Tornar on ja no queda ningú
Hi ha una veu que afirma —rotunda— que ho deixa, que n’està fastiguejada, que mai més no hi tornarà. Una altra, en canvi, l’adverteix que és inútil voler-ne fugir, que un no pot abandonar el lloc a què pertany. Que “qui de casa se’n va a casa torna”. Al remat, es produeix efectivament el retorn i la primera veu ha d’assumir que estava equivocada, que l’altra tenia raó, perquè “qui del dimoni fuig, debades corre”. L’esquema que acabem d’esbossar, tot i que puga correspondre amb el d’alguna situació real, és també —en essència— el de l’argument de Qui de casa se’n va, la darrera novel·la de Toni Cucarella. Una obra que relata quasi tota la vida —i part de la mort— de Miquel, un xativí que marxa de la ciutat amb la intenció de no tornar-hi mai més, però que finalment no mantindrà el seu propòsit. Una novel·la dividida en quatre parts i narrada en primera persona pel personatge principal: en passat en la primera, en present en les altres tres.
En el plantejament de la novel·la trobem un Miquel en el pas de la infantesa a l’adolescència, que veu com mor la mare just el mateix dia que torna a casa l’oncle Cep, un germà d’aquella donat per desaparegut. El retorn de l’oncle evita que el xiquet es quede sol al món, perquè no té pare ni —de fet— cap notícia de qui pot ser. “És preferible la ignorància a conèixer el nom d’un fill de puta!”, li contesta l’oncle Cep quan li’n pregunta la identitat. Aquesta primera part relata la vida de tots dos en la Xàtiva de la postguerra: una vida de fam i d’estretors econòmiques en un ambient de repressió, nacionalcatolicisme imposat i feixisme omnipresent. I, entre les vicissituds que s’hi narren, hi ha el despertar sexual de Miquel —o gairebé un amor platònic, segons com es mire— en la figura d’una puta jove del carrer de les Xiques: Rita, nom artístic de Candelària, una de les putes de ca la Mercè. L’inici de la novel·la recorda el dels relats de tradició oral: “Açò comença així. L’oncle Cep arreplegava històries de pets i les guardava en un vell orinal de porcellana sota el llit”. Tot i que, després, aquest to no té la importància que es podria deduir de la manera com s’inicia l’obra; queda circumscrit a la primera part, i s’hi va diluint progressivament. Mentre dura, però —i especialment al principi d’aquesta primera part— trobem un doll de llengua popular, de frases fetes, de contes i llegendes. També, un cert punt de costumisme, en algun moment. I la novel·la, doncs, com un intent de recuperar —o almenys de fixar— un lloc, una manera de viure i fins i tot de parlar que han deixat d’existir; si més no, en la forma que ho havien fet.
Aquest acostament a la literatura de tradició popular es veu també en unes històries que s’enxarxen les unes amb les altres. Com la de Centín Estellés, que canvia de vida per descobrir que està casat amb la Venus del Vi Abocat. O com la del mateix oncle Cep, que explica com a dotze anys el tancaren a la força en un convent per porgar el pecat d’un altre, i com en va poder fugir unint-se a l’escamot anarquista que el va assaltar. L’oncle Cep, que dona nom a aquesta primera part —i quasi es podria dir que la protagonitza, com si originàriament fora l’embrió d’una altra història—, és un personatge estrafolari, gandul i somiador; un boig simpàtic, que canvia històries de pets per gots de vi. L’oncle ha tornat als orígens i hi és feliç. Miquel, en canvi, vol marxar d’allà, fugir-ne. L’oncle li diu que és inútil, que tornarà: “Perquè qui de casa se’n va, a casa torna. Amb més motiu si hi tornem per morir”. L’altre fil de la història, en aquesta primera part, el protagonitza Doña Petra Devís i els projectes per tornar a Xàtiva després d’haver viscut uns anys fora. Quan passen per davant del palau dels Devís —encara tancat i deshabitat— l’oncle Cep adverteix indirectament Miquel dels mals que els esperen associats a aquell casal. De fet, aquesta primera part acaba amb el retorn efectiu de l’ama Petra a Xàtiva, una amenaça real per a Miquel, tot i que ell ho ignore, que es veu obligat a fugir d’amagat, ajudat per un veïna. L’oncle, en canvi, decideix quedar-s’hi malgrat el perill que implica.
En la segona part, el protagonista viu a París i treballa, almenys en principi, de camioner. És el mateix narrador però és diferent, el to ha canviat, és més madur. Es diu Michel i no Miquel, però no vol ser d’enlloc, no vol tindre arrels, vol que la seua estirp s’exhaurisca amb ell. Nòmada i, si potser, anònim, no guarda res, canvia sovint de domicili i, en cada trasllat, quasi que fa per perdre alguna cosa. D’aquesta manera, l’oncle Cep i Miquel són les dues cares d’una mateixa moneda. Aquell, que en realitat es diu Joan, té molt presents les arrels; ho diu el malnom que ha triat i la cerimònia que fa per batejar-se. Miquel, en canvi, es diria que viu decebut de tot i de tots, no vol tindre arrels, no vol pertànyer a res: ni a una terra, ni a una llengua, ni a una memòria. En aquesta segona part, es podria dir que Miquel, més que no viure, simplement sobreviu. Sense vincles, sense creences ni ideals, sense projectes de futur. Però, al mateix temps, hi ha una obsessió que el manté viu: trobar el poeta i capità de milícia anarquista Orestes Ballester, que va rescatar el seu oncle del convent, segons que li va contar. L’altre element del passat que l’acompanya en aquesta segona part és el record inesborrable de la nit que va conéixer Rita-Candelària. Afirma el narrador que l’ha buscat en totes les dones que ha conegut, però ha sigut en va. Per això mai no ha establert lligams amb cap d’elles. Probablement, la voluntat de mostrar —per acumulació— la vida buida i erràtica de Miquel a París comporta, tanmateix, que aquesta segona part acabe resultant excessivament extensa. I que s’hi abuse de determinats tòpics sobre la ciutat i els francesos.
La tercera part és molt més breu que les dues anteriors. La seua funció en el conjunt és, d’una banda, constatar el retorn de Miquel a Xàtiva, com li havia vaticinat l’oncle Cep i malgrat la seua intenció contrària. A una Xàtiva, això sí, que ja no és el lloc que va deixar molts anys abans. De l’altra, conéixer —per mitjà de la trobada de Miquel amb un vell conegut i d’una coincidència— què ha sigut finalment de l’oncle Cep. El capítol arranca amb una espècie de confessió en què el protagonista assumeix que estava equivocat quan es negava tossudament a tornar-hi, quan proclamava que no tenia arrels ni vincles. I ara se n’ha de desdir: ara ha tornat, diu, perquè vol morir en la ciutat on va nàixer i on va viure els primers anys de vida. La qüestió, però, és que costa trobar algun fet, algun indici, en l’extensa segona part de la novel·la, que justifique aquest canvi tan dràstic d’opinió. I això que l’el·lipsi temporal entre el final de la segona part i l’inici d’aquesta s’intueix mínima. La quarta i última part és la més breu, i és lògic que siga d’aquesta manera. El relat continua sent en present, el narrador continua sent Miquel, però amb una peculiaritat: està mort, de cos present. I, en tant que mort, ho sap tot. L’autor fa servir aquest recurs per tancar els fils que havia deixat oberts en les tres parts anteriors de la novel·la. I, així, és en aquesta que el narrador i el lector descobrim alhora els detalls que ens faltaven de la història de l’oncle, sabem finalment sobre Orestes Ballester, així com la identitat del pare del protagonista —relacionada, com es podia intuir, amb el fet que tant ell com l’oncle estigueren en perill.
Qui de casa se’n va té molts trets en comú amb altres obres de Cucarella. Començant, probablement, pel domini de la llengua; amb un joc constant entre registres, i un interés manifest per la vessant més popular i lúdica de l’idioma. Des del punt de vista temàtic, tornem a trobar una atenció especial cap als perdedors, els perseguits, els que s’han de buscar la vida al marge o a la contra. I la capacitat d’extraure el to tragicòmic de la vida, o d’aconseguir mostrar el costat humorístic fins i tot de les situacions més adverses. Hi destaca, a més, el joc amb una veu narrativa que pertany al mateix personatge en les quatre parts en què es divideix la novel·la, però que al mateix temps es va modulant i mostrant unes determinades característiques en cadascuna d’aquestes, vinculades al desenvolupament de la història que s’hi narra. La història d’una fugida i d’un retorn a casa, malgrat que potser es torne per comprovar que ja no hi queda ningú. Una història que constata el control més aviat escàs que tenim sobre l’itinerari de les nostres vides.
