Yishai Sarid
Victoriosa
Traducció de Roser Lluch
Club Editor, Barcelona, 2023
En Contra el fanatisme, Amos Oz recrea una escena al front Egipci durant la guerra dels Sis Dies de 1967: gran part dels components de la divisió cuirassada eren reservistes, de professions diverses i amb una certa edat. La nit anterior al combat, el general, aleshores comandant en cap de l’exèrcit israelià, els explicà com havia previst l’enfrontament que tindria lloc a l’endemà. En pronunciar unes poques frases, un caporal ancià l’interrompé educadament per preguntar-li si havia llegit Guerra i pau perquè, al seu parer, estaven a punt de repetir el mateix error que, segons Tolstoi, comenteren els russos en la batalla de Borodinó contra la Grande Armée de Napoleó. De seguida, l’esquadró al complet discutí feroçment i a crits sobre Tolstoi, sobre estratègia, sobre literatura i sobre traducció, inclosos el dos oficials. És un passatge que mostra allò que representa el món jueu per a Amos Oz, una sorollosa i enfervorida multitud d’opinions, una discussió babèlica sense fi. O, com deia el mateix autor en Los judíos y las palabras, escrit a quatre mans amb la seua filla Fania Oz-Salzberger, els jueus són incapaços de posar-se d’acord sobre tot allò que comence per «nosaltres els jueus», tanmateix pràcticament cada jueu en té alguna cosa a dir. La paraula, la reflexió, la crítica i el debat com a elements inherents a la cultura jueva.
La visió dels militars israelians que presenta Victoriosa és diferent a l’estampa que descriu Amos Oz, però no oposada —per cert, aquell general havia llegit moltes vegades la novel·la de Tolstoi—. Yishai Sarid retrata un exèrcit modern, actual, i posa el focus en com s’ha de preparar mentalment la tropa i en les seqüeles psicològiques que hi pot deixar la lluita cos a cos. Parla d’una nació en concret, però el que diu podria servir per a altres llocs, amb la peculiaritat que l’estat d’Israel està en constant amenaça i, per tant, és conscient que ha de mantenir unes forces armades entrenades i eficaces. La protagonista d’aquesta obra, Abigail, és tinent coronel a la reserva i tracta veterans amb trastorns d’estrès posttraumàtic, ensenya estratègies als futurs dirigents per a rebaixar el pes de la consciència en els soldats i participa en la creació de protocols perquè aquests, en entrar en acció, no queden paralitzats; entre altres coses, els ajuda a gestionar la por. El llibre, que manté una intriga mil·limetrada i que mesura amb encert els moments àlgids i les transicions, planteja, sobretot, el conflicte de la psicoterapeuta quan Xaüli, el fill, que ha decidit enrolar-se voluntàriament en la unitat de paracaigudistes, entra en combat per primera vegada. La història està narrada per Abigail amb un estil net, directe i sense ornaments, com podria esperar-se del discurs d’un militar intel·ligent i instruït. De fet, en un moment donat, ella desaprova els generals que assisteixen a un seminari entre altres coses perquè parlen massa, li semblen «vicepresidents d’una empresa mitjana».
Coneixem Abigail per la mirada aguda sobre els fets que conta, per la veu analítica i precisa amb què explica els successos i a ella mateixa. La primera vegada que acompanya un grup de soldats al Golan, és invitada a seure en el rogle d’oficials que bromegen i relaten aventures intranscendents; de seguida, li pregunten si pot interpretar els somnis i ella accepta intentar-ho, atès que n’ha estudiat les tècniques; quan ho fa, els deixa fascinats: «em vaig convertir en el centre d’atenció de la nit, una lectora castrense del pòsit del cafè». La personalitat de la protagonista es revela també pels individus amb què es relaciona i pels vincles que hi ha establert. Rosolio, comandant de la brigada de paracaigudistes i pare secret de Xaüli, recorre a Abigail en els moments més difícils perquè ella li calme els temors i li enfortisca la confiança. Aquesta complicitat tenyida d’atracció, d’admiració i de respecte mutu no és fàcil, Rosolio és casat i té dues filles i, en l’actualitat, quan ha arribat a cap de l’estat major, demana a Abigail que l’ajude a millorar l’eficiència de la infanteria. La protagonista ha heretat la passió per bussejar en la ment dels altres del seu pare, psicoanalista de la vella escola que no veu amb bons ulls l’ofici de la filla, un home perspicaç que, tot i el reconeixement professional que ha aconseguit Abigail, detecta que no se’n sent completament satisfeta; ha sigut un pare sec i exigent, mentre que, en el present, és un avi delicat i sensible amb el net. Les amistats més estretes d’Abigail són antics pacients: Mendi, un escultor que viu al camp al qual va alliberar dels fantasmes de les nombroses morts que havia causat. I Noga, una jove pilot d’helicòpters a la qual rescatà quan tingué un col·lapse durant una simulació de captivitat; ara és sotsoficial d’esquadrilla i l’espera una carrera brillant: «És el meu assoliment més gran», pensa Abigail. Les dones i la guerra és, precisament, un dels eixos sobre els quals reflexiona l’escriptor de Tel Aviv.
Si en El monstre de la memòria, Yishai Sarid abordava les dificultats que comporta repensar un passat tan esfereïdor com la Xoà, en Victoriosa s’endinsa en la mecànica de l’exèrcit, en quines característiques ha de posseir algú per poder prémer el gallet i no sucumbir als remordiments i a la culpa i ho fa a través d’un personatge ben dibuixat, lúcid i amb contradiccions, i amb un moviment narratiu oscil·lant entre el passat i el present que conta els esdeveniments i intenta no jutjar-los. Llegir aquesta novel·la en octubre de 2023 cobra un sentit excepcional i confirma que, en la guerra entre Israel i Hamàs, només en un bàndol es possible l’autocrítica i el debat intern. Contra la univocitat del fanatisme, una multiplicitat de veus en una discussió sense fi.
