Un guió modest cap a la mort

Portada

Maria-Mercè Marçal
El senyal de la pèrdua
Editorial Empúries, Barcelona, 2014

Durant gairebé dos anys, l’autora d’Ivars anotava idees i sensacions en una llibreta, tot allò que la consciència de la proximitat de la mort li provocava. Aquest llibre no vol ser el seu llegat, una mena de testament en forma de dietari que recull l’experiència dels gairebé dos últims anys de la seua vida, 1996-1998. S’hi presenten una sèrie d’escrits inèdits acompanyats de poemes esgrafiats, manuscrits de lletra menuda i dubtosa que potser mostren la incertesa de la realitat que l’envoltava, i la por inevitable.

Com eliminar aquesta por que se’ns menja la capacitat de viure plenament el miracle —per exemple el miracle d’estar viva aquí, aquí.

Més enllà d’una oportunitat editorial que Jordi Cornudella ja va desmentir en el seu moment, el lector hi troba un testimoniatge que potser no esperava. Perquè segurament el llibre s’allunya de les expectatives més previsibles, unes paraules crues, tremoloses i despullades, i va desplegant en canvi una veu profunda que s’esguerra davant les tensions que la malaltia li desencadena però modulada, malgrat tot, amb serenitat i lucidesa. Aquesta veu, és clar, naix de la mà de la poeta que transcriu a poc a poc la sorpresa, la desconeixença, les noves sensacions i incerteses. Aquestes pàgines són com el traçat d’un guió modest cap a la mort, reflexions sobre la malaltia terminal gargotejades en una llibreta petita d’espiral, vint-i-cinc fulls a doble cara que Heura Marçal i Fina Birulés han recuperat per mostrar al món les darreres paraules d’una poeta lluminosa. El llibre, que Cornudella, el seu editor, ha ubicat en el procel·lós mar de la literatura del jo, arriba en un moment històric agitat i apassionant que sens dubte hauria interessat molt l’autora, sempre tan atenta als batecs del temps i tan combativa en la causa de l’alliberament (de classe, de nació i de gènere).

L’edició s’obri amb un pòrtic de Pere Gimferrer, Nènia: trenta-dos versos decasíl·labs que subratllen la puresa dels mots, ara ferits, síl·labes de dol que reclamen una dona que no mor encara, que no ha de morir. El breu dietari de Maria-Mercè Marçal es completa amb les cartes que va escriure a Jean-Paul Goujon, biògraf de Renée Vivien, l’escriptora francesa que va inspirar a Marçal la seua única novel·la, i també una entrevista que Jordi Muñoz li va fer el febrer de 1997. Tot i l’escassa coneixença de l’autora amb Jean-Paul Goujon, les cartes, escrites originalment en francès i traduïdes al català per a l’edició —la qual cosa explicaria en certa manera que la seua prosa no tinga la lluïssor a què l’art verbal de l’autora ens té acostumats— traspuen una amistat que es vol sincera i un sentiment de vegades d’urgència per retenir les pulsacions vitals. Són missatges testimonials, descriptius la majoria, plens d’al·lusions no gaire profundes que escurcen la distància física dels interlocutors (un dels quals, el destinatari, condemnat a la mudesa per no sabem quines raons, cosa que converteix la correspondència en un monòleg ple d’ecos de respostes i rèpliques inexistents), cartes de les quals l’autora afirma sentir-se orgullosa, per bé que també sap que es troben molt lluny del nucli central de la seua producció literària, de la poètica. Hi trobem reflexions sobre la literatura, el feminisme, referències a lectures i autores predilectes (Marina Tvetàieva, Anna Akhmàtova, Clementina Arderiu, Maria Antònia Salvà, Renée Vivien), discussions inofensives, projectes personals i familiars i, per damunt de tot i a partir d’un determinat moment, la presència contorbadora de la malaltia.

Barcelona, 18 d’agost de 1996

Estimat Jean Paul,

Ja fa deu dies que vaig passar per la sala d’operacions. I, per més que el destí físic de les antigues amazones, de moment, m’ha estat estalviat, el diagnòstic no deixa de ser greu, tot i que el fet que hagi estat relativament precoç i la rapidesa de la intervenció quirúrgica m’ofereixen —això sembla— moltes possibilitats de curar-me, fins i tot totalment.

A diferència de la part estrictament dietarística, les cartes ens situen en un terreny lliure d’abstraccions, dels intimismes opacs propis d’un quadern personal. Ací hi ha un tu (per bé que absent, ja jo hem dit) que actua com a element aclaridor, un tu que al capdavall cada lector pot fer seu.

Posar-se en la pell d’una dona que es mor no és fàcil. Sentir la proximitat de la mort com una presència gairebé física sembla un procés que costa de pair. Quines idees, quines nits i quant d’insomni! És com el dol de després de tanta vida. Tots els pilars sobre els quals se sosté una existència comencen a trontollar. I tan jove ella, i haver de deixar tres dones a qui no voldria mai veure patir: la mare, profunda i protectora, l’amant i la filla. I una llengua que, ara sí, quedarà abolida per sempre, perquè uns ulls es tanquen. Un cos difícil com un camp de mines es marceix, es fa estelles. I la paret continua sent molt difícil de saltar. El bes, finalment, resta sense port.

Davant d’aquest llibre, però, és obligat plantejar-se què pot sumar al llegat literari de Maria-Mercè Marçal. Més encara quan es tracta, a priori, d’escrits sense cap horitzó editorial conscient i immediat, d’un llibre no concebut per l’autora. Hi trobem més pinzellades de la persona que no de la poeta —si és lícit destriar-les. Potser si aquestes anotacions i aquestes cartes no haguessen aparegut signades per Maria-Mercè Marçal, l’interés i l’afany que han despertat haurien estat molt menors. I amb tot i que no aporten res d’essencial al conjunt d’una obra de molt alta volada literària i humana, potser sí que tindran la virtut de despertar més d’un lector somnolent, d’incitar la lectura cap a les deus profundes de la poesia de Maria-Mercè Marçal.

Esbossat el guió cap a la mort, plantejat el camí sord de mots cap a la cita amb la desconeguda, el treball recopilatori de Fina Birulés i Heura Marçal resta imprés en aquestes pàgines com a testimoniatge i agraïment, com una estima que no decreix. El senyal de la pèrdua despertarà en el lector els fantasmes adormits. Aquestes coses no passen cada dia, o sí, però no solen deixar una empremta tan fonda. El llegat decisiu de l’autora, tanmateix, ja el teníem en els seus llibres de poesia i en la seua novel·la.

També et pot interessar: