La memòria i la commoció

Natalia Ginzburg
Les petites virtuts
Traducció d’Elena Rodríguez
Àtic dels Llibres, Barcelona, 2015

Defensa Natalia Ginzburg, en l’assaig que tanca el recull, que cal educar els fills en les grans virtuts, i bandejar-ne les petites. Així, per exemple, no se’ls hauria d’ensenyar l’estalvi sinó la indiferència cap als diners; no l’astúcia, sinó la franquesa; no el desig d’èxit sinó l’amor a la vida. Nascuda el 1916 a Palerm, l’autora se sap —al contrari que la generació dels pares— part d’aquells que han vist ensorrar-se les seues cases, que han tingut la il·lusió inútil de posseir alguna certesa o de reposar sobre alguna base estable. La generació de la culpa; i qui se sent culpable, calla. Una generació del silenci, doncs, que fa parlar els seus personatges amb unes poques paraules estèrils, arrancades al mutisme. Paraules fredes i infecundes, que ja no serveixen per a res, ni per enganyar aquell silenci. Un silenci que marca tota una època i que, com l’apatia, hauria de ser jutjat des d’un punt de vista moral. “L’experiència del mal no s’oblida mai”: qui ha patit, sap de la fragilitat i de la fugacitat dels temps feliços. Per això, en Les petites virtuts, cada paraula i cada detall mínim tenen una importància cabdal.

Els textos que conformen l’obra van ser publicats en diferents diaris i revistes entre els anys 1944 i 1962. Onze textos de temàtica diversa, però amb elements en comú i amb algunes obsessions recurrents. En la introducció, Ginzburg adverteix de possibles divergències d’estil: pel caràcter fragmentari de l’obra, per les diferents dates d’elaboració, i perquè es confessa incapaç de corregir un escrit una vegada ha passat el temps. Tanmateix, la mirada humanista i l’aparença de sinceritat que recorren els textos de cap a cap, a més d’una certa autoritat moral —més implícita que directa— que es desprén del to de l’escriptura, unifiquen un recull menys divers del que pot semblar d’inici. També, perquè bona part d’aquests escrits reprodueix un itinerari que va de l’anècdota a la categoria: històries personals, la majoria, però que acaben per transcendir aquest àmbit i esdevenir reflexions més generals, de validesa universal. Uns textos, doncs, que oscil·len entre el dietari o les memòries, d’una banda, i l’assaig d’abast més ampli, de l’altra. Sobre l’exili, l’ofici de l’escriptura, la condició de mare o d’esposa, sobre l’amistat o l’educació. Els dos fantàstics retrats d’Anglaterra, el de la Itàlia grisa de la postguerra, el que dedica a l’amic mort (Cesare Pavese), o el que confronta la personalitat del marit a la seua.

En aquest últim, podem llegir:

s’ha format una cultura de tot allò que ha atret la seva curiositat; i jo no he sabut formar-me una cultura de res, ni tan sols de les coses que he estimat més en la meva vida. Aquestes coses s’han quedat en mi com imatges disperses, alimentant la meva vida de memòries i de commoció però sense omplir el buit, el desert de la meva cultura

Més enllà de posar en dubte aquesta afirmació pel que fa a la profunditat de la cultura de l’autora, és cert que el seu punt de vista té una aparença fragmentària, que produiria imatges disperses; al remat, però, els objectius d’aquesta mirada són més unitaris que no semblen. Memòries i commoció: els records i la capacitat de meravellar-se, doncs, en són els ingredients principals. De fet, en “El meu ofici” —un dels textos més significatius del conjunt— l’autora afirma que només pot escriure històries, i que fracassa en intentar un assaig o un article per encàrrec. Històries inventades o records de la seua vida; fantasia i memòria, combinades amb una estranya naturalitat i en proporció directa amb la felicitat: “ser feliços o infeliços ens porta a escriure d’una forma o d’una altra. Quan som feliços, la nostra fantasia té més força; quan som infeliços, la nostra memòria actua amb més vivacitat”. En tots dos casos, però, amb la sinceritat com a divisa: evitant el perill de fer-se l’astut, evitant d’estafar “amb paraules que no existeixen realment en nosaltres”.

A priori, podria semblar que Ginzburg només converteix en personatges de les seues històries terceres persones com és el cas del marit o de Pavese. I que, en canvi, només parla en primera persona quan ha de contar anècdotes sobre unes velles sabates trencades o de la manera de ser dels anglesos. Tanmateix, l’autora no defuig mai mostrar la pròpia intimitat, fins i tot —o sobretot— quan ho fa per mitjà d’anècdotes o de mirades que semblen apuntar més cap a fora que no cap a dins. Perquè en Ginzburg, allò que de veritat importa són les coses aparentment insignificants i innòcues, aquelles sovint imperceptibles. Els detalls i, en general, els fets quotidians que s’expressen amb paraules usuals. És partint d’aquestes fets sense importància i d’aquestes paraules senzilles que l’autora arriba als grans temes, als de les grans paraules. I, així, també a l’elaboració d’un autoretrat indirecte. Un camí que només es pot recórrer, com és el cas, si es parteix d’una mirada atenta; i si es posseeix la virtut de convertir qualsevol material en literatura.

L’escriptora italiana sembla fugir de la falsedat també en l’ús del llenguatge, i voler despullar els mots de qualsevol aire de retòrica impostada. El seu és un estil conversacional, aparentment sense pretensions. Una prosa neta, que busca l’autenticitat. Un discurs delicat, gairebé fràgil, en veu baixa; com un diàleg intranscendent amb el lector, allunyat d’afectacions retòriques, però que no evita un cert alè poètic. Que funciona unes vegades per acumulació, i unes altres per un gir sobtat que il·lumina amb un nou sentit el que fins aquell moment llegíem d’una altra manera. Una prosa que busca expressar-se només amb allò essencial, per a parlar de qüestions essencials. Un discurs amb un cert aire de malenconia i de desencant; el desencant, per exemple, de viure una època de la teua vida pensant que és la pitjor, i descobrir després —massa tard— que en realitat en va ser la millor perquè almenys els somnis encara es mantenien vius:

Hi ha una monòtona uniformitat en els destins dels homes. Les nostres existències es desenvolupen segons lleis antigues i immutables, segons una cadència vella i uniforme. Els somnis no es compleixen mai, i tan bon punt els veiem fets miques ens consumim de nostàlgia pel temps en què bullien dins nostre. El nostre destí transcorre en aquesta successió d’esperances i nostàlgies

I, paradoxalment, el sentiment que hi predomina és positiu; perquè fragments com aquest serveixen l’autora per reivindicar l’ara i l’ací: perquè són justament aquelles coses imperceptibles les que donen sentit a l’existència. L’amor a la vida, la mirada sorpresa i meravellada fins i tot sobre els aspectes més grisos de la quotidianitat. No hi ha un to moralitzador en aquests textos; no sembla que Ginzburg tinga la intenció de donar-hi lliçons. I, tanmateix, el lector es veu impel·lit a fer-se preguntes, i a qüestionar, si més no, quines són realment les coses grans i importants, i quines les prescindibles i insignificants.

Una llàstima que, en aquesta edició, la veu de Ginzburg es veja entrebancada tan sovint per una quantitat d’errors lingüístics del tot inassumible. Un fet que no és del tot aliè als altres tres textos publicats fins ara en la col·lecció.