonista de molts episodis de difícil —i incòmoda— reconstrucció, capaç de passar amb rapidesa de la prosperitat i l’ostentació a la ruïna enmig de contrabandistes, clandestinitat, detencions, gàngsters abillats amb glamur forçat, delacions i crims en una època funesta. Amb tots aquests dibuixos no sempre fàcils d’observar, Modiano ha elaborat la seua proposta literària per aproximar-se al retrat evanescent —de vegades ofensiu— i llunyà de son pare, però amb la necessitat de tenir-lo ben a prop encara que siga a través de la fantasia.
Ara bé, Modiano descarta des d’un inici la ràbia i l’ajustament de comptes amb el passat, i opta per acostar-se als passatges més dolorosos de la seua vida amb una escriptura eixuta i cautelosa, la intenció de reflectir aquests capítols tan delicats com s’alça una acta o es redacta un currículum. En les seues novel·les hi ha una pluja de noms, rostres indefinits que travessen una pàgina i ja no tornen a aparéixer, com també es reprodueixen telegrames, adreces completes i números de telèfon, dades que per a l’autor atresoren possibles respostes sota un formulisme asèptic, indiferent. Un recurs que Modiano ha utilitzat, segons ens confessa, per equilibrar la seua falta d’imaginació i una certa antipatia per les metàfores. Això sí, al costat d’aquesta obsessió per llistes i documents, d’anotacions inconnexes recollides en agendes i llibretes esgrogueïdes, l’adjectiu “modianesc” sempre anirà associat en literatura a la descripció d’un París en penombra —espectral i hipnòtic—, una atmosfera amb una llum difusa on situa uns personatges esquius a preguntes i mirades, fotografies amb una lent desenfocada i una boira persistent.
Amb un to presidit per una mena de timidesa, els protagonistes de Modiano —a través de trames mínimes, tan sols insinuades— no poden evitar capbussar-se una vegada i una altra en el passat, retornar als mateixos espais que, amb el pas dels anys, revelen amb més claredat els seus secrets per assajar una explicació. Molts d’ells són individus llançats a la intempèrie, hòmens i dones que han de lluitar i sobreposar-se en una França ocupada pels alemanys, on l’autor mira cara a cara les misèries de la col·laboració, la desaparició dels límits morals i l’antisemitisme ancestral. O bé personatges descoberts inesperadament —de contorns vaporosos—, que recorren els jardins i bulevards de París mentre participen d’alguna activitat inquietant i delictiva, i un dia desapareixen sense deixar cap rastre.
Per això En el cafè de la joventut perduda la determinació és inventariar punts fixos de la ciutat, desplegar rutes i mapes que registren confluències de personatges en anys diferents, una mena de temps coagulat que no obeeix a les coordenades habituals, però que pot ser una forma de respondre els nombrosos interrogants que absorbeixen el narrador. En aquest paisatge fumejant —una mica fantasmal—, tots busquen alguna cosa, en el passat i ara mateix, en els objectes, en quaderns rebregats, en territoris propicis a l’anonimat i que l’autor anomena zones neutres: hotels, estacions de metro, llocs de la perifèria o de trànsit. La investigació i la recerca detectivesca representen una excusa narrativa per crear uns vincles amb el món que a la llarga esdevenen ben fràgils.
Louki, Denise, Margaret, Danniel, les dones que tenen un paper destacat en les vides dels protagonistes de Modiano són retratades a partir de testimonis inconnexos i fragments rescatats de l’oblit. “La sorra només conserva uns segons l’empremta dels nostres passos”, aquesta és la divisa del Carrer de les botigues fosques, contrarestar l’amnèsia que pateix el personatge amb fotografies antigues, imatges esvaïdes, informació balbucejant i relats apedaçats per aproximar-se a la seua veritable identitat. Un itinerari on troba gigolós, joqueis retirats, cantants de cabarets i traficants de passaports, individus derrotats i embolcallats amb una llum misteriosa i tènue. “A l’altra banda del Sena, la torre Eiffel normalment tan tranquil·litzadora, semblava una massa de ferralla calcinada”. Res escapa a la sospita, a la inconsistència, a la sensació d’avançar per un paisatge irreal.
El vertigen, per tant, s’apodera d’uns personatges extraviats, posseïts per un sentiment d’incertesa i de culpabilitat. El temps, immòbil i que alhora s’esmuny en L’herba de les nits: converses, dades, descripcions, tot s’acumula seguint els capricis i les sinuositats de la memòria. Horaris, anuncis, carrers i habitacions que es convertiren en un refugi contra un exterior hostil, tot és susceptible de ser anotat per si de cas un dia pot ser útil per revisitar aquelles experiències semblants a un somni. En canvi, l’argument queda tan sols com un esborrany —esfilagarsat—, una reelaboració impossible. El narrador no s’atreveix a consignar els sentiments ni les coses importants, que amb aire supersticiós queden només puntejades. Línies confluents de diverses vides, espais que s’entrecreuen i on es busca un eco, una vibració del passat, com si tot estiguera planificat amb antelació i modificat només en petits detalls per les sorpreses que dicta l’atzar. Una veu en off —com sorgida d’un son narcòtic— narra en L’horitzó una sèrie de trobades fugisseres amb uns éssers tenallats per la inseguretat, l’amenaça que sempre emergeix d’un passat del qual és impossible fugir.
Si de cas, aquesta reiteració en Modiano de paisatges urbans i nebulosos, de gent paralitzada en un temps del qual no se’n pot escapar, —aspectes tan apreciats per una legió de lectors de l’últim premi Nobel—, també produeix l’efecte d’unes novel·les repetitives, excessivament insistents en uns mateixos punts que les fan, ben sovint, intercanviables. En aquest sentit, hi predominen personatges sense densitat —de consistència aquosa—, arguments insinuats sense intenció d’aprofundir, amb llums i enquadraments massa estudiats, traços pictòrics que formen part millor d’un àlbum que no d’una línia narrativa. Malgrat tot, també és cert que t’acostumes al volum i les tonalitats d’aquesta prosa, amb uns escenaris més atents a les impressions que a la força del relat. Modiano és un autor que, sense dubte, dóna molt de joc per a seminaris acadèmics i exposicions sobre influències cinematogràfiques i del Nouveau roman, tan hàbils com són els francesos per a publicitar els productes de la seua cultura. Potser aquest autor guanye quan aborda directament la seua biografia i les seues obsessions, quan apareix sense intermediaris ni experiments esteticistes.
En aquest perfil tan modianesc, sobta l’atreviment i l’aire provocador de la seua primera novel·la, El lugar de la estrella. Entre la sàtira corrosiva i la picaresca, aquesta història delirant i esperpèntica està protagonitzada per un jueu que recull tots els tòpics de l’antisemitisme, però que amb la seua falta d’escrúpols no fa més que enfrontar-se al passat de França i la seua literatura més aclamada. Algunes pàgines d’aquesta nouvelle són magmàtiques i desbordants, però ens atrapa la forma en què molts noms emblemàtics d’escriptors i polítics són esbatussats sense complexos amb un posat esnob, insidiós i depravat, on el temps i els espais són alterats per una mentalitat brillant i alhora malalta —espasmòdica— en les seues valoracions. En aquesta aproximació i distanciament de la identitat —jueva i francesa—, es fan presents els motius més recurrents de la narrativa de Modiano: el pare, l’ocupació, el col·laboracionisme, proclames antisemites nascudes de totes les ideologies, contrabandistes i impostors. Ara bé, ací ens els mostra des d’un sarcasme àcid i incendiari, un bufó impertinent que no es mossega la llengua per escopir sobre alguns dels episodis més foscos de la història de França.
En el lugar de la estrella encapçala la Trilogía de la ocupación, seguida de dos novel·les que ja porten el segell Modiano, però amb una mà més solta i agosarada per a l’adjectivació i el retrat. La ronda nocturna se centra en una de les fixacions de l’escriptor, com és un personatge que juga a ser un delator pertanyent a una banda de delinqüents i de col·laboracionistes però que també entra en els circuits de la resistència. Un agent doble que flirteja amb traïdors i herois, gent atemorida, conyac i bon tabac en un ambient de penúria i disbauxa apocalíptica. Els fragments de la biografia de Modiano són creuats amb imatges de París en un naufragi indeturable, flaixos de records i d’actualitat, fragments fotogràfics en blanc i negre que més endavant utilitzarà en altres novel·les. Los paseos de circunvalación és un intent de recuperar —de salvar— a son pare a partir d’un viatge temerari cap al passat, traure’l de les urpes d’una època ombrívola i encanallada per tal de donar-li una oportunitat, sense rancor ni desànim. Al cap i a la fi, Modiano no deixa de ser un xiquet abandonat que busca en cada novel·la —i recrea amb una llegenda pròpia— un pare que sempre se li escapa quan el té al davant i desapareix, submergit de nou en la boira.
“Jo no sóc res. Amb prou feines una silueta clara, aquell vespre, a la llum d’un cafè”. Silencis, evasives, frases que no acaben de dir les coses pel seu nom i contrallums funcionen com una mena d’escut per a Modiano, i també com la millor forma de sincerar-se i lliurar-se així del pes que l’ha oprimit anys i anys. Encara que sa mare l’advertia que havia de trobar en Montherlant una guia i una educació sentimental, i que son pare el pressionava amb cartes admonitòries que sense un bon títol i estudis mai arribaria a ser com Claudel, Romain Gary o Sartre, l’autor es decidí més aviat per seguir els consells de Raymond Queneau mentre deixava anar rialles estridents i passejaven junts pels carrers de París. Les provatures d’estil de Georges Perec, o l’assalt a les dimensions del temps i de l’espai amb els recursos de Gérard de Nerval i la concepció proustiana de la memòria, també es convertiren en un reclam i una temptació. En la idealització de les vivències de son pare, hi ha una espècie de fascinació indissimulada —hereva de Fitzgerald— per un món truculent i ambigu, llampant i perillós com és el de la gent enriquida amb un colp ben dubtós de fortuna. Però encara que Modiano ha basat bona part de la seua narrativa en una aquarel·la que sempre sembla a punt de dissoldre’s, en una successió d’imatges oferides directament del negatiu —rostres i enigmes—, el mateix autor accepta que en escriure amb nitidesa i valentia sobre els seus primers anys, tan dolorosos, és quan aconseguí creuar definitivament el pont que estava a punt d’esfondrar-se. Per ben poc.