Willa Cather
Pioners, oh pioners!
Traducció de Núria Sales
Cal Carré, Barcelona, 2023

Es podria traçar un mapa de la literatura nord-americana amb unes línies de frontera delimitades per Walt Whitman, Herman Melville i William Faulkner: l’exaltació de la natura i una confiança il·limitada en els reptes de la humanitat, l’atracció pels abismes i l’opressió de la culpa que tot ho impregna, a més de la conquesta —i la creació— d’un espai per a la literatura amb nous codis i noves lleis. Willa Cather (1873-1947) navegà entre el ferm propòsit de superació del realisme —amb aquelles descripcions minucioses que des d’un inici s’obligà a depurar—, i l’entrada en escena d’experimentacions i temàtiques rupturistes que sorgirien en les primeres dècades del segle XX. Però més enllà de moviments estètics i d’adscripcions formals, en els seus llibres batega la vibració originària d’aquell nou continent literari: la puresa, el valor i la lluita extenuant inherents a la determinació de dominar —i domesticar— un territori feréstec i inhòspit que feia tan sols unes dècades que acabava d’incorporar-se a la Unió. Nascuda a Virginia, de ben menuda s’instal·là amb la seua família d’origen gal·lés al comtat de Red Cloud, a Nebraska, i experimentà els desafiaments i les derrotes que sofriren els colons d’aquelles terres situades a l’oest del riu Mississipí, extensions infinites de planures verges que havien de sotmetre’s al ritme pugnaç de l’arada per tal de convertir-se en camps de blat, de dacsa i d’arbres fruiters. Willa Cather retratà les primeres generacions d’emigrants que s’instal·laren en aquell espai —sever i exigent— procedents de països escandinaus i del centre d’Europa, famílies governades per la tradició, pel pas indiferent de les estacions, per la submissió a una terra i a uns horitzons hipnòtics —imperatius—, com en una profecia.

La primera incursió de Willa Cather en el gènere novel·lístic fou amb El pont d’Alexander (1912), una narració hereva dels drames sentimentals de Turguénev i les indecisions i les contrarietats que tenallen els personatges de Henry James. El protagonista és un emprenedor que només coneix l’èxit, un enginyer vigorós i enèrgic que viu a Boston amb la seua dona de gestos aristocràtics, un matrimoni plàcid i confortant però amb alguna qüestió soterrada que s’amaga darrere de les bones maneres. Per altra banda, Alexander retroba a Londres un antic amor que ara resplendeix com una actriu cobejada per teatres i admiradors, i les certeses ràpidament s’esborren. Alexander sap que la fama aconseguida pels ponts que ha construït en moltes ciutats no ha anat acompanyada de la recompensa de la felicitat, i així descobreix que participa per inèrcia de totes les imposicions d’una vida que havia intentat defugir. En una de les travessies cap a Anglaterra requerit per la seua amant, la tempesta a la mar es reflecteix en l’estat d’ànim del personatge, intranquil i capficat, o bé febril i ansiós. La pugna entre la serenor —i la inacció— de la maduresa i el desig impossible de tornar a reviure la joventut provocaran que el desassossec s’apodere d’un indefens Alexander, vençut per un dilema que només pot desembocar en opcions que anuncien una resolució funesta.

Però aquest plantejament —massa fidel als seus ascendents literaris— de seguida canvià quant a objectius i estil. La vida esquerpa i desesperançada dels grangers de Nebraska fou l’estímul del següent llibre de Willa Cather, Pioners, oh pioners! (1913), una narració amb ressonàncies èpiques sobre l’esforç i el combat obstinat d’una família procedent de Suècia per tal d’assentar-se en unes plantacions castigades per un clima i una geografia inclements. El paisatge d’aquell territori indòmit queda puntejat a l’hivern per cases escampades a la planúria, grisor, gel i neu. A les botigues de la població, en una prosa sensitiva es remarca l’olor dens del fum de pipa, i també de llana humida i de querosé. En aquest escenari primitiu —sense concessions a la debilitat—, John Bergson sucumbeix a la indiferència voraç de la natura, a collites improductives, i haurà de ser la seua filla Alexandra qui s’encarregue de dur endavant uns cultius que fins a aquell moment no han generat més que problemes i desànim. En les novel·les de Willa Cather són els personatges femenins els que sovint prenen les regnes i s’enfronten amb audàcia a unes condicions adverses: junt a les dificultats d’introduir noves tècniques de cultiu, la protagonista disputarà el lideratge als seus germans, reticents a les idees agosarades d’Alexandra i posseïts per una desconfiança instintiva.

Per un altre costat, també és un aspecte central de Pioners, oh pioners! la incapacitat dels protagonistes de plantejar obertament els seus sentiments amorosos, impulsos que han de restar amagats per la tirania ineludible del treball al camp, o bé perquè transgredeixen un estricte ordre social. Carl, el pretendent d’Alexandra, decideix anar-se’n a Alaska a trobar fortuna, però sobretot perquè vol distanciar-se d’aquell espai intimidatori on se sent com un inadaptat. Emil, germà d’Alexandra i enamorat d’una dona casada, parteix cap a Mèxic amb la intenció de conéixer aventures i així oblidar per un temps les rígides pautes que guien —i coaccionen— la seua voluntat. Perquè en aquesta novel·la tot gira al voltant d’unes terres que marquen tant els que resten captius del seu magnetisme com els que decideixen escapar dels seus designis. Alexandra, en el fons, enveja el coratge d’aquells que s’atreveixen a deixar enrere “l’ondulació suau, infatigable, de les espigues de blat”, però ella sap que no pot girar l’esquena al cel i als camps que tan bé coneix, fins i tot quan un to monocolor s’estén —amenaçador— en els mesos de més fred.

En un recull d’articles sobre literatura, Per a majors de quaranta (1936), Willa Cather subratlla el deute amb la concisió de Flaubert i —com una revelació— amb l’habilitat de Katherine Mansfield per a abordar qüestions fonamentals de la vida a partir d’incidents aparentment trivials: com reflectia amb un llamp lluminós l’ombrívol regne de les relacions personals, especialment les angoixes i les inquietuds amb els sers més propers. Alexandra, com en un drama d’Edith Wharton, no pot intuir la tragèdia que està a punt de produir-se i, en canvi, s’aferra a imatges innocents, vivències nostàlgiques i somnis de quan era una xiqueta menuda. L’evidència, no obstant, és que l’orgull i la vanitat ferida no es poden amansir amb bones paraules, i un Winchester 405 altera un equilibri que, si bé precari i fals, mantenia amb una petita esperança els personatges per a tractar de reeixir en el futur. Alexandra, en un primer instant, voldria desaparéixer i renunciar a tot el que ha donat sentit a la seua vida, però des del racó més profund de la seua ànima accepta que el seu destí està lligat al que cada dia s’estén davant de la seua mirada: “Nosaltres ara hi som, després deixarem de ser-hi, però la terra sempre hi és. I la gent que se l’estima i la comprén n’és la propietària… només per un cert temps”.