
Pau Sif
Falsa-ratlla
Edicions de 1984, Barcelona, 2024
Hi ha una cançó d’Ovidi Montllor, Montserrat, que parla del pas del temps, de l’efímer rastre que les primeres vegades deixen en nosaltres, de la inevitabilitat de les coses que passen, o d’un rellotge absent ofegat en una mar de records, o una font d’on encara raja aigua fresca:
Vidres fràgils de goig, nits i dies de sols
Vaixells de deu mil ports, adéu a tots els dols
Sense dir adeu a cap dol, un home fa recapte de temps (“l’instant abans que la memòria / fos capaç de cristal·litzar”) i mira de reüll els camins per on passa, conscient que les hores han tenyit de roig –de tots els colors del roig– cada capa del paisatge que l’envolta, siguen les últimes estribacions de la serra Calderona o la terrassa de la casa que habita. Només per abraçar el món, envaït a estones per la desgana, el poeta traça una ruta sense fi, enamoradís i discret. Ampra un mot que no apareix al diccionari i fa per fer entendre al lector que escriure és com pedalar; intenta fer-li entendre que també és conscient de la finitud de la vida, de la impossibilitat de guanyar els cims més alts i de les anomalies que imposa el calendari.
Rubicund rostre turista,
carmí de sang esclatant,
escarlata cardenal,
roig de flama que ens avisa.
De tarquim, de bicicletes i de brúixoles estan fets aquests versos. I del paisatge de l’horta –de séquies, merles, cacaus–, d’amor familiar i d’homenatges als amics. Però sobretot en aquestes pàgines hi ha memòria, un afany de retenir el temps i salvaguardar el record contra l’oblit.
L’autor d’aquest llibre guardonat amb el premi Ventura Ametller 2024 de Mataró coneix bé el món de la poesia, i també ell es pren la literatura massa seriosament, en tant que editor (membre de l’equip que va fundar i porta avant Edicions del Buc) i traductor d’escriptors italians, croates o serbis. Autor ja de sis llibres de poemes, camina còmodament per aquestes terres conreades de lletres, i guaita per cada carrer, cada plaça i cada camí que arriba al mar, fidel als cels que l’han vist créixer, entre traques, rodes de bicicletes i mala cal·ligrafia. Així es mostra la veu del poeta Pau Sif (La Pobla de Farnals, 1978) tremolosa i amable; una veu que diu allò que ja van dir els pares i els avis, homes i dones de cases de rajoles i calç, i d’un món fet a poc a poc i a mà, com un cavallet de fira o una tauleta de fusta.
Que el nom d’aquest Falsa-ratlla remeta a l’italià falsariga (mot equivalent al castellà falsilla i al nostre pauta), és a dir, un full pautat que situat davall d’aquell en què escrivim ens dreça els renglons, és només una insinuació entre l’entramat de propostes temàtiques que s’estenen al llarg d’un discurs que no busca entrades al diccionari, sinó la seqüència íntima que els anys han deixat impresa a la pell, com un tatuatge. La falsa-ratlla redreça les línies de l’escriptura i consent que esdevinguen equilibri i disciplina. Amb aquesta finalitat, Sif s’aventura –amatent– a cal·ligrafiar allò que li ha anat dictant el pas inexorable dels anys, convençut com l’Ovidi que “el pas del temps farà de nosaltres colors”. El poeta de La Creu (la denominació que prefereix la gent del seu poble) se sotmet amb una dòcil obediència als designis d’aquesta llei immutable que va imposant un mal d’esquena i un vell esguard que com més va més s’extravia. A desgrat dels canvis i la decrepitud a què es veu sotmès el poble i les seues gents, aquests versos-renglons són pronunciats en veu baixa, reporten un jo discret que diu el que hi ha, amb recança, emboirat de mandra per les hores de treball i les factures, amb delit de nous horitzons i de silencis. I confabulen amb el teclat de l’ordinador que voldria ser el d’un piano.
Encara
puc fer l’escala passant el dit polze
per baix de l’índex i de l’anular
per arribar al fa, si bé els meus dits
tenen record només del teclat qwerty
que no ha entrat mai volant per cap balcó.
El versaire s’hi vesteix d’Estellés, a qui deu el sentiment de ser poble i la petjada imminent i inevitable de la mort que passa. D’Ausiàs March i el grapat de vides vídues d’elles mateixes, i buides de carn. De Pavese, Leopardi, Dante o Matovič és ànima deutora que sent la necessitat, com ells, de perdurar. Passada la ratlla dels quaranta, amb les mateixes falsedats i vertígens, el poeta observa el ritme d’un món pudent de tarquim al manillar tort de la bicicleta i es pregunta, com el seu fill li pregunta a ell, què volen dir les paraules. Entre el vers curt, la prosa poètica i algun alexandrí, l’estructura formal del llibre presenta un ventall ampli de possibilitats: una sextina incompleta, una elegia, un missatge al mòbil, un sonet, una conversa, un fragment apòcrif, una cançoneta popular o una oda (a l’olla junta). I tres són les parts que conformen el llibre, de dotze poemes cadascuna: un llibre de poemes tripartit que s’autoredreça constantment, recuperant, quan és possible, la línia recta d’un costat, i de l’altre, construint encara castells en l’aire, sota l’influx de l’estima, la tendra abraçada dels fills o l’íntima trobada amb el món i el silenci.
L’home mira des del port:
veu l’onada a la muntanya,
la bromera sobre el cim.
El cavall de morro tort,
el vent en la mar salada,
i en els ulls del fill, el vers.