Això és el temps

Thomas Wolfe
El nen perdut
Traducció de Marcel Riera
Viena Edicions, Barcelona, 2014

La literatura no ha de servir necessàriament per a res, no ha de tenir una funció concreta. I, tanmateix, de vegades trobem textos literaris que funcionen, per exemple, d’exorcisme; bé per a l’autor, bé per als lectors. O d’evocació, quan proven de tornar a donar vida a un fet, a un lloc o a una persona per mitjà de les paraules. El nen perdut té a veure, sobretot, amb aquest poder d’evocació, amb els mecanismes del record, amb les ferides de la memòria. És l’intent de reconstruir, des de la literatura, una persona a partir de records que, en aquest cas, són sobretot manllevats; a partir d’anècdotes que s’han escoltat explicar. També té a veure amb el temps, que transforma les coses, que les esborra. Amb l’Ara, l’instant present i —per definició— efímer, però que sobreviu en una fotografia, en una olor, en una cançó, i que l’autor prova de recuperar.

La base de la narració és un episodi real i fins a cert punt autobiogràfic. El 1904, la família Wolfe es trasllada a Saint Louis, que en aquell moment és la seu de l’Exposició Universal, on la mare regentaria una casa d’hostes. I és allà on el germà major de l’autor, Grover, mor de tifus als dotze anys, quan ell en té només quatre. La mort de Grover deixa una marca profunda en tots els membres de la família, i un record col·lectiu d’aquest nen perdut com un infant especialment madur i sensible. I és aquesta memòria familiar, aquesta imatge, el fil de què pretén estirar Wolfe per arribar fins al germà que a penes si va tenir temps de conéixer.

Perquè tot tornaria i jo m’asseuria a les escales, en l’absència, l’absència de la tarda, i miraria de recuperar-ho. I vindria i se n’aniria i se’n tornaria fins que l’agafés, l’agafés i fos meu i pogués recordar tot el que jo havia vist i el que havia estat, malgrat que ho enfoquessin totes les llums del temps, els ecos ombrívols d’un miler de vides, aquella breu suma de mi mateix, l’univers dels meus quatre anys que va ser tan curt per mesurar-lo, tan llunyà, tan infinit per ser recordat.

El nen perdut és una narració breu, una nouvelle, en què a penes si hi ha anècdota. Amarada, en canvi, de lirisme; d’una prosa poètica atenta al detall, a la imatge mínima, a la construcció de sensacions. Dividida en quatre parts, d’acord amb un joc de narradors i de punts de vista diversos que esdevé imprescindible per a la reconstrucció que pretén l’obra. Com quatre fragments esparsos d’aquell tot que es vol refer. Així, la primera està ambientada en abril de 1904, quan Grover és a punt de fer dotze anys, i ens l’explica un narrador extern, però amb el punt de vista i el discurs del personatge del xiquet. Un estil ple de repeticions típicament col·loquials, infantils, i d’afirmacions més pròpies del personatge. Hi ha, sense dubte, el filtre de la seua manera de veure el món; i hi ha també “la màgia de l’associació, del desig impossible”. La mínima trama d’aquesta primera part té a veure amb un episodi d’aquells que romanen per sempre més a les famílies, que s’expliquen de tant en tant, que es recorden i se celebren. Un episodi que el petit Thomas devia haver escoltat moltes vegades, en què el pare apareix convertit en un heroi que salva l’honor del seu fill Grover, víctima de la injustícia d’un botiguer. “Això és el temps” és una frase que repeteix el xiquet molt sovint en aquesta primera part. Però el temps passa, per definició; les coses passen, canvien i moren. És el temps, que les mata. Com a Grover.

En la segona part, en canvi, és la veu de la mare, que fa de narrador. Una mare que parla, uns trenta anys més tard, amb un interlocutor mut; que recorda el passat, el viatge amb tren cap a Saint Louis, quan Grover tenia onze anys i mig i l’interlocutor —que podem associar, en conseqüència, amb l’autor— només tres. S’hi fa evident el poder —terrible, de vegades— de l’evocació en una mare que continua sent incapaç, trenta anys després, de pronunciar el nom de Saint Louis sense que la vella ferida supure, sense que tot torne a passar. I també la idealització del fill perdut en el fet que, cada vegada que l’entrevisten per preguntar-li per Thomas, com era de menut i si ja demostrava el seu talent, ella no s’estiga mai d’afirmar contundentment i sense vacil·lacions que l’únic fill especial que ha tingut mai ha estat Grover. En la tercera part, el narrador és una germana, dos anys més gran que Grover, que s’adreça al mateix interlocutor mut de la segona des d’una distància temporal també de trenta anys. L’escriptura és, de nou com en la primera part, repetitiva, una “escriptura parlada”. Però si allà era més poètica, ací és més col·loquial i versemblant. En aquest cas, el desllorigador de l’evocació és una fotografia, una vella fotografia on no apareix l’autor perquè encara no havia nascut. L’anècdota que se’ns explica també és mínima, però és la més significativa. Grover i la germana s’escapen de casa, mengen en un bar del centre i, de sobte, tot es precipita: apareixen els primers símptomes de la malaltia del xiquet, que mor en poc de temps.

En la quarta part, el narrador és el personatge de l’autor, que torna a Saint Louis per retrobar la ciutat i veure la casa que havia sigut la seua. L’estil s’assembla molt al de la primera part, només que ací el punt de vista és el seu, no hi ha el joc amb el personatge del germà. I la poesia —general a tota l’obra— s’hi desferma definitivament: imatges, sensacions, olors, colors, temperatures, cançons, mirades… tots els mecanismes del record. I es fa evident de manera definitiva el significat d’aquella frase que repetia Grover en la primera part: “Això és el temps”. Les coses es perden, com si mai hagueren passat, com si hagueren sigut només un somni. Però de sobte tot torna de nou, com si fos ahir, i aquell Ara i aquell Ací i aquell Grover de la primera part poden ser també, gràcies a l’evocació, un Ara i un Ací que tornen, intemporals. Un Grover ací mateix, ara mateix: “aquell fosc nen perdut, el meu germà, ell també, com les ombres, o com l’absència a la casa, tornaria, se n’aniria i de nou tornaria”.

Malgrat la brevetat, El nen perdut és una obra d’una gran càrrega emocional, una petita joia literària en què destaquen el ritme poètic i el lirisme de la prosa, així com el dibuix de sensacions. De manera indirecta, es fa evident que, potser, les petjades que deixem o les referències a què ens aferrem són molt més dèbils del que voldríem creure. Com també es fa evident la impotència de les paraules i el recurs imperfecte i falsejador de la memòria. La narració funciona com un mirall trencat —i impossible de recompondre en la seua forma original, per raons òbvies— del germà mort, d’aquest nen perdut. Només en tenim alguns fragments desordenats; i, tanmateix, és a partir d’aquest material que l’autor evoca el personatge, actualitza el dolor de la seua pèrdua i ens el fa reviure amb una sorprenent economia de recursos.