Les heretgies de Sciascia

La vida de Leonardo Sciascia pràcticament està emmarcada entre l’assassinat de Matteotti i el segrest i el descobriment del cadàver d’Aldo Moro en el maleter d’un Renault 4. La violència indiscriminada—política i social—, el xantatge i els entrebancs per a aproximar-se a l’essència dels fets formaren part des de ben prompte de la seua educació i, també, dels objectius de la seua obra. Ancorat en una de les zones més pobres i oblidades d’Itàlia, Sciascia convertí el triangle sicilià comprés entre Racalmuto, Caltanissetta i Palerm en un observatori privilegiat de les trames de poder i de l’extensió de la màfia —del caràcter tèrbol i esmunyedís de bona part dels habitants de l’illa—, amb una obsessió que travessa tots els seus llibres: la denúncia de l’opacitat dels sectors més influents de la societat, de la recurrència a emmascarar la realitat amb un relat interessat i enganyós. Inconformista sense treva, militant del culte a l’oposició, lluità fins a l’extenuació per una justícia honesta que perseguira la falsedat imperant en un territori —i en un país— que considerava irredimibles. Amb un Benson & Hedges permanentment encés als llavis mentre teclejava la seua Olivetti Lettera 22, Sciascia combinà en la seua narrativa un cert sentiment de desencís respecte a les possibilitats de la raó amb la confiança ferma en la literatura com una de les poques maneres d’aproximar-se a la veritat. En els seus escrits no deixà mai d’agrair la relació paternofilial amb Pirandello, l’art —el joc i la simulació— dels personatges de mostrar-se davant del món i d’erigir la seua identitat. Sciascia descobrí des de ben jove que l’enemic amb què s’havia d’enfrontar cada dia estava condensat en un admonitori refrany sicilià: la millor paraula és la que no es diu.

Protegit pretorianament per la mare i les ties, Sciascia creix en un ambient femení, entre xafarderies i confidències que només s’escolten en una cuina d’una casa siciliana. De fet, l’autor considerava la literatura —enfront de la pedanteria— com una immensa recopilació de maldats. El propòsit des de ben menut serà fugir de la Solfatara, les mines de sofre on treballaven el pare i el germà, una contrada inhòspita i cruel on tots dos trobaren una mort tràgica. Sciascia passà alguns períodes a Roma, Milà o París —la ciutat que el feia més feliç—, recorria ansiós llibreries de vell i comprava gravats, col·laborà assíduament en editorials i suggerí títols i escriptors desconeguts com Gesualdo Bufalino. Però sempre tornava a Sicília, amb un sentiment que oscil·lava entre la gratitud i la sensació de condemna. Amb innombrables lectures i una passió irrefrenable per escorcollar premsa antiga, cartes i resolucions oficials, reinventà un gènere en què dissemina aquestes troballes —el que es percep entre línies— en els seus arguments, fins que constatà que la història pot indicar el camí de la veritat i que ajuda a aclarir idees, però també a amagar les evidències amb la creació de pistes falses, testimonis forçats i omissions.

Hi ha un moviment pendular en les novel·les de Sciascia que va des de la rialla irònica i descreguda fins a una mena de desencant àcid, indissimuladament amarg. L’erudició es converteix en un complement de la narració, amb digressions que s’enlairen per elevats temes filosòfics i literaris puntejats d’aspectes molt més terrenals: crims, infidelitats, enveges, delacions anònimes i la impunitat d’una casta ancestral. El propòsit serà la recerca insomne de documents del passat que aporten llum, sobretot, al present, tot i que l’autor sosté —amb gest resignat— que com més t’endinses en una època, més obscures es tornen les dades. Conspiracions, els fils invisibles —i tenebrosos— del poder, la tergiversació d’esdeveniments clau i la tirania de la mentida presidiran obres de reconstrucció històrica: A colps de punyal, El consell d’Egipte, Mort de l’inquisidor, relats impregnats de l’esperit professoral i còmplice de Borges però que en Sciascia es decanten cap a la impugnació d’unes versions manipulades i la necessitat d’entendre uns episodis que adquireixen una perspectiva diferent després de traure’ls de la caixa polsegosa d’un arxiu. Un mètode que també aplica a la investigació policíaca, a processos judicials que una volta examinats mereixerien un altre veredicte. El dia de l’òliba, A cadascú el que és seu —quan l’enigma es converteix en un retrat precís de tota una societat—, Portes obertes, 1912+1, narracions en què policies, jutges i detectius circumstancials es veuen derrotats si aposten per obeir els impulsos de les seues consciències i tracten d’esquivar una mà —executora— que sempre els recorda qui mana realment.

És amb aquesta creença —desesperançada i alhora desafiant— que Sciascia escriu Todo modo, una història subjugant que Pasolini qualificà de novel·la metafísica de suspens. En una antiga ermita reconvertida en un hotel d’estètica postmoderna es reuneix un grup d’influents membres de la societat italiana per tal de compartir uns exercicis espirituals. Un cardenal, bisbes, ministres i diputats, directors de banc i de diaris, empresaris, tota aquesta selecta congregació aprofita uns dies cada any per a retirar-se en un lloc apartat i discret per a rebre ensanyances i consells religiosos. Però aquests integrants del nucli dur de dirigents del país —amb clares referències a la Democràcia Cristiana—, després de cerimònies i meditacions evangèliques el que desitgen, en el fons, és parlar de negocis i comissions il·lícites, de traïcions inexplicables d’amics i de trampes dels rivals, a més de llançar-se afalacs calculats i d’exhibir les amants que ja consideren de la seua propietat. Aquest inesperat espectacle és presenciat per un pintor que ha arribat a aquest insòlit racó per atzar mentre conduïa desvagat per una carretera secundària. El protagonista consigna una trama esguitada de secrets però també de cites i d’incisos assagístics, amb referències culturals que s’insereixen en les transicions d’escenes, fixacions temàtiques que sempre han obsedit l’autor com a segell del seu estil.

Però la figura central de Todo modo —i un dels millors personatges de l’obra de Sciascia— és don Gaetano, el sacerdot que guia aquesta singular trobada religiosa. Astut en la conversa i a l’hora de trenar un discurs provocatiu, d’aventurar-se en disquisicions teològiques sobre l’amor, la castedat, la imperfecció humana i la natura indesxifrable de Déu, virtuós d’un esgrima verbal que resplendeix en rèpliques, imatges i recursos argumentatius. Don Gaetano és un hereu avantatjat de Naphta que etziba sentències pascalianes —roents i implacables— davant del seu perplex interlocutor: “La supervivència i, més i tot que la supervivència, el triomf de l’Església al llarg dels segles es deu més als capellans dolents que als bons”, reconeix mentre tracta amb condescendència els exclusius deixebles reunits sota la seua tutela o quan intimida el protagonista amb un assajat colp d’efecte, ja que les ulleres que porta són les mateixes que les del diable d’un quadre que li acaba de mostrar: el coneixement i el saber, una arma de doble tall que pot salvar un home o perdre’l.

Dins aquest ritual tan pautat —per a impartir benediccions i consolidar aliances ben lucratives— també hi ha una escenografia molt estudiada. Tot formant unes fileres davant l’esplanada d’entrada a l’hotel, els membres il·lustres d’aquesta reunió avancen i s’endarrereixen al mateix ritme mentre resen el rosari, capitanejats per don Gaetano que marca el pas d’aquesta peculiar dansa. I en un instant tot es precipita, ja que un dels hòmens cau a terra després de sentir-se la detonació d’un tret. La xarxa corrupta que manté la vitalitat del partit pot quedar desvelada i la responsabilitat d’esbrinar les implicacions del delicte queden assumides per un comissari groller i perspicaç, un fiscal desbordat per les conseqüències del cas i un protagonista que mentre reprodueix aquest relat intercala anotacions pessimistes sobre les seues vivències i la pintura que realitza. Interrogants desenganyats que bé podrien intercanviar-se pel sentit de l’escriptura i la temptació inútil d’arribar als motius que han desencadenat els crims que s’han comés. Quan tot sembla evident i amb proves concloents, ràpidament s’enfosqueix en una penombra que s’estén sempre en els casos més delicats que poden implicar personalitats del país.

Leonardo Sciascia llegí El Gattopardo amb incomoditat i un cert desdeny, però amb el temps acceptà la grandesa del llibre de Lampedusa i la seua visió sobre l’immobilisme de l’illa, una convicció —la incredulitat davant els canvis i el progrés— que també batega en les obres dels seus admirats Manzoni i De Roberto. Reticent a participar en política, formà part de les llistes del Partit Radical i del PCI, una relació tenyida de decepcions que reflectí en El context —un al·legat contra els impulsors del compromís històric entre comunistes i democratacristians— i, sobretot, en Càndid o un somni sicilià, un dels pocs escrits de Sciascia en què hi ha una aposta nítida per la felicitat i una al·legoria en contra d’ortodòxies i fanatismes —siguen del color que siguen—, de la hipocresia i del doble llenguatge. El cas d’Aldo Moro l’escriví des de la pietat cap a un home que per a l’autor havia representat el màxim exponent dels mals d’Itàlia, habituat a fer declaracions perquè no se l’entenguera i que, des de la “presó del poble” de les Brigades Roges, ara el drama era que intentava comunicar-se sense poder parlar clarament. Anticlerical contumaç, després d’haver retratat en nombroses ocasions els abismes obscurs de la ferocitat humana, declarà en els últims anys de la seua vida que malgrat ser reconegut com un racionalista i un volterià, sempre havia llegit la Bíblia i els Evangelis: “M’interessa Déu, la relació de l’home amb Déu, o almenys amb el Misteri”. Com en Todo modo, ja que en la disputa entre don Gaetano i el protagonista sobre el sentit de transcendència no saps ben bé qui és el veritable adversari de Sciascia.