La vida sota el glaç

Eva Baltasar
Permagel
Club Editor, Barcelona, 2018

“Quan siguis gran ho entendràs”, li repetia la mare incansablement. I ella que continua sense entendre res, que pensa si no deu ser que no ha crescut prou, encara. Aquesta sensació de no entendre la vida, de no comprendre el món ni aquells que l’habiten, és un dels trets que millor defineixen la protagonista i narradora en primera persona de Permagel. Una angoixa existencial que es tradueix, per exemple, en una sensació de fracàs des de molt jove. Per a aquesta narradora anònima, el món és un lloc esquerp quan no directament hostil. És per això que viu en el límit, abocada a l’abisme, abocada a la idea constant del suïcidi, esperant només a trobar el moment i el mètode adequats. Mentrestant, l’altre tret que la defineix és la pell amb què intenta protegir un interior molt més tou del que voldria reconèixer. És el permagel del títol, un terme que prové de la geologia i que fa referència a la capa de la terra que es manté congelada de manera permanent. La metàfora de la cuirassa que ha de protegir un interior fràgil de persona incapaç d’adaptar-se. La paret de gel que ofereix a l’exterior per aïllar-se’n: “tinc un bon recobriment, impermeable com el dels bucs, però no és mentida, no: la duresa del glaç preserva un món habitable, només que s’ha adormit”.

Narrada de manera molt fragmentària, la novel·la fa salts temporals constants per explicar tant el present de la protagonista com diversos episodis del passat, vinculats normalment a la seua formació. Perquè el relat té alguna cosa d’anàlisi o de confessió que s’explica des d’un determinat moment de crisi, al voltant de la quarantena; un moment en què els mecanismes que li han permés de sobreviure en un medi advers han començat a esquerdar-se. La dificultat del contacte amb els altres és, doncs, un dels temes centrals de l’obra. De les relacions personals, de les sentimentals, de les relacions amb el món i amb la vida, que viu com una resistència en el millor dels casos. La família, en particular, té molt de pes en la manera d’entendre el món de la protagonista. Un pes com una llosa, que imposa un marc estretíssim que costa tota una vida de trencar. Les expectatives —ells, que sempre volen el millor, que sempre saben què li convé més— que esdevenen exigències que angoixen i que anorreen fins al fracàs gairebé inevitable. És el millor de la novel·la: el període de formació de la protagonista a l’ombra d’una mare invasiva i castradora, d’una germana especialitzada a fingir felicitat i normalitat, i d’un pare absent. Els intents, mai del tot exitosos, de trencar els lligams i bandejar les herències. Una concepció de la família que s’allunya dels tòpics ensucrats a l’ús, la família com a dissolvent. I la relació especialment difícil amb la mare i amb la germana. Al contrari que elles, que tenen clar quins són els camins rectes que la vida els ha reservat i s’hi resignen, la protagonista viu la vida com a espectadora, sense sentir-s’hi vinculada, sense trobar-hi el lloc ni entendre què hi fa. I el dubte, diu en repetides ocasions, és un dels motius perquè el permagel s’esquerde, una “escletxa per on s’infiltra l’escalfor del món”. Però la novel·la no s’explica sense el paper que hi juga el sexe. És, de fet, un dels elements clau, probablement el que aconsegueix mantenir-la ancorada a la vida. El relat abraça des del despertar sexual de la xiqueta, que en el seu cas va unit a la descoberta del desig pel cos d’una dona —un fet que no encaixa en els esquemes previs que té a l’abast—, fins a la successió d’amants de l’adulta. Amants, però no una relació estable, de la qual fuig tant com pot. És així com la protagonista anhela sentir que existeix, i en algun moment afirma que la mort no pot ni tan sols aspirar a segons quines intensitats vitals del contacte sexual. I és així també com, mentre flirteja amb la mort, paradoxalment s’abraça més i més a la vida.

La veu d’una suïcida podria resultar realment insuportable per la via lacrimògena; en canvi, Baltasar opta pel sarcasme, un excel·lent desinfectant que demostra saber administrar en la mesura justa. De fet, l’autora es juga bona part de la força de la seua primera novel·la —havia publicat una desena de poemaris fins ara— en la construcció d’una veu narrativa personal i honesta. En la prosa de Permagel es fa evident aquesta vinculació prèvia de l’autora amb la poesia. N’és deutora. No és exactament prosa poètica, però es diria que en el seu discurs importa més la vessant sensorial, que busca més la imatge que el relat, més les sensacions que no la narració. El resultat és una prosa acurada, d’aquelles que es lligen amb gust independentment de la història que hi vehiculen. Una veu amb una cadència i una música pròpies, crua i tendra, contundent i lírica alhora. I molt lúcida: la narració està farcida de frases subratllables. Així, de la relació amb la germana afirma que “fer de germana comprensiva és com un prospecte d’anticonceptius, té una llista de contraindicacions i d’efectes secundaris adversos més perillosa que la Gorgona”. I que comprendre-la és “tan indesitjable com cultivar cucs en una úlcera”. Del matrimoni, que és “com la serpent de corall, no sempre és verinós però és preferible no acostar-s’hi, per si de cas”. De les múltiples barreres amb què la societat actual protegeix la vida, diu que “un suïcida reeixit, avui en dia, és un heroi”. O de la mare: “transmetre notícies importants: l’únic orgasme que coneix”. Però també per la vessant més poètica el text està puntejat d’imatges remarcables: “els ulls se’m tornen comprensius com els d’una cambrera de bar nocturn”, “els seus dits rondaven les meves pigues com animals encuriosits a un intrús d’una espècie desconeguda”, o “tenia les dents boniques, blanques i endreçades com esquenes de novícies”.

Potser sí, que el to de la novel·la decau un poc, sobretot a partir de la segona meitat. La contenció és —probablement— el més difícil de mantenir, i la línia que separa l’encert de l’exhibicionisme, molt fina. Així, algun intent de suïcidi tan maldestre que sembla buscar un humor que no encaixa en el conjunt. Una amant que interpreta una vegada i una altra Satie, una protagonista que ocupa el temps a la sala d’espera del dermatòleg rellegint Kierkegaard, o que fa servir Pollock de metàfora del sexe entre dones. Amb tot, són detalls menors en una novel·la que esdevé, en conjunt, una agradable sorpresa. Una obra en què els pocs homes que apareixen són a penes el decorat de fons d’un univers femení: la protagonista sense nom, la mare, la germana, les amants. I narrada per la veu d’una dona que situa el sexe —sexe amb altres dones— en el centre de la seua experiència vital. Una història que no té un desenllaç pròpiament dit, sinó un final abrupte i molt obert, malgrat que alguns indicis previs puguen oferir més o menys pistes al respecte. Una novel·la sobre la por, que per a uns és paralitzadora i per a d’altres una veritable força motriu. Però, per a tots, de la mateixa manera, “resulta gairebé impossible desenganxar-se del seu mugró”.