En els dominis de Jane Austen

Jane Austen
Emma
Traducció Alba Dedeu
Adesiara 2014

Davant el cànon literari de Vladimir Nabokov —tan hermètic i emmurallat—, Edmund Wilson se serví del seu posat més seductor i de les armes del bon crític per convéncer el seu amic que Jane Austen mereixia entrar en l’exclusiu club dels grans autors. Així mateix, Borges es veia obligat a reconsiderar la seua sentència sumaríssima sobre l’autora d’Orgull i prejudici quan Bioy Casares insistia que els personatges i els ambients desplegats en les seues obres eren una mena de teatre privilegiat per observar les reaccions i els canvis que experimenten els actors de la comèdia humana. De fet, Jane Austen no ho ha tingut molt fàcil en el reconeixement del seu regnat: Mark Twain jutjava les seues novel·les des d’una animadversió combativa, i Charlotte Brontë afirmava —amb indissimulat desdeny— que els seus protagonistes només reflectien un món de dames i cavallers. Per a Henry James, la reputació de Jane Austen era superior al valor intrínsec de les seues narracions, una reticència apuntada amb somriure condescendent i que en aquest cas responia, més aviat, —mètode de defensa habitual en la rivalitat literària— a la proximitat i als aires de família d’uns plantejaments estètics i estilístics compartits entre tots dos autors.

És cert que en els arguments de Jane Austen se succeeixen —i tenen un paper cabdal— seqüències de balls, inofensives i rituals festes amb partides de whist i ressopó, eixides al camp per recollir maduixes amb passejos programats perquè els candidats a les inquietuds de l’amor comencen el seu insegur flirteig. En aquest marc tan acotat i confortable, el propòsit aparent de la trama no és un altre que fer un bon casament, ja que “uns mitjans de subsistència molt precaris tendeixen a encongir la ment i agrejar el caràcter”. És per això que en aquestes novel·les, mentre avança la narració, mai no es deixa d’insistir en rendes i patrimonis, la quantitat de lliures necessàries que poden ajudar a crear una idea de felicitat. Quan algú pretén difuminar —i assaltar— la barrera d’una classe social superior, Jane Austen és expeditiva i ni es planteja la possibilitat de fer concessions. L’ordre i la jerarquia no són qüestionats en cap moment, amb patrons vitals —i narratius— assumits i respectats com un do beneficiós. El que sobta és que en aquest territori tan delimitat, amb regles estrictes i ancestrals sobre les relacions socials, on les converses són ben previsibles i els temes conflictius solen ser arraconats, sorgeix un dels millors retrats de la natura humana. Una lleugera capa de neu i els problemes que puga ocasionar als carruatges es converteix en un esdeveniment que mobilitza tots els personatges de Jane Austen i el curs de la narració, amb conseqüències definitives per al relat i una alteració progressiva de les certeses amb què viuen els protagonistes.

Emma Woodhouse, malcriada, capritxosa, intel·ligent i amb bona posició econòmica té com a principal ocupació l’objectiu d’arranjar matrimonis, “el millor entreteniment de tots”. Aquesta afició addictiva li suposa la reprovació del sever i modèlic senyor Knightley, però Emma no cedeix als seus propòsits: aconseguir un casament digne per a la lacrimògena i fràgil Harriet. Bellesa, astúcia i posició social són les cartes a jugar en aquesta peculiar partida. Ara bé, el món plàcid i tan ben pautat de la població de Highbury es veurà sorprés per l’arribada de dos personatges, l’òrfena Jane Fairfax —pianista, institutriu, vulnerable i pàl·lida— i l’esnob provocador i atractiu Frank Churchill. Emma haurà de combatre els imprevistos i contrarietats dels seus plans matrimonials amb els millors recursos tàctics i una habilitat especial per produir trobades entre candidats a sentir-se enamorats. Això sí, les passions violentes i el perill d’un romanticisme forassenyat queden exclosos d’aquest joc, i els personatges es defineixen millor a partir de diàlegs subjectes a la cortesia i algun que altre desafiament dialèctic.

Ara bé, en un paràgraf que avança amb to senyorial enmig d’aquesta trama tan innocent, de sobte apareix un dels recursos que caracteritzen la prosa de Jane Austen: una ironia resplendent que ens captiva amb les seues transicions i la forma de resoldre una escena. Els sospirs i la llangor d’un pretendent excedeixen per a Emma “el que jo podria tolerar si fos objecte de les seves atencions”. Una descendent de comerciants aspirava a una elegància que es podia considerar, tan sols, comuna, i una de les protagonistes es pot veure sotmesa a “la penitència i la mortificació eternes” de criar i educar infants. Entre les amistats més freqüentades per Emma, és evident que “no ser vulgar suposava una distinció i un mèrit”. Més atenta a perfilar sentiments i reaccions oscil·lants dels personatges que als retrats físics, Jane Austen somriu sense recórrer al punxó del sarcasme, fins i tot censura l’aridesa i les contestacions àcides de qui se sent captiu de participar —”amb calma filosòfica”— en les obligacions que imposa la vida social. Els personatges enganyosament menors com el pare d’Emma, sempre preocupat pels corrents d’aire i els refredats, o la senyoreta Bates —de verbositat aclaparadora i indeturable—, són bones mostres de l’escriptura incisiva de Jane Austen, però en el fons també atresoren els valors inalterables d’una societat que l’autora no pretén, ni de lluny, subvertir.

Pel que fa a la protagonista, Emma no és un personatge que predispose des d’un inici a la nostra simpatia. Egoista, sovint orgullosa, serà presa inesperada de càlculs erronis i de les seues pròpies ambicions. Però quan sucumbeix a l’amor i se sent devorada per la gelosia, és quan sorgeix el segell característic —la gran aportació— de l’escriptura de Jane Austen, revelar els petits matisos i els complexos canvis que sofreixen les conviccions de les seues criatures. En aquest sentit, Emma combina rampells de superioritat aristocràtica —d’altivesa desafiant—, amb treves de mala consciència després de ser derrotada per les seues conjectures fantasioses i equivocades. La indignació ocasionada per la vanitat ferida no pot enterbolir ni desviar el seu juí comprensiu i, al cap i a la fi, indulgent.

Virginia Woolf assenyala que Jane Austen domina unes emocions més profundes del que sembla sota unes escenes en aparença trivials. En els compromisos dictats per la formalitat i la vida social d’un petit nucli rural, Emma és víctima de l’arrogància amb què vol dirigir el destí de tothom, i és precisament quan s’adona d’aquest error que descobreix la naturalesa i la qualitat dels seus sentiments. Unes ondulacions interiors que també remarca Lionel Trilling, ja que per a aquest crític fou la primera escriptora a representar en les seus novel·les la personalitat específicament moderna com mai abans s’havia mostrat la vida moral, com una qüestió tan complexa i esvarosa. En el cercle de felicitat —tan ben definit i vigilat— de Jane Austen les obligades reconciliacions, les notes de disculpa i la pugna amorosa han provocat que al final totes les peces encaixen, sense sobresalts. Quan Emma assisteix a la celebració d’un sopar, son pare li recorda entre renecs que en tornar de la festa l’esperarien, per si de cas, la serventa i el majordom, perquè “tot fos segur a casa, com sempre”.