Françoise Sagan
Bon dia, tristesa
Traducció de Josep Maria Pinto
Viena Edicions, Barcelona, 2020

Pràcticament en els mateixos anys que la narrativa francesa s’endinsava en les contorsions de l’existencialisme i en el replegament experimentalista i marsupial del nouveau roman, una jove provocativa i agosarada irrompia en l’elitista món de les lletres amb la narració Bon dia, tristesa (1954). Com la major part d’aspectes rellevants de la seua vida, Françoise Quoirez explicava amb despreocupació que elegí amb urgència el pseudònim de Françoise Sagan en obrir a l’atzar les pàgines de la Recerca de Proust. A partir d’aquell instant —aclamació sorollosa i èxit fulgurant de vendes—, tot sembla excessiu en la biografia d’aquesta escriptora que François Mauriac qualificà de “petit monstre encantador”. Detencions per consum i possessió de cocaïna, alcohol i visites rituals a casinos per a jugar a la ruleta, apostes a les carreres de cavalls i una interminable desfilada pels jutjats per frau fiscal i altres delictes. Fins i tot, en un dels nombrosos episodis novel·lescs que —més o menys voluntàriament— protagonitzà, Françoise Sagan estigué implicada en el cobrament d’elevades comissions per exercir d’intermediària en contractes multimilionaris amb la petroliera Elf a Uzbekistan. Com si es tractara de subministrar periòdicament episodis escabrosos a la premsa, en un viatge a Colòmbia amb la comitiva del president Mitterrand, l’autora sofrí hospitalització per una sobredosi. Però més enllà d’aquest flirteig constant amb l’abisme, Françoise Sagan combinà festes i martinis amb una dedicació extenuant i obsessiva a l’escriptura, a la creació d’una obra. Amb el seu amic, el crític Bernard Frank, aprengué a llegir i a buscar —combativament— un estil propi, i amb Jean-Paul Sartre diu la llegenda que sopaven junts cada deu dies i que a la taula descartaven els temes polítics i compartien, tan sols, el territori comú —l’armistici— de la literatura. Això sí, poques imatges representen tan fidelment un programa estètic i ideològic com Françoise Sagan conduint un descapotable a tota velocitat, descalça, per les carreteres de França.

El punt d’atracció des d’on naix Bon dia, tristesa —des de l’aparent senzillesa de la trama a la tensió i inquietud que s’encomanen— és el to amb què es narra la història, entre l’experiència sensual i desinhibida dels protagonistes i el rerefons dramàtic i l’ombra de la crueltat que s’intueixen des de l’inici. Durant unes vacances d’estiu, un pare i una filla han llogat una vil·la a la Costa Blava: un escenari paradisíac amb el sol que inunda cada matí les habitacions, envoltats d’una pineda i d’una mar hipnòtica i resplendent. Raymond, un home seductor, elegant, gens calculador ni previsor amb el futur, ja ha superat els quaranta i viu sobretot a la nit, entre festes glamuroses i amants que s’endú —victoriós— al llit. La seua filla, Cécile —la veu que relata aquest episodi—, no ha superat el curs i ha d’estudiar filosofia per als exàmens de setembre, però prefereix acompanyar son pare, viudo des de fa anys, en les seues eixides nocturnes i fer-se còmplice d’aquest estil de vida plaenter que desdenya preocupacions i problemes. A la casa d’estiueig els acompanya Elsa, una jove capbuida i riallera, el típic trofeu que li agrada exhibir a Raymond. Pel que fa a Cécile, és Cyril —assenyat i enamoradís— qui intentarà captivar-la amb banys, navegacions, besos amb sabor a sal i el descobriment de la sexualitat.

Però tot aquest equilibri edènic es trasbalsa amb l’arribada d’Anne, una dissenyadora de moda que durant un temps acollí l’òrfena Cécile i l’educà amb tendror però també amb una ferma disciplina. Anne desperta fascinació quan parla i per la forma majestuosa de comportar-se: irònica, gens estrident, discreta i sagaç, el revers del clima irreflexiu i capriciós que viuen pare i filla. Quan sorgeix l’amor entre Raymond i Anne, i el consegüent anunci d’un proper matrimoni, es revelarà la ment instintivament implacable i voraç de la filla, que intentarà —a qualsevol preu— acabar amb aquest compromís que percep com una amenaça i una ofensa. Ara bé, el que és central d’aquesta nouvelle és el canvi permanent que experimenta Cécile una volta ha decidit dur endavant el seu pla. La jove sent respecte i admiració per Anne, i reacciona intimidada pels seus consells i advertències, pels seus silencis inquisitius i gestos senyorials. Alhora, el nerviosisme s’apodera de la protagonista, perquè comprova com el regne plàcid i secret que havia pactat amb son pare pot desaparéixer per la rigorosa concepció del món d’Anne, que no dubta a mostrar-se tirànica amb Cécile per tal de crear una atmosfera més sensata.

A partir d’ara, l’abolició del temps i de normes que guiava la unió entre pare i filla queda impugnada, i la protagonista assumeix que ha d’actuar ràpid i amb decisió perquè no s’ensorre el palau —hedonista i confortant— que ha erigit al costat del seu progenitor. Un espai on només eren admesos còctels i rialles, aventures improvisades i la falta de responsabilitat. Una barreja d’escrúpols, de maldat incandescent, de por i d’inseguretat insidiosa s’apodera de l’ànima de Cécile, que en els actes que executa es deixa dur pels rampells cruels de l’adolescència, inconscient amb la tragèdia que està a punt de desencadenar. Enmig d’aquest garbuix de sensacions —un dels moments millor aconseguits del llibre—, tot es precipita. Recuperar els vincles originaris i l’ideari paternofilial que han estat a punt de perdre va associat a una opressiva tristor: la derrota de sucumbir a les temptacions de la immoralitat i la penitència inexorable de la culpa.

Potser Françoise Sagan fou presonera —i víctima— de la fama i de l’aplaudiment generalitzat que obtingué amb Bon dia, tristesa, quan tan sols tenia 18 anys. Un relat que oscil·la entre el magnetisme, l’enigma i l’espant, amb una prosa que ens atrapa amb una cadència sòbria, depurada, un estil acerat i lluminós despullat de volutes i d’ornamentacions sobreres. Però la precocitat, sobretot en literatura, sol anar acompanyada d’exigències molt severes. Françoise Sagan, experta en desdenys calculats i en l’art de simular indiferència, no feia escarafalls quan li recordaven que els seus llibres posteriors no s’havien acostat, ni de lluny, a les xifres milionàries ni a l’impacte de la seua primera novel·la. Però malgrat tot perseguí —amb convicció granítica— aquell instant màgic que es mostrà esquiu amb la resta de les seues creacions. Junt al menyspreu pels diners —que gastà amb una ansietat vertiginosa—, transgredí a consciència la majoria de dictats de la societat benpensant de la seua època amb una idea molt particular del que entenia que era la llibertat. És per això que es distancià de les imposicions de la literatura compromesa, i també de la militància fàcil en el cinisme. Ser un símbol i acabar alhora sola i arruïnada sabia que era un dels perills que conté la passió per la literatura. Però poca gent és capaç d’acceptar, amb un cigarret etern als llavis, una invitació a col·laborar en el diari Libération amb aquesta estricta condició: sí, escriuré un article per a les seues pàgines, però només quan tinga ganes.