
Honoré de Balzac
Eugénie Grandet
Traducció d’Anna-Maria Corredor
Edicions de 1984, Barcelona, 2025
Són ben conegudes en Balzac una voluntat fàustica i una perseverança incombustible per a la creació literària, un esperit que també es pot aplicar als seus propòsits amorosos. Després de reiterades peticions i d’esgotar totes les estratègies al llarg de dos dècades, Balzac aconseguí casar-se amb la comtessa Hanska, una boda que se celebrà uns pocs mesos abans de morir l’escriptor. Aquesta noble d’origen polonés admirà des de ben prompte les novel·les de Balzac, i a més d’amant es convertí en confident privilegiada de l’autor. De fet, el 1834 li revelà el pla originari que havia de guiar l’entramat de la seua obra, que es dividiria en tres seccions: estudis de costums, filosòfics i analítics, és a dir, efectes, causes i principis que es projectarien en la immensa malla de la seua narrativa. I alhora li confessava a la cobejada dama —extenuat i afligit— la jornada laboral que havia de seguir per a acomplir aquest monumental repte. Balzac remarcava que des de les dotze de la nit fins a les dotze del migdia escrivia —i improvisava— sense interrupcions assegut a la seua butaca. Després, fins a les quatre de la vesprada corregia les galerades, a les cinc sopava i a continuació se n’anava al llit, ja que a les dotze tornava a alçar-se. Per a resistir l’exigent esclavitud d’aquest programa, Balzac bevia tasses i tasses de café —una barreja exclusiva de Borbó, Martinica i Moca adquirida en les millors botigues de París— de la seua cafetera de porcellana de Limoges, autèntic motor i estímul de la seua literatura, amb novel·les que li exigien un esforç titànic i inhumà de concepció, i altres com La Granadière (1832) que, segons testimonis, fou escrita a Angulema en un sol dia mentre jugava al billar.
Perquè contràriament a la imatge de l’artista reclòs en el seu món cotonós de muses tiràniques i angelicals, Balzac ha de publicar a un ritme demoníac per a pagar tot el que deu. Canvia sovint de domicili per a escapar dels creditors, això sí, sense deixar de comprar roba i mobles de luxe, o d’embarcar-se en negocis ruïnosos com a director del Chronique de Paris, impressor o amb inversions tan temeràries com fantasioses. Però junt a les estretors econòmiques i la bohèmia Balzac coneix els principals salons del Faubourg Saint-Germain. De la mà de la senyora de Berny accedeix al codi subtil i implacable de l’aristocràcia, o amb la duquessa d’Abrantes s’introdueix en el cercle literari de Madame de Récamier, amant de Chateaubriand. En aquestes estances sumptuosament il·luminades el miren amb posat desdenyós pel seu aspecte i per considerar-lo un novel·lista de tercer ordre, fins i tot el crític Sainte-Beuve jutja les seues pàgines amb certa condescendència. Però la tenacitat de Balzac és inesgotable, s’impregna d’aquest ambient furiosament jeràrquic, cruel i declinant mentre també gira els ulls a tots els estrats de la societat —sense exclusions—, perquè ha d’absorbir cada matís i cada element del que esdevindrà La Comèdia Humana, un desafiament portentós a la realitat —en tota la seua extensió social— per a recrear-la segons uns criteris que s’han convertit en una de les maneres més fidels i alhora imaginatives d’endinsar-se en la França que va de la Restauració a la Revolució de 1848.

La dona abandonada
Traducció de Josep Maria Pinto
Viena, Barcelona, 2026
Un període en què la Història s’accelera, movedissa i pantanosa, inestable i magmàtica, dominada per espasmes de pugna, tragèdia i tensió. A aquesta successió permanent de crisis, de cataclismes i resurreccions, no hi ha gènere que s’ajuste millor que el de la novel·la, amb la seua exploració del batec caòtic i desordenat dels dies, una cadència que permet improvisacions arriscades en els arguments i solucions espontànies presidides pel misteri i l’ambigüitat. Balzac coqueteja amb totes les ideologies en un eslàlom prodigiós: bonapartista, proper als saintsimonians, liberal estricte, legitimista amb rampells absolutistes. Però les seues conviccions estan sempre travessades de profunds desenganys, amb diagnòstics amargs i pessimistes que incorpora a les seues narracions. En aquest sentit, se’l pot considerar un escriptor realista, romàntic permeable a la novel·la gòtica i a les expansions sentimentals, costumista, filosòfic, precursor del naturalisme i del desassossec dostoievskià. Però la veritat és que Balzac és inaferrable, ja que la realitat és un punt de partida que s’ha de trair i reelaborar al seu gust, amb l’única imposició de reflectir l’efervescència de la vida i les seues claus ocultes. És quan el malèvol i fascinat Vautrin li diu a Rastignac: soc un gran poeta. Un objectiu en què tot està lligat, catàlegs interminables d’objectes —mai exposats de forma gratuïta—, la pintura d’edificis, d’interiors i de carrers; descripcions físiques, de la indumentària, dels gestos i de la forma de parlar, situacions econòmiques i legals prolixament detallades. I el que és un dels segells més determinants de la seua proposta narrativa, la desfilada d’un fris inacabable de personatges —amb la novetat de la reaparició de protagonistes en diverses novel·les— que configuren un univers que, a falta d’altres accepcions, anomenem simplement realitat, ara bé, sotmesa a la manipulació d’un temperament artístic incandescent.
És cert que en les novel·les de Balzac s’intercalen —com un metrònom que marca la seua prosa— digressions, moralitzacions i comentaris que acompanyen la trama, màximes disperses que constitueixen un dels majors atractius de l’autor. Però les seues abstraccions teòriques sempre s’han de concretar en un personatge, com en Eugénie Grandet (1833). L’avarícia, el despotisme patern i un amor dissortat conflueixen en una de les novel·les més representatives de Balzac. A la població de Saumur, en una casa que recorda els claustres foscos i cambres decrèpites, viu el senyor Grandet, especulador després del trasbals del 1789 que ha acumulat una gran fortuna amb sagacitat i sense mostrar les cartes, amb tripijocs i hàbils enganys, i també amb un fructífer casament i la compra d’un petit títol nobiliari «que la nostra mania de la igualtat mai perdonarà». La passió malaltissa pels diners és compartida amb l’estima per la seua filla Eugénie —bondadosa i ingènua, una mica esvaïda de contorns—, però el gran retratista que és Balzac es percep en els traços amb què ens dibuixa son pare, quan el rostre li canvia de tonalitat mentre fixa la mirada en l’or que acarona posseït, o quan parla quequejant i simulant no entendre res del que li diuen per a estafar els altres comerciants del poble. Grandet, en la seua mesquinesa, és parent literari de Gosbeck, l’usurer (1830), personatge impàvid en la seua anàlisi de la condició humana, descarnadament materialista, en què les idees i les creences morals són conceptes sense valor davant l’instint de conservació i els interessos personals. Gosbeck i Grandet, amb les seues misèries i càlculs depredadors, atresoren l’energia creativa i el dramatisme espurnejant dels malvats balzaquians.
Eugénie, per la riquesa familiar, és requerida pel nebot d’un notari i pel fill d’un banquer, personatges secundaris en què l’autor destil·la els seus sarcasmes iracunds, o bé la criada Nanon, guardiana ferotge que s’encarrega de seguir al peu de la lletra els manaments feudals i la gasiveria del seu amo. Fins que l’ordre d’una petita ciutat de províncies queda alterada amb l’aparició de Charles, fill del germà de Grandet procedent de París, amb la seua elegància extravagant i capriciosa. La bata florejada amb què se’n va a dormir deixa atònita la vella Nanon, acostumada a viure en l’estalvi compulsiu. Evidentment, Eugénie s’enamora del seu cosí Charles, que ha de partir cap a l’Índia perquè tan sols ha heretat deutes de son pare, i perquè Grandet no vol fer-se càrrec del manteniment del nebot. Entre els sospirs lacrimògens d’Eugénie i la deriva crapulosa de Charles —que en poc temps passa de jove honest a cínic sense escrúpols que anhela el títol d’un bon cognom—, destaca el final del vell Grandet, devorat per l’obsessió de no desprendre’s de cap engruna del seu patrimoni que li poguera reportar en els últims dies de l’existència un mínim benestar.
En la primera part del segle XIX es produirà un fet que capgirarà la història de la literatura: l’aparició del diari barat i l’expansió de lectors amb la novel·la de fulletó. De seguida canvien els patrons estètics i la competència immisericorde entre els autors estrella. Eugéne Süe amb Els misteris de París i Alexandre Dumas amb Els tres mosqueters fixaran la tendència del suspens i la intriga. Balzac haurà de lluitar amb aquesta moda, s’hi deixarà temptar, però les seues atmosferes denses —minuciosament reproduïdes—, les trames elusives i amb ramificacions plenes d’ombres i de clarobscurs no s’ajustaran al corrent impetuós del nou temps. Una aposta que es fa ben ostensible en La dona abandonada (1832), amb un inici que conté la fermesa, l’agilitat i la paleta de colors del millor Balzac. En un ambient rural a Bayeux, la Baixa Normandia, es troba tot un microcosmos: un família noble fossilitzada on sempre vegeta algun esquenadret, una família benestant que passa els hiverns a París —la primera llig La Gazette i Les Débats, l’altra Le Quotidienne, ens adverteix el narrador—, junt a un bisbe que rep els honors pertinents al càrrec tot i que els alts estaments no obliden que és un plebeu. A més, rendistes i gentilhòmens més preocupats pel bosc de la seua propietat i la qualitat de la sidra que produeixen que pel destí de la monarquia. Fadrines que ja formen part de l’edifici com si foren estàtues, burgesos arribistes que han redissenyat l’escut del seu nom. Amb poques pinzellades accedim al catecisme estilístic de Balzac, a una mirada rapaç i omnívora que no deixa escapar ninguna peça del tauler.
De manera semblant a Eugénie Grandet, en La dona abandonada hi arriba un jove urbà que busca calma i un retir confortant en la seua agitada vida. Gaston de Nueil està a punt de sucumbir a la letargia, a aquell cercle estancat i sense sotracs —sense cap al·licient ni passió—, inclús ja havia descobert una diversió en aquelles converses tedioses i ritualment reproduïdes, fins que sent el nom de la vescomtessa de Beauséant. Aquesta senyora viu en una mena de solitud blindada, ja que no la reben en societat per haver-se separat de l’home després d’una dolorosa —i il·lícita— història d’amor. «Són velles idees que encara tenim l’estupidesa de defensar», assenyalen en la tertúlia en què la vescomtessa despertava rebuig i alhora una indissimulada admiració, perquè era una història que els allunyava de les seues vides vulgars. A partir d’aquell instant Gaston tractarà de seduir l’aristòcrata, malgrat la reticència inicial, a través de converses enigmàtiques i referències vaporoses, dignes de Henry James. La desconfiança de la senyora —que s’estima més el menyspreu que la pietat—, haurà de ser superada amb declamacions impulsives d’un candorós Gaston i cartes escrites amb frases mal puntuades i mala lletra. Una volta que ja ha aconseguit el trofeu optarà —com molts protagonistes de Balzac— per sacrificar els designis del seu cor a una jove de renom, un matrimoni que prompte decau en l’apatia conjugal i que certificarà el seu atroç infortuni.
En L’obra mestra desconeguda (1831) les idees expressades pel pintor que persegueix la realització d’una pintura perfecta es podrien estendre al mateix Balzac. La missió de l’art no és copiar la naturalesa, sinó expressar-la, encara que la recerca de l’absolut artístic comporta també la destrucció dels valors humans, un deliri que acaba per desfigurar i aniquilar la mateixa bellesa. Balzac escriu de vegades amb desmesura i de forma atropellada —excessiu i descompensat en alguns passatges—, perquè la suma de La Comèdia Humana obeeix al fanatisme insomne de crear un mural on res quede fora de l’enquadrament. El pare Goriot (1835), Esplendors i misèries de les cortesanes (1847), El cosí Pons (1848), en totes les seues novel·les sura la constatació desencisada que en l’inextricable teranyina social regna sobretot la cobdícia, i que la raó i la bondat dels dèbils no poden combatre contra la lògica despietada dels diners que dicta tots els actes dels individus, més enllà de la seua condició. Però només cal observar les pàgines manuscrites i les galerades de qualsevol de les seues obres per a copsar que —entre correccions infinites— Balzac tractà de reflectir un món en constant transformació, ja que la seua arriscada proposta literària conté l’energia i el magnetisme dels grans autors. Quan intentà entrar a l’Académie Française tan sols rebé dos vots, això sí, els de Lamartine i Victor Hugo. Una recompensa a l’alçada de la confessió d’Oscar Wilde: una de les majors desgràcies que he patit ha estat la mort de Lucien de Rubempré. Perquè Balzac ens obliga a observar el gènere humà des de les perspectives més insospitades: ambicions, afanys, una fràgil epidermis moral esquinçada per l’egoisme, l’espessor de la vida retratada amb una lucidesa desesperançada i uns relleus inoblidables amb la certesa que, en l’art, res és definitiu.