Dilemes i passions en Joan Estelrich

Joan Estelrich Dietaris A cura de Manuel Jorba Quaderns Crema, Barcelona, 2016

Joan Estelrich
Dietaris
A cura de Manuel Jorba
Quaderns Crema, Barcelona, 2012

Per a Joan Estelrich la idea més aproximada de felicitat consistia en una bona taula on no faltaren unes llagostes i altres plats exclusius, proveïda també d’un còctel generós i xampany glaçat. Vestit d’esmòquing entre antics nobles i diplomàtics, s’enlairava en un discurs excitat —adornat amb referències clàssiques— sobre una hipotètica identitat d’Europa basada en el poder civilitzador de la cultura. Era l’època d’entreguerres, quan una generació elitista, il·lusionada amb l’aurèola del cosmopolitisme i amb fortes dosis de candidesa confià en les proclames de la Societat de Nacions, comités interparlamentaris, trobades d’escriptors i polítics il·lustrats. Joan Estelrich feia seu el programa paneuropeista del txec Coudenhave-Karlegy, s’embadalia amb la ressonància d’un títol com el del comte d’Esterházy i recitava de memòria passatges reivindicatius de les obres de Romain Rolland i Stefan Zweig. Si de cas, l’objectiu no era un altre que combinar l’audàcia d’un home d’acció amb els postulats d’un nou humanisme que en poc temps quedaria definit. Un projecte —tan inconsistent com seductor— sorgit com un antídot contra els horrors ocasionats en la Primera Guerra Mundial i al qual no dubtava que s’adscriurien enfervorits gran part dels països del continent. Però en un viatge que féu en companyia de Josep Pla, en arribar el tren a la frontera germano-polonesa l’autor de Llofriu restà sorprés en comprovar la vulnerabilitat militar d’aquella planura; Estelrich, somrient i incrèdul amb el que acabava de sentir, afirmà enèrgicament que una nova confrontació seria impossible ja que Europa tendia a agermanar-se en un espiritualisme basat en les arts, la música i la filosofia. En pocs anys, els bàrbars —també atrets per l’alta cultura— reduïren a pols i cendra aquell programa que, entre bons havans i licors, sonava fins i tot modèlic.

Procedent d’una Mallorca levítica, provinciana i replegada sobre les inèrcies de l’illa, Joan Estelrich arribà a Barcelona en la segona dècada del segle XX amb ganes de menjar-se el món. A través d’aquests Dietaris es desprén l’autoretrat d’un home que no dissimula l’ambició, que es deixa dur pels imperatius d’una vanitat expansiva. “Si jo trobés un mestre com Goethe, certament superaria Eckermann”, apunta un Estelrich molt atent sempre a l’attrezzo, d’un ego bel·licós i alhora vulnerable —sovint ben divertit— en les anotacions que dedica al seu físic i a la seua personalitat: “De mi diuen que tenc, quan estic meditatiu, una retirança a Beethoven; mos llavis, com els seus, tenen el gest sensual dels qui molt han patit interiorment”, i mostra una preocupació constant pel seu aspecte: “abans de dos anys temo tenir una calba com la d’en Sagarra —calba que sembla postissa”. Hiperactiu amb innombrables conferències i reunions, se sent exultant quan és el centre d’atenció i ha captivat l’audiència. De les desenes d’articles que escrivia per setmana, no li tremolava el pols per anotar: “Com Chateaubriand i Flaubert jo escric les frases com si fossin llegides en veu alta”. Un desig reiterat per convertir-se en una figura de referència amb una inclinació a mostrar-se, també, abatut i planyívol: la vitalitat i l’arrogància connaturals d’Estelrich queden en ocasions neutralitzades per atacs melancòlics i derrotes d’un sentimental.

Amb una joventut marcada per l’integrisme catòlic de mossén Alcover, després d’una crisi religiosa trenca amb el seu cercle originari i s’acosta al conservadorisme de Miquel dels Sants Oliver, fins que queda emmirallat per l’oratòria de Francesc Cambó. Estelrich, de seguida, és reclutat per a diverses tasques en l’omnívor organigrama político-cultural de Cambó, i en uns anys passa a dirigir la Fundació Bernat Metge. Abans, però, en les notes dels Dietaris assistim als moviments tàctics i la rivalitat permanent amb el nucli fort d’intel·lectuals: coneix Riba, López Picó, Carner i Gaziel, assisteix assíduament a la penya de l’Ateneu, i sobre l’ambient dels literats no s’està d’observar que “la fredor i l’acidesa d’aqueixa gent és capaç de gelar el més ardorós entusiasme”. Si de cas, els apunts més distants i reticents aniran dirigits cap a Riba, amb una hostilitat latent que no para de créixer al llarg d’aquestes pàgines. Ara bé, un dels capítols cabdals dels Dietaris és el dedicat a Eugeni d’Ors, per qui Estelrich sentí la fascinació i l’obediència cega del deixeble. La conversa, les idees i la prosa de Xènius actuen com un encanteri màgic, possessiu, fins que les observacions es fan més distants i vidrioses: en l’època en què d’Ors cau greument malat de la grip del 1918, en recuperar-se, revisa un per un —exigent i tibat— els noms de tots aquells que l’havien visitat i s’havien interessat per la seua salut. En un dels episodis més repassats de la història cultural de Catalunya, Estelrich decideix que ja és l’hora d’acabar amb el lideratge imperial i l’adoració de les idees de Xènius, i malgrat certs remordiments i dubtes inicials per les conseqüències del parricidi, el contuberni es posa en marxa i l’estàtua d’Ors és decapitada.

L’interés pel protagonista d’aquests Dietaris augmenta pel dibuix d’un gran personatge i d’un dels períodes més turbulents de la història. Joan Estelrich és un home de pactes, amb una fe incombustible en la capacitat de la diplomàcia per a resoldre conflictes. En les relacions internacionals, en l’intent d’unificar estratègies entre la Lliga i l’esquerra catalana, o bé a l’hora d’acostar les illes i Catalunya, Estelrich pensava que un bon article o una declaració punyent en una reunió podien desencallar situacions extremes. Però de seguida comprova que les seues conviccions no serveixen en uns anys en què tot està presidit per la cridòria i les amenaces, l’avanç dels totalitarismes i la llei de la força. Poc donat a l’energumenisme primitiu i teatral de les sessions del Congrés durant la II República, Estelrich s’indigna perquè al seu hotel de Madrid la vaga de cambrers obliga els clients a servir-se el menú ells mateixos. En una trobada a Budapest, constata l’agressivitat del racisme alemany i del nacionalisme magiar, però després de parlar amb Thomas Mann, Huizinga o el periodista italià Ojetti, puja la seua autoestima i realitza una intervenció que, segons el seu veredicte, només és digna de somriures i felicitacions.

A Venècia, en un restaurant proper a la Fenice, Estelrich llig al Corriere della Sera que han assassinat Calvo Sotelo. Tot s’esllavissa ràpidament cap a la catàstrofe: “No sols Espanya, sinó Catalunya estan moralment destruïdes”, apunta en passar uns dies. Si en un primer moment el cor s’inclina a favor del govern legítim de la República, sap que prendrà part —per por a la revolució i al terror de la FAI— pels sublevats. Esgarrifat per una al·locució de Queipo de Llano que sent per la ràdio, això no li impedeix posar-se del costat de les tropes franquistes. Entre Marsella i Perpinyà arriben els primers fugitius, i les notícies esborronadores d’execucions i altres atrocitats s’estenen ràpidament. Això sí, després d’unes jornades on tots es mantenen a l’expectativa, Estelrich veu com els burgesos que s’hostatgen en bons hotels obliden ràpidament el catalanisme, juguen a cartes i fan bromes mentre planifiquen —indiferents a altres interessos que no siguen els seus— on amagar-se. Tot esperant ordres de Cambó, una invitació del Pen Club serveix a Estelrich per embarcar-se rumb a Buenos Aires. Dalt del vaixell, reflexiona consternat sobre el que havia aconseguit quant a posició econòmica, social, política i literària, i arriba a la conclusió que tot s’ensorra sense remei. Encara que una de les coses que més li afecta és haver-se vist obligat a abandonar la seua amant, amb qui en esclatar la guerra civil es trobava de viatge per Itàlia. Afligit i solitari al camarot, sí, però no tant perquè se li escape un fet al llarg de la travessia: “Poc sex-appeal femení a bord”.

Armand Obiols —malèvol i sempre disposat a l’atac— insinuava en Buirac que Joan Estelrich havia obtingut el títol d’estudis de filosofia per Múrcia ja que era la universitat que més matrícules d’honor atorgava. Així mateix, deixava caure que Estelrich, ja director de la Bernat Metge, tenia uns coneixements esquemàtics de llatí, a més d’assegurar que no sabia grec. Potser, però el que sí que és cert és que el protagonista d’aquests Dietaris ocultava els noms d’un llarg exèrcit d’amants amb inicials de l’alfabet hel·lènic. “Magnífica nit, redoblada de joia lleonina”, certifica ben content, i en una altra ocasió se sent orgullós d’estar en plena forma al llit amb més de cinquanta anys. Entre el seu ampli catàleg de conquestes, trobem des d’una “petita valencianeta que ha passat del col·legi de monges al cabaret”, fins la intensa aventura —un dels rèdits de les relacions internacionals— amb Angélica Ocampo: “El seu plany és que no haguéssim arribat a intimitat abans, (…) m’ha confessat estar físicament deliciosament destrossada”. Maria, una aristòcrata francesa amiga del vescomte de Güell, Elvira —la seua secretària a Tànger—, la llista no s’atura, i així com en alguns moments udola ferit i matxucat pels desencants al més pur estil de la literatura romàntica, quan emergeix el millor Estelrich és quan se’ns presenta com un guerrer inesgotable de l’amor: “els veïns de l’hotel devien sentir els nostres llits que grinyolaven massa, acudint a totes les tècniques del goig, fins a romandre sense sentits, desfets”. Tot un atleta sexual, el senyor Estelrich.

Un diplomàtic sud-americà subratlla, insidiós, “que la patria es lo mejor que hay, a condición de vivir fuera de ella y, sobre todo, vivir de ella”. En els mesos següents a l’inici de la guerra civil trobem un Estelrich que s’ho passa francament bé a l’Argentina, enmig de legacions que no paren d’aplaudir les seues ponències i la seua mesura a l’hora d’abordar les qüestions polítiques. En el seu pelegrinatge tot són invitacions amb glamur: Yatch Club, Jockey Club, Rotary Club, opulents esmorzars —”no hi ha com els socialistes per a saber cuidar-se”—, nits de music-hall en què “em sortiren uns tangos arrodonits”. Un dels millors apartats dels Dietaris és el que dedica als miniretrats dels intel·lectuals que participaren en aquell encontre, una mostra del que Estelrich hauria pogut donar com a memorialista, amb un to més relaxat i incisiu, la mà més solta, lluny del tractat teòric i de l’anàlisi més densa que practicà en els seus escrits. Un Jules Romain neguitós per triomfar i ben sol·lícit amb la seua mecanògrafa, Ungaretti amb “gest de columna salomònica o de dansarina hindú”, o bé un Jacques Maritain amb propostes pacifistes il·lusòries. El combat de boxa dialèctic entre Victoria Ocampo i Marinetti és un dels passatges que acaba per convertir-se en llegenda en la història de la literatura. Però Estelrich va a la seua: “He estat el rei de la taula per la joia, la vivacitat i el to tranchant“, i fruit de l’eufòria no s’ho pensa dos voltes i tracta de convidar Stefan Zweig a una paella valenciana.

Finalitzada la guerra civil, Joan Estelrich fa gestions per traure el seu germà de la presó, i el seu idealisme catalanista —que ingènuament pensava poder dur-lo endavant en l’Espanya franquista— topa amb la realitat més ferotge en conéixer que l’home clau del règim serà Serrano Suñer. En la Revista de Catalunya a l’exili comprova, dolgut, que “en la llista de col·laboradors només hi manco jo”, però impàvid decideix que ha d’estar amb el nou poder. Visita el París ocupat i la França de Vichy, i en un altre dels magnífics episodis d’aquests Dietaris coneix un reptilià González-Ruano que es dedica a estafar jueus que intenten escapar de la persecució nazi. Ja instal·lat a Tànger —l’apartat més declinant del llibre—, dirigeix el diari España i l’empresa editorial, mentre intenta refer els somnis esvaïts d’uns anys que semblen, en canvi, molt més llunyans.

“Només produeixo fragments acaramullats”, diu un Joan Estelrich que se sent incapaç d’eixir d’un estat de permanent “exuberància dispersiva”. Però només cal endinsar-se en aquests Dietaris com a guia de lectura per veure l’humus cultural que posseïa Estelrich, stendhalià o nietzscheà, decadentista o ferm partidari de la societat occidental, estudiós de la filosofia i introductor de Kierkegaard, tot pivotant entre diverses doctrines, i també amb l’atracció de diversos inferns, fins que dirigí l’objectiu a la figura de Joan Lluís Vives i l’escola humanista, un dels propòsits —junt a la diplomàcia i la creença que sempre es poden refer ponts— a què sempre es mantingué fidel. Fàustic, sensual, excessiu, Joan Estelrich fou, sobretot, un personatge —fascinant— atrapat per dilemes que mai aconseguí resoldre, la tria obligada entre l’acció i el pensament: “sóc un home de mil projectes que en realitza algun de tant en tant”.

També et pot interessar: