Com el vent

Tot són preguntes a l’edat primerenca. Tot interrogants quan una nena és petita, quan la seua vida fa un viratge de tres-cents seixanta graus i el destí la convida a trasmudar la pell com una serp i a omplir la seua maleta de llum i de paisatge, de vida nova i de paraules. Sense acabar de desempallegar-se del llast que suposa la seua vida anterior, la poca experiència familiar amb què ha crescut, la nena bona, la Cames Llargues ingènua aprén una lliçó determinant, engega a córrer i s’enfila rabent cap allà on la seguretat que res no serà com abans la portarà. La xiqueta que sense cap pretensió ha trobat per fi el seu lloc en el món.
El temps de l’acció transcorre durant un estiu de no fa gaires anys en terres irlandeses. La protagonista és acollida pel matrimoni Kinsella per tal de conviure-hi a la seua granja, on aprendrà a dur a terme les tasques domèstiques, a llegir i també a guardar secrets. I on descobrirà una especial estima paternal en aquest entorn rural, de vaques i herba, de vedells, llet i pastures. I tot són interrogants: per què els seus pares naturals la hi han enviada, ara que un nou germanet és a punt d’arribar, quina càrrega els és, quant de temps s’hi estarà. I sobretot, per què de sobte se sent tan especial, amb unes persones discretes i educades que l’acompanyen durant aquest terrible parèntesi. Allà on s’amaga un secret i un dolor pregon que ve de lluny, la nostra protagonista aprén a codificar un nou sistema de comunicar-se amb el món. I no hi pot haver cap retorn possible. Un triangle de llums, els tres membres d’una ja nova família, il·lumina els seus nous passos. Tendrament, sense escarafalls, com l’alè de puresa i sàvia humanitat que impregna aquesta història.
Poques vegades una narració curta és capaç de deixar una estela tan llarga. Potser perquè el lector, havent-la finalitzat, decideix resseguir-ne el rastre, fresc i suggeridor, d’una literatura que no deixa indiferent. Potser el lector ha sabut captar els silencis punyents que habiten aquest centenar escàs de pàgines, la transparència d’un llenguatge contundent, unes paraules que saben mostrar alhora innocència i talent. I no solament dins d’un argument del tot corprenedor, sinó en l’absolut mestratge que la seua autora mostra quan es deté en els moments quotidians de la casa, del poble, l’església, les botigues, quan sap dir què veuen uns ulls d’infant empesos pel vent.

Quan baixem per la carretera, hi ha un gust d’alguna cosa més fosca en l’aire, d’alguna cosa qe podria venir i caure i canviar les coses. Passem cases que tenen les portes i les finestres obertes de bat a bat, cordes d’estendre llargues que espeteguen al vent, camins de grava que van cap a altre cases. Al revolt hi ha un poni recolzat contra la portella, però quan allargo la mà per acaronar-li el musell, renilla i s’aparta trotant.

Claire Keegan (Wicklow, 1968) juga amb el significat del títol original, Foster, per endinsar-nos en el món de la provisionalitat, de la incertesa, de les relacions efímeres i circumstancials, de les coses —de les persones— que es consideren pròpies sense ser-ho. Planteja una vivència íntima i domèstica amb una vivacitat extraordinària. Converteix una situació perible i incerta en una decidida travessia cap al futur. Sap tancar una porta que podia quedar entreoberta amb un punt i final absolutament colpidor. I la traducció del títol al català contribueix a la bellesa d’un relat senzill, enlluernador i enorme a parts iguals.